Dos contractes i tres milions d’euros gastats en una proposta fantasma que el Consell de Francisco Camps ha silenciat, ha tapat i ha passat a formar part de les benaventurances sobre events i projectes que el PP ens ha vingut venent en la darrera dècada i que mai són com ens prometien.
Possiblement si esta fóra una proposta aïllada, que s’ha fet amb totes les millors voluntats, amb convicció de que hi havia possibilitats i que el Govern de la Generalitat ha fet pensant-se que, amb el seu desenvolupament anava a traure algun que altre rèdit econòmic al País valencià, tindria un certa coherència. Però la veritat és que els valencians ja estem cansats de projectes e inversions que, de productives no tenen res, que no tenen cap estudi econòmic o de viabilitat i que a més sempre ens toca rascar-nos la butxaca als de sempre.
Els grans projectes s’han convertit en els grans mal somnis i en el taló d’Aquil·les de l’economia valenciana, endeutada fins el coll i amb un índex de precarietat que ens comença a afectar directament: en la proliferació de barracons educatius, en la precarietat en la sanitat, en la destrucció d’ocupació, en l’abandonament dels depenents i en molts àmbits de la societat que, d’una manera indirecta estem patint el ciutadans davant una pèssima gestió dels populars valencians. Tot açò mentre la dreta valenciana continua ancorada i pensant en com continuar malbaratant els pocs recursos que ens queden.
Sembla que els casos Gürtel, Brugal, Fabra, Blasco i derivats han trobat en els mandataris del PP un pastís del que no han deixat ni volen deixar un granet de merengue. S’han engolit en poc menys d’una dècada allò que tenia que haver servit durant molt de temps per generar i impulsar economies productives, que feren del nostre territori un lloc d’oportunitats, amb el disseny d’un teixit empresarial de continuïtat i generador d’ocupació, en canvi s’ha apostat per inversions destrellatades que han soterrat qualsevol oportunitat de liderar un canvi productiu, amb fortalesa i que estiguera per damunt de qualsevol crisi conjuntural o estructural, comptant sempre amb els recursos, la capacitat professional dels valencians i les possibilitats que ens ofereix el nostre entorn.
En lloc d’això, Camps i el seus deixebles han disparat amb pólvora de rei, sense importar-los el que demanaven el llops dels “lobbys” de l’euro i dels mega projectes improductius. Entre ells, trobem la suposada intermediació per aconseguir uns Jocs Europeus (dels que ningú te constància i que mai s’han celebrat) d’Iñaki Urdangarin amb un cost per a la Generalitat de tres milions d’euros per a no res i que ningú mai més ha sabut que ha passat, ni amb els Jocs, ni amb els diners.
No és que ens sorprenem, ja estem massa acostumats (per desgràcia) a este tipus de desficacis. El problema és que ens hem gastat el que no teniem i ara estem pagant les conseqüències. Entre trages i viatges, ens hem quedat amb els solatges.
Possiblement si esta fóra una proposta aïllada, que s’ha fet amb totes les millors voluntats, amb convicció de que hi havia possibilitats i que el Govern de la Generalitat ha fet pensant-se que, amb el seu desenvolupament anava a traure algun que altre rèdit econòmic al País valencià, tindria un certa coherència. Però la veritat és que els valencians ja estem cansats de projectes e inversions que, de productives no tenen res, que no tenen cap estudi econòmic o de viabilitat i que a més sempre ens toca rascar-nos la butxaca als de sempre.
Els grans projectes s’han convertit en els grans mal somnis i en el taló d’Aquil·les de l’economia valenciana, endeutada fins el coll i amb un índex de precarietat que ens comença a afectar directament: en la proliferació de barracons educatius, en la precarietat en la sanitat, en la destrucció d’ocupació, en l’abandonament dels depenents i en molts àmbits de la societat que, d’una manera indirecta estem patint el ciutadans davant una pèssima gestió dels populars valencians. Tot açò mentre la dreta valenciana continua ancorada i pensant en com continuar malbaratant els pocs recursos que ens queden.
Sembla que els casos Gürtel, Brugal, Fabra, Blasco i derivats han trobat en els mandataris del PP un pastís del que no han deixat ni volen deixar un granet de merengue. S’han engolit en poc menys d’una dècada allò que tenia que haver servit durant molt de temps per generar i impulsar economies productives, que feren del nostre territori un lloc d’oportunitats, amb el disseny d’un teixit empresarial de continuïtat i generador d’ocupació, en canvi s’ha apostat per inversions destrellatades que han soterrat qualsevol oportunitat de liderar un canvi productiu, amb fortalesa i que estiguera per damunt de qualsevol crisi conjuntural o estructural, comptant sempre amb els recursos, la capacitat professional dels valencians i les possibilitats que ens ofereix el nostre entorn.
En lloc d’això, Camps i el seus deixebles han disparat amb pólvora de rei, sense importar-los el que demanaven el llops dels “lobbys” de l’euro i dels mega projectes improductius. Entre ells, trobem la suposada intermediació per aconseguir uns Jocs Europeus (dels que ningú te constància i que mai s’han celebrat) d’Iñaki Urdangarin amb un cost per a la Generalitat de tres milions d’euros per a no res i que ningú mai més ha sabut que ha passat, ni amb els Jocs, ni amb els diners.
No és que ens sorprenem, ja estem massa acostumats (per desgràcia) a este tipus de desficacis. El problema és que ens hem gastat el que no teniem i ara estem pagant les conseqüències. Entre trages i viatges, ens hem quedat amb els solatges.
