ÈTICA A LA CARTA

En política la memòria sembla prou curta. El que un dia no és bo i es rebutja per què està presentat pels grups de l´oposició, un altre dia va i ho proposa el mateix partit al govern. Açò és el que li ha succeït al PP valencià, que per imperatiu centralista de Rajoy s´ha vist obligat a acatar un codi ètic que els grups d´esquerres del País Valencià ja han vingut proposant en reiterades ocasions des del 2002. Un codi que, l´agafen per l´on agafen, no li acaba d´encaixar molt bé als populars.
De fet, encara que totes les senyories varen aprovar en la cambra valenciana fer públics els bens i postular-se en pro d’una transparència democràtica, el cert és que el portaveu popular, Rafael Blasco, va tindre que lidiar en una plaça poc favorable. Els cas Gürtel, l’opacitat en la contractació, el bloqueig institucional a la fiscalització, la corrupció en alguns ajuntaments, la manca de pluralitat en l’elecció de consellers a les caixes, els regals, les prebendes que tenen algunes empreses i l’amiguisme desaforat d’alguns consellers a l’hora d’adjudicar contractes, varen ser algunes de les «perles» que la diputada d’iniciativa, Mónica Oltra, va oferir a la bancada popular front una modificació legislativa que, a part de vindre tard, es fa a la carta.
És tant així que, el President Camps, va prendre por i no va acudir a la sessió plenària per no escolar «in pectore» les andanades de crítiques i allau de contradiccions en les que es mou el seu govern, que aplica la màxima de «fes el que jo diga, no el que jo faça».
Com explicarà el cap nacional del PP que el seu codi està vetat en certs aspectes a la nostra Comunitat? Per què allò que reclama on està en l’oposició no ho posa en pràctica on està al Govern? Que amaguen els consellers valencians per no fer públics els contractes menors? Faran públics els seus bens aquells conselleres que no són diputats?
Esta variació legislativa del reglament de Les Corts, on els diputats i diputades tindran que fer públics per Llei els seus bens i patrimonis és una mostra més de com el PP utilitza les institucions a cop de decisió partidista, sense importar-li el més mínim què pensen o què volen els ciutadans.
Estem cansats de què insulten la nostra intel·ligència i que ens manipulen sense pietat, que s’utilitzen els nostres impostos i els esforços de tots els valencians en engreixar un partit (el popular) que, amb les seues decisions s’allunya de la realitat, alimenta les trames de voltors i té com a únic objectiu aferrar-se al poder, sense importar-li el cost i a costa de qui es faça.
Culminen un 2009 negre per al País, on les xifres d’atur han desbordat qualsevol previsió pessimista, on s’han aprovat un pressupostos autonòmics irreals, amb moltes mancances, deficitaris i esgotats abans de començar a executar-los. Amb una crispació inusual provocada pel rosari de mentides i ocultació d’informació, avivada per la manipulació dels mitjans de comunicació públics i la desaparició del responsables polítics en moments crítics i quan més calen decisions contundents.

NADALS EN PLENA CRISI

Possiblement alguns canvien el tito pel pollastre, el cava per algun que altre vi espumós de la terra o el marisc per gambeta a granel. Esta pot ser una situació que visquen moltes famílies valencianes davant la greu situació econòmica en què el govern autonòmic i estatal ens ha situat i a la qual no aporten cap solució.

En estos moments d’angoixa i preocupació, amb mig milió de persones desocupades, el President Camps va decidir a principis del mes de novembre anar-se’n de vacances parlamentàries i no tornar a la cambra autonòmica fins el més de febrer.

Amb tot el que està caient, amb les penúries que estan passat prop de 158.000 valencians que estan sobrevivint sense cap prestació, amb una fugida d’empreses cap a països en vies de desenvolupament, amb una caiguda forta d’autònoms, el tancament quasi diari de xicotetes i mitjanes empreses autòctones i la presentació de centenars d’EROs, els responsables polítics, aquells que han de prendre decisions urgents, prenen por i no fan altra cosa que amagar el cap i pegar a fugir.

Paral·lelament, i com si d’una broma del dia dels innocents es tractara, el PP ens ha presentat un projecte de pressupostos de la Generalitat on per primera vegada en la història, el deute supera el mateix pressupost, fet inaudit i que no passa a cap altra comunitat autònoma.

En este panorama, ens trobem què tres de cada deu aturats no reben ni tan sols l’ajuda d’emergència que Zapatero va prometre i que al final va limitar a qui causara baixa laboral des de principi de 2009. És clar que els famosos Plan-E (Zapatero) o Plan Confiança (Camps) no han causat efecte, al menys en l’àmbit laboral, ja que el mercat de treball es ressent i les fórmules econòmiques, socials i laborals emprades no han servit per disminuir les conseqüències d’una crisi que més que aguda, està entrant en un nivell de severa.

És tant així que, l’agència de qualificació Standard & Poor's (S&P) ja li ha posat un punt negatiu a l’Estat Espanyol per la seua gestió econòmica, fet que s’aguditza si ens situem en el País Valencià, on, des que va començar la mal anomenada desacceleració, sempre hem estat per sota de la mitjana estatal en quan a la generació de producte interior brut i per damunt de totes les estadístiques en quant a destrucció d’ocupació i tancament d’empreses.

Davant esta situació, tenim els centenars de milers de treballadors i treballadores que van a viure uns Nadals atípics. Alguns d’ells sense treball i amb un panorama desolador a la vista. Uns altres que agafaran uns dies de vacances i no sabran si el 2010 podran acabar l’any en el mateix lloc de treball, i uns altres que veuran minvades les seus retribucions o jornada laboral per tal de poder mantenir-se en actiu. Açò últim en el millor dels casos.

Esperem que la ressaca dels excessos que hem viscut els darrers anys amb els diferents governs del PP a nivell autonòmic i el socialista a nivell estatal no tornen a passar factura en 2010 als de sempre, i que tos dos centren els seus esforços i activitat en veure com canviar el model productiu, activar el mercat laboral i sanejar el cos financer.

Pressupostos 2010: els vots vencen, però no convencen

Els Pressupostos Generals de l´Estat (PGE) del 2010 marquen un abans i un desprès en les polítiques socioeconòmiques del president Zapatero. El cap de l´executiu pot ser obtinga els vots suficients per aprovar-los, però en cap moment tindrà ni l´autoritat ni la visualització d´un govern d´esquerres.
Els governs i els seus governants, siguen del color que siguen, no es mesuren políticament en èpoques de bonança i de recaptació fàcil, sinó en situacions adverses i de crisi econòmica, laboral o social com la que estem patint dia rere dia.

Els invents en matèria econòmica i social que l´entorn del president del Govern, i ell mateix, ha intentat vendre a l´opinió pública no han funcionat. No es poden publicar minisubsidis de 420 euros a corre-cuita, en data fitxa i per uns pocs, canviar-li el termini de prestació als pocs dies del seu anunci, i molt menys, deixar fora a una gran majoria de famílies que es varen quedar sense recursos per haver esgotat l´atur abans de 2009.

No podem entendre com un govern, que s´anomena d´esquerres, fa una pujada generalitzada de l´IVA, que afecta a totes les butxaques, tant la dels poderosos com la dels més desfavorits. Com s´eliminen impostos a grans fortunes i al mateix temps es deixen d´abonar els famosos 400 euros a les rendes baixes. On està la fiscalitat progressiva i la redistribució de la riquesa? Està clar que en la bancada socialista i en els seus vots no es troben a hores d´ara.

El Govern es troba en un carreró sense eixida, on la força de la matemàtica numèrica dels vots en la cambra del Congrés dels Diputats ofega la racionalitat política en la gestió. S´acorden aliances a contra natura, com la del PNV. Els socialistes bascos defugen dels nacionalistes per a governar al País Basc però, els socialistes espanyols no rebutgen pactar amb ells per traure els comptes del 2010. Uns comptes que embarguen els valencians i les economies familiars amb el pagament de 513 euros més per habitant.

ZP ha de saber (i tinc clar que ho sap) que els vots vencen, però no convencen l´opinió pública, i molt menys al votant d´esquerres que tenia una mínima esperança que, fora de les polítiques i corrupteles de la dreta (les quals comencen aflorar en diverses parts de l´Estat espanyol), cabia una altra forma de fer política, de donar solucions i de fer front als problemes i les situacions adverses. Pel moment i en els números que ha presentat la ministra d´Economia per als PGE de 2010 no ho vorem.

Pel que fa a inversions de l´Estat al País Valencià, més del mateix, seguim sent considerats territori de segona, el govern de Zapatero continua marginant-nos igual que han fet anteriorment Aznar o González. I estes magres inversions es centren en la construcció de l´AVE, una infraestructura que només una minoria de valencians i valencianes usaran habitualment.

A PACO BASCUÑAN

A Paco Bascuñan

Hui donem l’últim adéu a un company i a un amic.
Paco Bascuñan, amb 55 anys, ens ha deixat en plena esplendor de la seua vida personal i artística. Era un dissenyador que amb el seu talent era capaç de convertir lo quotidià en autèntiques creacions, de fer tangibles les idees i les il·lusions.
De la seua ma i de la seua ment sortien projectes innovadors, frescos i plens de vitalitat. Home compromès política i socialment, ens ha regalat un nou concepte d’entendre el mon de l’art i del disseny, conceptes que amb una empremta purament personal ens ha deixat per a que gaudim d’ella a través dels diversos treballs i col·laboracions que al llarg dels anys ha anat perfeccionat i exposant.
El reconeixement a eixe treball incansable, que sempre ha sabut impregnar als que l’envoltaven, el va conduir a ser proposat acadèmic de número de la Reial Acadèmia de Belles Arts de València.
El rellotge de la vida torna a ser injust i s’ha parat quan no tocava. Quedaven molts projectes, personals i professionals, que els que hem tingut la sort de conèixer-lo, no tenim prou paraules per expressar-li la nostra gratitud i reconeixement.

Entre Llíria i València, a Censals i La Malva-rosa, junt a sa mare Paquita i la seua companya Lupe, Paco sempre ha tingut temps per dedicar-nos i compartir relexions.
A la família, transmetre-li el nostre més sincer condol. A Paco, enviar-li un fins després.

ATACS DE PREVENCIO MASSIVA

El PP sembla que no ha oblidat velles pràctiques de l’era Aznar. Si en aquell moment varen utilitzar els atacs preventius en la Guerra d’Iraq per les anomenades “armes de destrucció massiva”, el populars valencians han fet una deriva i han començat el curs polític amb un rosari premeditat i estudiat d’atacs de prevenció massiva.

El pes del Cas Gürtel sobre el president Camps ha deixat empremta i l’inici del curs polític ha significat el plante d’una ofensiva en tota regla contra l’oposició parlamentaria i contra tot aquell que no combrega amb el pensament únic que vol imposar la dreta valenciana o al seus interessos pecuniaris.

En quan a l’apartat crematístic, el PP no vol perdre cap privilegi retributiu, encara que siga il·legal la seua implantació, com ara els finiquitos i pensions complementaries de les senyories en Les Corts. Ni un pas enrere, este sembla ser el lema de la Presidenta de la cambra, Milagrosa Martinez. Si no ens agrada la resposta, canviem al locutor; si no agrada el informe negatiu del Lletrat Major, se’l cessa i en pau.

Al Palau de Benicarló les coses van pel mateixos derroters. En esta cas, són els Grups de l’oposició, sobretot el que encapçala la diputada d’Iniciativa, Mónica Oltra, els que pateixen els símptomes de l’estrès post-imputació dels trages i de les famoses frases de l’ovoide “Bigotes”, símptomes que pateixen alguns càrrecs polítics valencians ubicats en la bancada popular.

La samarreta del “Wanted” a Camps i les reproduccions que ha tingut en diferents formats, com el utilitzat en la tarja d’invitació a la cloenda del curs polític del Grup Compromís en La Universitat de València, sembla que encara desprenen espurnes en seu parlamentaria, arribant el PP a proposar una persecució interna mitjançant l’obertura d’expedients informatius a veure si aconsegueixen acovardir i silenciar les úniques veus que han posat de manifest el talant mentider del Molt Honorable i la seu Cort d’Honor. Mai més lluny de la realitat.

Al grup majoritari de l’oposició i al seu portaveu, Angel Luna, tampoc li ha anat mal el començament de curs, ja que la dreta valenciana vol fer qüestió d’Estat les practiques d’espionatge que els seus homòlegs madrilenys varen posar en pràctica i que ara volen atribuir a una premeditada persecució política i filtracions de les Forces de Seguretat. No està mal. Quan no se sap com eixir del pou no hi ha res millor com tindre a una Dolores de Cospedal que solte una soflama en plenes vacances i que l’imaginari col·lectiu faça la resta.

Així tenim el País, mentre els que governen sols es dediquen a fer oposició de l’oposició, estem sumits en una crisi que està arrasant centenars d’empreses valencianes, polvoritzant als autònoms, posant de pateta en el carrer a milers de treballadors i treballadores cada mes. Tot mentre el PP sols pensa en iniciar batalletes i vendetes partidistes que, ni importen a la ciutadania, ni és el millor moment econòmic per posar-les en l’agenda política. Si Camps no avança les eleccions, esperem que no es faça pesada o cruenta l’arribada del darrer diumenge de maig en 2011.

DECAPITACIONS PER DECRET

Este estiu va estar calent dintre les files populars. Una volta Camps s´ha desfet, encara que temporalment, de la seua condició d´imputat, sembla que les decapitacions en l´estaff popular al front del Consell no van a fer-se esperar. El cap del Consell sembla tenia preparada a principis d´any una sèrie de canvis al front de l´executiu, però la seua implicació directa en la trama Gürtel (rama valenciana) va paralitzar cessaments d´alguns consellers que començaven a ser molestos per a la imatge del ja conegut mentider Camps.Les més que amistats del TSJ valencià semblen haver-li posat a huevo al President la revenja front la poca o nul•la confiança que té en alguns dels seus actuals consellers, brindant-li la possibilitat de què a finals d´agost o principi de setembre, abans de què comence el nou curs polític, puga fer els canvis escaients per afrontar el que resta de legislatura. Després de sis mesos de desgovern, en una desaparició al complet del Molt Honorable, més preocupat en la seua defensa davant la justícia sobre els regals acreditats i ratificats pel jutge Flors, sembla que enguany el curita vol fer un retir menys curt que altres anys i reduir el període vacacional per recuperar un poc el temps perdut i en el que ha deixat orfes a tots els valencians i valencianes, ja que ni hem tingut President, ni un Govern en condicions de gestionar l´administració valenciana, tot en mig de la crisi econòmica, laboral i social més gran que hem viscut des de la tornada de la democràcia. Però no cal preocupar-se, mentre el PP vaja bé, tot el demés no importa: ni les xifres d´atur, ni el tancament d´empreses xicotetes i mitjanes, ni la disminució en el nombre d´autònoms, ni la proliferació d´Expedients de Regulació d´Ocupació, ni que les economies familiars estiguen en precari i no arriben a fi de més o no tinguen ja ni prestacions socials, i més i més. En este temps mort judicial, mentre es preparen i es resolen els recursos contra la trama Camps, que poden tardar prop d´un any, el PP ho te clar: toca llançar una campanya mediàtica i política per buscar recuperar part del prestigi perdut en este últim tram de la vida política valenciana.Veurem com la dreta valenciana utilitzarà de nou els mitjans públics per fer el NO-DO popular, possiblement es farà una decapitació per decret del consellers no afins o molestos, s´utilitzarà el Debat de l´Estat de la Comunitat per fer una posada en escena de les mil i una promeses incomplides pel PP (promeses que ja no es creu cap persona). En definitiva, s´utilitzaran els recursos públics i els diners que paguem entre tots i totes per intentar llavar la cara a un president que, fent un paral•lelisme de faula, li ha crescut el nas més que a Pinotxo i ha estat descobert pel Sastret valent, en la que sembla una Història interminable.

ESTAT D'EMERGÈNCIA DEMOCRÀTICA

Ni tots són iguals, ni actuen de la mateixa manera, és clar. Seria del gènere idiota intentar posar a tots els polítics dintre del mateix sac, cadascú té un sostre en els seu valors i en les seues formes d’actuar. Alguns possiblement dormen al descobert. No són la gran majoria, però són els més cridaners i els que fan que les regles de joc semblen una cosa banal i que sols estan si els beneficia. Fa no-res, la paraula d’una persona, en un tracte, en un compromís, en un acte públic significava molt més que allò que deia o significava, era un vertader contracte amb valor afegit que semblava irrompible davant la societat i les persones a les que anava adreçada. Eren uns altres temps, unes altres persones i uns altres polítics. Després de “las ganas locas de hablar” del President Camps i del que ens ha contat (millor dit, ha mentit) als valencians, possiblement la imatge del contracte verbal i del compromís social que podia restar en el imaginari col•lectiu d’alguna part de la ciutadania valenciana ha d’haver-se esfumat. Els actuals dirigents del Govern Valencià i d’altres institucions públiques i els càrrecs de les administracions que els representen, han situat la política valenciana en un escenari mai conegut en un estat de dret com el nostre. Han segrestat la voluntat electoral i amb un suport majoritari han convertit el govern en poder, les institucions en maquinàries electorals, els recursos públics en calaixos de prebendes, la legislació en el diari del caudillo, desmantellant el sistema públic per convertir-lo en una trama d’empreses, fundacions, instituts, etc. que escapen al control i fiscalització parlamentaria. Hem pogut assistir a la nododització del mitjans de comunicació públics com Canal 9, Radio 9, Punt 2, 24/9, i com s’ha treballat a consciència la concessió de les TDT a empreses afins. Hem vist com s’ha pervertit o bloquejat el canvi en les altes institucions com ara la Sindicatura de Greuges, Consell Valencià de Cultura, i com s’han aturat decisions i peticions per capritx i situació política. Hem clamat quan hem observat que el poder legislatiu se sotmetia al executiu i com aquest darrer feia gala de l’íntima amistat amb el judicial, trencant i tirant per terra la divisió de poders que encarna la Constitució Espanyola i que ha d’estar present en tot govern mínimament decent. Estem en un punt extrem on sembla que tot canvia per a no canviar res. El segrest de les institucions públiques al País Valencià per part del PP avança i no té fre, la societat sembla anestesiada i no reacciona davant fets d’extrema gravetat: tenim imputada a la màxima autoritat dels valencians i al cap del partit amb major representació, les xifres de l’atur sobrepassen límits prohibitius, el deute generat per l’administració popular és d’escàndol, s’amaga informació i es persegueix l’oposició, es criminalitza la llibertat d’expressió i es ridiculitza la protesta. Possiblement, si estiguérem en un altre lloc del planeta ja s’hauria declarat l’estat d’emergència democràtica. En quin País vivim?

COMPROMIS, PREPARANT EL 2011

A la foto: Monica, Morera, Pañella i Mireia.

Les forces d’esquerres, valencianistes i ecologistes ja hem donat llum verda a l’inici d’un procés encaminat a conformar una gran plataforma electoral social i política que encare els comicis del 2011.

Hem celebrat l’acte de clausura del curs polític 2009 del Grup Parlamentari Compromís en la Universitat de València, en el Col·legi Major Rector Peset, després de la persecució política de la dreta i la denegació d’un espai en Les Corts Valencianes per la Presidenta de la cambra, com sempre teledirigida pel PP.

L’acte va ser un èxit, on es varen congregar prop de 200 persones, entre sindicats, entitats socials, plataformes cíviques, alcaldes i regidors dels partits polítics. El quatre diputats de la coalició varen agrair la col·laboració durant este any de tots i totes, a més de fer un ample balanç del curs polític, finalitzant demanant iniciar una revolució de les paraules i la creació d’una força ciutadana que erradique la corrupció implantada en les institucions pel PP, generant un revulsiu social i participatiu on l’eix i el centre de la política estiguen les persones.

Compromís, amb Enric Morera, Mónica Oltra, Josep Mª Pañella i Mirei Mollà al front han recuperat la il·lusió de l’esquerra i l’esperit reivindicatiu valencià amb una forta dinàmica propositiva que ha deixat descol·locada a la dreta que representa el PP. Des del Bloc-Inicitiva-Verds es tenen respostes i solucions als problemes dels valencians i així s’ha demostrat en les 165 Proposicions No de Llei presentades des de setembre de 2008 fins ara, una proposta per dia.

Sense dubte, un altre fet destacat és la llavor d’oposició i de fiscalització al Govern de Camps, on els parlamentaris de Compromís han demostrat tenacitat i fermesa en la petició d’explicacions sobre contractacions a amics, encàrrecs a la trama corrupta de Orange Market i l’opacitat en la despesa de prop de 800 milions d’euros en contractes menors dels que no es facilita informació.

S’ha evidenciat que el model productiu del PP està en fallida, que no es pot tornar a repetir i que cal canviar als seus gestors. Així ho han reclamat sindicats i empresaris, que veuen com es promet molt i s’executat ben poc. Incompliment del PAVCE, abandonament de la mitjana i xicoteta empresa, poc de recolzament a Pymes i autònoms, destrucció del mercat laboral amb prop de 500.000 aturats, este és el balanç que presenta a hores d’ara el PP valencià.

Des de Compromís s’ha desenmascarat la falàcia política de fastos i grans events que han resultat ser un fiasco, ja que ni han creat ocupació ni han generat un motor econòmic per fer front la situació de crisi, mentre que s’ha abandonat el camp i la industria tradicional valenciana.

Bloc-Iniciativa-Verds hem demostrat, al parlament i als ajuntaments, que tenen capacitat, fórmules i propostes per afrontar eixe futur que ara comencem a preparar de cara al 2011, on tots junts podem i deguem canviar per salut democràtica.

CRISIS DEL MODEL ECONÒMIC DEL PP

No ens sorprèn la noticia de que el sector turisme ha tingut una davallada fortíssima en el País Valencià i que la nostra Comunitat ha estat la líder de caiguda del turisme estranger amb una reducció del 19%.

Ja no ens va pillar desprevinguts la notícia de que la bombolla inmobiliaria havia fet fallida i que el sector quedava en drassana seca mentre els nivells d’atur es situaven 20 punt per damunt de la mitjana estatal.

Estos fets no són gratuïts ni circumstancials, són la culminació d’un procés de materialització d’uns models productius impulsats des de la dreta valenciana que han estat fracassats i sense possibilitat de reviscolar a curt termini.

Ni la rajola, ni la proliferació d’extensos PAIs, ni els grans events, ni els projectes faraònics i temàtics, ni les ciutats virtuals creades pel PP valencià han servit per aturar una crisi, que si be podem dir que es global, afecta amb major virulència als valencians. Tot gràcies a una mala planificació del mercat i de les possibilitats de la industria valenciana, a més de fer un malbaratament dels recursos públics amb lleugeresa i poca previsió de futur.

L’època de vaques grosses, on els ingressos es donaven per càstig, res a veure amb una bona gestió, el govern autonòmic encapçalat per l’imputat Camps, ha estat incapaç de remodelar el teixit productiu i adaptar-se a les noves realitats socio-econòmiques de principis de segle XXI, on la competitivitat, la especialització i la inversió en I+D+I són els punts angulars que el PP no ha sabut, ni ha volgut impulsar.

La deriva al soterrament de milions i milions d’euros en megaprojectes que han fet fallida tècnica i econòmica, com Terra Mítica, o d’altres que no hi són viables, com l’aeroport de Castelló, són un clar exemple de com no s’han de fer les coses i com un govern pot hipotecar el futur d’un País i les economies dels seus ciutadans (a hores d’ara, cada valencià te un deute per càpita de prop de 3.000 euros).

Els models productius del turisme de baixa qualitat i la construcció desaforada no són, ni han sigut una garantia per salvar moments de vaques flaques com els que travessem, ni sembla ho seran en prou de temps. La seua caiguda, en cap moment reconeguda des de l’executiu popular, ha suposat un retrocés econòmic de difícil recuperació i molt menys si la recepta que aconsella el PP és l’abaratiment de l’acomiadament, creant menys estabilitat laboral i més precarietat que es tradueix en menys inversió en vivenda i descens de l’activitat turística. És el peix que es menja la cua.

Des de l’esquerra i l’ecologisme hem apostat per impulsar i dinamitzar la xicoteta i mitjana empresa autòctona generadora de milers de llocs de treball, amb polítiques que afavorisquen la reactivació del consum intern i la producció externa, amb la complicitat dels milers d’autònoms i de treballadors i treballadores que dia a dia, amb la força del seu treball, mantenen una activitat econòmica i laboral que necessita de canvis, tant en el model, com en la gestió i els seus gestors.

UNA DRETA SENSE ARGUMENTS

Si la samarreta de “Wanted” a Camps va ser el detonant d’un despertar de la societat valenciana davant una oligarquia de polítics de dreta aferrats al seu seient, que pensen que tot val, que són els portadors de la veritat absoluta (confonent tindre la veritat i la raó amb tindre la majoria numèrica), que pensen que són immunes a qualsevol imputació, ben vingut siga el Compromís pel País Valencià.

Des d’aleshores, molts votants i electors d’esta coalició electoral que es va presentar el 2007 a les eleccions autonòmiques i altres que no ho varen fer, han afirmat amb convicció i goig que l’esquerra (l’esquerra ideològica i dels fets) despertara del seu insomni letal en el que estava immersa els darrers anys, duent al debat polític i públic allò que milers de ciutadans pensaven i desitjaven escoltar de la boca d’algun dels seu líders.

Una dona, valenta, jove, amb principis i propostes, sense por i sense mandíbula de vidre, Mónica Oltra, ha sigut la que amb veu alta i serena, ha plantat cara als dinosaures de la dreta valenciana perduts en el parc juràssic parlamentari i dispersos entre les diferents conselleries, devorant tots els recursos públics, territori i impostos que, amb gran sacrifi i penúria, hem tingut que pagar el poble valencià per a ús i gaudiment d’uns pocs. Ha sabut enfrontar-se a eixos que utilitzen l’amenaça i servilisme polític, als que qualsevol mitjà de comunicació públic ha ser servir-los a ells i sols a ells, als que la cobdícia sembla els ha perdut.

Ella ho ha fet i l’esquerra s’ha adonat que amb la força de la raó es poden moure muntanyes i governs, que la veritat sols te un camí i que els mentiders es pillen més tard que prompte.

S’ha obert el camí del canvi i de la regeneració política, amb cares noves i noves formes de fer política, més propera a la ciutadania, amb trellat, amb propostes en positiu i comptant en l’opinió de la gent per a solucionar els problemes de cada dia, de l’atur, de la sanitat, de l’educació, sense pompositats ni malbaratament de l’erari, però amb dedicació i eficàcia.

La dreta no té recursos, ni per a contrarestar les mentides, ni per contestar les propostes del Compromís. Aran de l’últim debat parlamentari, on el “remember” sobre els avantpassat ideològics no semblà ser del gust de les senyories en el govern, el PP autonòmic, baix el mandat del patriarca “Tio Paco”, s’ha quedat mut i sense arguments en els debats de Les Corts. Sobre els contractes menors, no saben, no contesten. Sobre els trages, no saben, no contesten, Ara, sobre les propostes que es formulen en el ple i en les comissions per part del grup Parlamentari de Compromís, ni saben, ni contesten, ni res de res. Aleshores, per a que volen estos parlamentaris? És així com volen silenciar les veus crítiques? O, és un acte de contrició per les seues males accions?

Estes rabietes infantils dels dirigents populars no fan sinó, augmentar més la sospita sobre la seua manera d’actuar i d’ocultar informació a la ciutadania, ja que si deuen alguna cosa i algun càrrec, no és al jutge que ha de jutjar-los, ni als que els fan els regals, sinó als ciutadans que un dia varen confiar amb ells i que ara els han decebut.

LA VERITAT DOL

El PP valencià està perdent els papers i la credibilitat. L´expulsió de la portaveu de Compromís, la diputada d´Iniciativa, Mónica Oltra, del ple de les Corts Valencianes ha suposat el grau suprem d´atemptat a la llibertat d´expressió en l´hemicicle valencià.

Possiblement la veritat fa mal i quan és més que evident, encara més. El que Mónica apareguera en el seu escó amb una samarreta on apareixia la imatge del president Camps amb un text que deia «Wanted. Only alive», no és motiu per a la desproporcionada mesura que la presidenta del Parlament, Milagrosa Martínez, va prendre en expulsar-la. Més si tenim en compte que el president de la Generalitat s´ha declarat pròfug de la política al deixar de comparèixer en les sessions de control de la cambra, ha estat ridiculitzat per la seua íntima amistat amb el Bigotes (Álvaro Pérez) i possiblement siga citat en breu a declarar com imputat en la rama valenciana del cas Gürtel.

La crispació que tenim a la societat valenciana pel menyspreament constant que apliquen els populars i la prepotència amb què actuen en les institucions, insultant, coartant i amenaçant, són pràctiques que ben bé podrien enquadrar-se en un marc de pràctica mafiosa poc desitjable.

No és de rebut, ni ètic ni molt menys propi d´una personalitat pública, com el President de la Diputació de València, dir que cal «rematar-los», en referència als que defensem la llengua i les se­nyes d´identitat pròpies dels valencians. Açò és més propi de bròfecs i mal educats que no tenen ni dignitat ni categoria per poder ocupar una càrrec com eixe.

Així ens va al poble valencià, amb un PP ple de corrupteles, amb mandataris que han instal·lat el descrèdit en la classe política, decebent i desmotivant l´electorat, que cada cop té menys confiança i posa a tots en el mateix sac. No s´ho mereixem. Els valencians tenim potencial, categoria i esperit de lluita suficient per fer front a moments adversos com l´actual crisi. El que necessitem amb urgència són uns altres gestors públics, uns polítics nets, frescos i sense cap càrrega.

Però al final la veritat sols té un camí, i quan és irrefutable, comença a doldre. Açò li ha passat al PP en les Corts, que davant la impotència de poder fer alguna cosa més (ganes no els faltava), es va quedar amb el regust d´expulsar a Mónica Oltra. Un fet que exalta la valentia d´esta diputada i del Grup Parlamentari de Compromís i, a més, demostra fins on pot arribar la coartació a la llibertat d´expressió i com es fa un ús malèvol del poder en les institucions per part de la dreta valenciana.

CONTINUA LA SANGRIA DE LA DESOCUPACIÓ

Des d’Iniciativa per Llíria manifestem el nostre suport a les mobilitzacions que les centrals sindicals han convocat i realitzaran amb motiu del 1r de maig, i emplacem a la ciutadania de la localitat a participar.
És en estos moments de crisi en la què estem immersos, és quan estem cridats a reivindicar més si és possible, els drets laborals d'este País, ja que la crisi ens colpeja fonamentalment a nosaltres, els treballadors i treballadores, destacant els 2.060 desocupats que hi ha a hores d’ara a Llíria, xifra que va en augment mes rere mes, es fa necessari fer front a la incessant sangria que pateixen les butxaques de les famílies i que comença a fer-se palesa en l’economia local.
Sobretot, si tenim en compte que l'actual situació generada per la crisi financera i la bombolla immobiliària l'han propiciat sectors neoliberals que negaven el paper de l'Estat com regulador de l'economia i ara, volen a més que siguem la majoria de la ciutadania qui paguem els plats trencats.
Des d’Iniciativa manifestem que la crisi econòmica no la poden pagar només els treballadors com alguns sectors de la dreta proposen, entre ells l’ex–president Aznar, on la solució proposada és la flexibilització de l’acomiadament que ens porta a una major precarietat laboral i la disminució dels drets socials.
Mentre l'administració estatal i l'autonòmica estan facilitant diners públics per a crear ocupació i proposant plans i accions encaminades en el mateix sentit, el nostre ajuntament ha rebutjat fer un pla municipal per a crear ocupació que minimitzara les nefastes xifres d’atur que envolten a la nostra ciutat.
No s’entén com moltes de les obres contractades es donen a empreses de fora de la localitat i com es continua amb l’afany urbanitzador quan els propietaris demanen una moratòria urbanística per poder fer front a les despeses generades i no tindre que tancar negocis o empreses.
Des d'Iniciativa creiem que és necessari un pacte local per l'ocupació i un acord amb tots els agents socials representats a Llíria (empresaris, sindicats, tècnics, comerciants, grups polítics) per a analitzar la situació i promoure mesures d'impuls econòmic que donen una solució col·lectiva amb trellat i continuïtat.
No és acceptable que un ajuntament en plena crisi continue amb despeses importants destinades a protocol, publicitat i propaganda, mentre les famílies no arriben a fi de mes o no tenen ni per a menjar. Necessitem que tots els recursos i esforços tinguen un únic camí, reduir l’atur i crear benestar entre la ciutadania.

DIA DEL PLANETA TERRA

El 22 d'abril de 1970, 20 milions de persones per tots els Estats Units van celebrar el primer Dia del Planeta Terra.

Era una època en la que la protecció del medi ambient començava a clamar a tot arreu del món. Els sistemes productius eren dolents i les ciutats estaven sota un boirum permanent de les xemeneies de les fàbriques i industries químiques, els rius contaminats causaven grans mortaldats de peixos i els índex de diòxid carbònic es disparaven.

El Dia del Planeta Terra que celebrem des d’aleshores, ens recorda que tots i totes convivim i vivim baix un mateix sostre, on les barreres dels estats i les nacions no existeixen, on calen esforços combinats dels governants per tal de mantindre un creixement sostenible que garantitze la supervivència d’espècies i d’ecosistemes.

Este dia, és un dia de reconeixement ambiental mundial global, on es marca un únic objectiu, protegir el nostre medi ambient i establir mesures que garantitzen la seua protecció.

El Dia del Planeta Terra és un dia més dels 365 de l’any, però carregat de simbologia i amb un bona dosi d’auto reflexió sobre el que som, el que fem, com ho fem i el més important, que hem de fer per a que generacions futures puguen gaudir d’allò que nosaltres hem tingut la sort de conèixer.

14 D'ABRIL, EN MEMÒRIA D'UN AMIC

Enguany s’acompleixen 70 anys de l’entrada de les tropes sublevades a terres valencianes, moment en el que es varen frustrar definitivament les poques esperances de recuperar la llibertat i la democràcia del que havia sigut la República Espanyola de 1931.
En memòria de tots aquells que varen viure aquells tràgics moments i d’aquells altres que ho varen patir durant 40 anys, hui és una dia de reencontre de l’esquerra i dels valors republicans, de les dones i dels homes que varen donar la vida i tot el que tenien per defensar uns ideals i una manera de ser i d’estar en el mon.
Hui es fa un homenatge a una d’eixes persones que han fet de la seua vida un exemple de com ser i com fer possible sentir-se d’esquerres, republicà i valencià al mateix temps. Hui Paco Bascuñan, es troba una vegada més present entre tots nosaltres, contagiant-nos dels seu ànim i de la seua forta vitalitat que tenien aquells homes del segle XX que varen patir la dictadura i que varen lluitar (en els cercles on es desenvolupaven) per mantindre encesa una flama d’il·lusió i d’esperança per tornar a reviure temps de llibertat.
Paco ha sigut més que un company de partit, més que un home que l’has tingut al costat per ajudar-te o donar-te consell quan l’has necessitat. Paco és i serà per sempre un amic al que les persones de Llíria i de València (ciutat on va passar gran part de la seua vida i treball) que hem tingut la sort de conèixer-lo ens serà difícil oblidar-se d’ell.
Hui, de segur que estaries entre nosaltres celebrant i commemorant este dia gran i significatiu de la història de la democràcia espanyola i valenciana. Amb la nostra bandera tricolor i escoltant eixe Himne de Riego, sopant i conversant, recordant i traient a la memòria històries i vivències personals i col·lectives, del teu barri, del treball, de la família. Rememorant a aquells, que com tu, vareu estar sempre donat la cara i compromesos.
Per això, per que continues ahí, per que Paquita, la teu inseparable companya de viatge ens ho recorda dia rere dia en les converses i en els escrits que et dedica i t’ha dedicat. En memòria teua i per sempre, des d’ací Paco,
Salut i República

30 ANYS DE DEMOCRÀCIA LOCAL

Enguany celebrarem 30 anys de democràcia als ajuntaments espanyols. El 3 d'abril de 1979 tingueren lloc al nostre País i a la resta de l’Estat les primeres Eleccions Municipals després de la dictadura franquista. Per tant, es compleixen 30 anys d'aquesta data, 30 anys de retorn a la democràcia local.

Des d’Iniciativa, volem fer manifesta la històrica transformació que han experimentat les administracions locals, tot gràcies als homes i dones que han dedicat part de la seua vida a servir a la societat en la que viuen i conviuen. Ells, els regidors i regidores, alcaldes i alcaldesses, han sabut, amb el seu treball i esforç transformar la realitat de pobles i ciutats. A tots ells, als que estan i als que ja ens han deixat, volem dedicar este 30 aniversari de la democràcia municipal.

Els homes i dones ecosocialistes valencians als que represente volem fer palés que els ajuntaments han esdevingut els protagonistes actius de la vida social i econòmica del País Valencia, han estat un factor important de valencianització de la política i han posat molts serveis bàsics a l’abast de la ciutadania.

Estos 3 decennis coberts fins avui presenten, però, dèficits importants en finançament, gestió i participació que cal corregir i adaptar als nous temps i a les noves demandes socials. Per tant, hem de saber situar el mon local al lloc que li correspon dintre de la vida pública i institucional.

En este curt període vital de democràcia municipal que hem tingut la sort de compartir, hem vist com totes les corporacions locals que han passat pels diferents ajuntaments (amb encerts i desencerts), han posat el seu gra de sorra per fer dels pobles i ciutats referents amb projecció i ambició, llocs d’acollida i al mateix temps acollidors, emprenedors i sobretot oberts als nous reptes que ens durà este segle XXI.

Ens congratulem que en estos 30 anys d’ajuntaments democràtics la majoria de les corporacions locals que s’han succeït, han incorporat al missatge públic les línies politiques que nosaltres defensem i impulsem, i que van adreçades a complimentar dos objectius clars: garantir el benestar social i els drets laborals dels veïns i veïnes, i incorporar l’ecologia i la sostenibilitat com a màximes transversals de les politiques de desenvolupament i de racionalització territorial.

El camí que els ajuntaments han recorregut en estos anys no ha estat fàcil ni planer, però ha estat un camí fructífer i apassionat. Era molta la feina per fer i molta la il·lusió de treballar per al bé comú en un autèntic projecte de renovació i de modernització del conjunt del País Valencià.

Este aniversari és un clar homenatge a este esforç col·lectiu que té com a protagonistes a les persones que al llarg d’estos 30 anys han ocupat els escons dels salons de plens, exercint les funcions de representació democràtica. Un aniversari que també té com a protagonistes principals a tots els ciutadans i ciutadanes que amb la seua exigència i la seua contribució personal i política han fet possible que enguany, tots i totes, ens sentim orgullosos dels canvis que hem viscut i dels que estan per vindre als nostres municipis.

BRETXA SOCIAL

En ple segle XXI les societats i els governants estan molt preocupades en posar les condicions i mecanismes per tal de que els ciutadans no ens troben immersos en l’anomenada bretxa digital, aquella que ha fet una separació generacional en base a la connexió a la xarxa.

Tot açò està molt bé quan les coses funcionen, l’ocupació està en uns nivells de normalitat i les necessitats bàsiques de les famílies estan garantides. Però, davant d’una situació d’emergència laboral com la que estem vivint els valencians, amb un atur que supera les 415.000 persones i continua en ascens, on les mesures de Zapatero i les promeses de Camps no semblen ser vàlides i el futur està negre, la bretxa que ens ha de preocupar és la bretxa social.

Segons “l’Informe d’exclusió social en Espanya” elaborat per l’Obra Social La Caixa, a la nostra Comunitat, 1 de cada 4 valencians vivien en condicions de pobresa a finals de 2008, el 3,1 % en situació severa, el 6,8 en pobresa alta i el 16,8 en moderada. A hores d’ara i amb la forta desocupació acumulada estes xifres estaran segurament amplificades.

La majoria dels valencians, sense ser part activa en la presa de decisions, hem vist com hem passat de la crisi econòmica a la crisi laboral i esta última, ha comportat ineludiblement la crisi social, una crisi social que comença a deixar una empremta en les persones que no poden fer front al pagament de l’hipoteca, de la lletra del cotxe, el lloguer, la llum, que no poden ni dur-se un plat de calent diari a la boca, entre altres, derivant en molts casos en desavinences i enfrontaments dintre de la pròpia família.

La manca d’un mercat de treball que puga absorbir l’excés de ma d’obra i la nul·la planificació d’un sistema social i laboral que puga garantir una renda mínima de subsistència, fan perillar l’estructura socioeconòmica al País Valencià i la convivència diària. La bretxa està més present que mai entre les persones que tenen treball i les que estan en l’atur, entre les que gaudeixen de recursos per afrontar-la i els que no tenen on acudir.

Els temps de bonança econòmica que ha malbaratat el PP al nostre territori no han sabut aprofitar-se per fer acopi de recursos, fer una diversificació de models productius o apuntalar les economies tradicionals, fet que haguera garantit un comodí en temps com els que estem vivint. Tot açò, sumat a l’excés de confiança de la gent que ha viscut per damunt de les seues possibilitats, han generat un còctel explosiu de difícil digestió i que està generant molts ingressos en l’UVI de la morositat i els impagaments.

A la vista està que ningú té la solució al problema i que eixir de la crisi costarà temps i diners. Si en algun moment les administracions i els seus polítics han de servir per alguna cosa, este és l’ocasió de demostrar-ho. Cal deixar-se d’espies, de corrupteles, de contractacions a amics, de sobrecostos en obres faraòniques, de balafiament en publicitat, propaganda i protocol, per destinar tot l’esforç i recursos econòmics a intentar que la bretxa social siga la mínima possible i que cap valencià, cap valenciana es quede sense una prestació o un sostre on poder guarir-se.

AMB POLITICA FICCIÓ: MÉS ATUR I MENYS AUTÒNOMS

Les xifres no enganyen, al País Valencià tenim el creixement d’atur més gran de tota Espanya i un descens important d’autònoms. On estan les glorioses benaventurances que predicava el President Camps? On estan els milers de llocs d’ocupació que anava a crear amb el seu model econòmic? Quins beneficis han dut els grans projectes fastuosos fets a les Capitals valencianes? Res de res, el PP valencià bufa en caldo gelat. Quan tot ha anat be, s’ha apuntat els punts, però, ara que la cosa pinta mal, toca mirar cap a Madrid. Sr. Camps, menys viatges a EUA a càrrec de l’erari públic i més treballar per donar feina i ajudar a xicoteta mitjana empresa valenciana.

La societat valenciana i el seu empresariat sempre s’ha caracteritzat per ser emprenedora, dinàmica i respectuosa. Fins l’arribada de grans superfícies i supermercats, els botiguers i gremis professionals eren els encarregats de crear ocupació. Un ocupació estable en el temps i diversificada en les diferents branques i matèries. Ara, tot i haver patit un fort retrocés per la pressió de les gran multinacionals, encara suposen una part important del teixit productiu del nostre territori.

Els que hem tingut arrels en l’agricultura, en la ramaderia, en la pesca, en el joguet, en el calcer o en el tèxtil, en som conscients del que parlem. No tenen que vindre els senyorets de la dreta moderna valenciana, que molts d’ells no han pegat ni brot, i voler transformar tot un model de vida per acaparar guanys fàcils en poc de temps. Amb esta dinàmica estem en la situació en la que estem. Amb un País desestructurat, amb una taxa d’atur que supera en més de vint punts la mitjana espanyola i amb un futur impredictible a curt termini.

La política ficció que ens han volgut vendre el President Camps i el seu seguit de incondicionals els darrers anys on tothom podia o creua ser ric o apoderat, s’ha demostrat que era fum de boja. Les hipoteques continuen omplint de números rojos les llibretes del banc, el cistell de la compra cada cop més exhaurit, els euros s’aprimen i els que abans, amb un bitllet de 5.000 pessetes omplíem el carro del mercat, ara, sols portem amb 30 euros un bolseta de plàstic i mig buida.

Entre l’entrada de l’euro, les polítiques neoconservadores de la dreta d’Aznar a nivell estatal que ha continuat Zapatero i les de Zaplana-Camps a nivell valencià i els experiments del cafre de Bush en l’esfera internacional, han fet que no sols els bancs perderen els crèdits, sinó que entren en un total descrèdit monetari i financer. Situació que en 2008 ha bloquejat qualsevol possibilitat de creixement, paralitzant mercats i creant un desconfiança que ja vorem quan es torna a restablir, projectant un 2009 difícil i complicat.

En aquells que no tenen sentiment com a poble i en la seua ment sols impera la llei del lliure mercat salvatge, no hi podem trobar esperança de recuperació, ja que com les feres, una vegada esquarterada i devorada la víctima, i quedant únicament l’os, l’abandonen en busca de més carnassa, sense pensar que el ramat es finit i que al corral no hi ha perspectives que entren més animals. Ja que sols queden ells.