martes, 25 de mayo de 2010

DE L'ESPILL A LA DECADÈNCIA

Molts han sigut els crits d’alarma entre la gent d’esquerres sobre la sentència de retalls econòmics autoimposada per Zapatero a la ciutadania i que les bases socialistes no acaben d’assimilar o si molt m’apures, no estenen com pot haver-les pres. No donaven crèdit quan escoltaven de la boca del President com es feia malbé l’estat de benestar, aquell que va ser cap de llança del seu primer mandat al Congrés del Diputats, on les formes i els models avançats en polítiques socials europees provenien d’Espanya. Érem l’espill on mirar-se i l’enveja de totes les societats avançades.

La diagnosi de la crisi sembla no haver-se fet amb temps i amb els suficients elements de reflexió. Les receptes que ara empra el Govern de l’Estat per parar la febre del deute trontollen i fan esclatar els pilars dels drets laborals i socials que havien adquirit i que semblaven marcaven un abans i un després d’una societat, l’espanyola, que sempre havia caminat darrere de les polítiques que altres estats europeus, com ara, França, Alemanya o Regne Unit, havien anat marcant en la seua agenda.

Semblava que havien assolit una majoria d’edat, econòmica, social i laboral, que ens permetia dir la nostra i a més, que els plantejaments i propostes que féiem des del legislatiu eren un model a seguir i aconseguir. Érem l’avantguarda de la societat europea i fins i tot ens permetien el luxe de liderar l’anomenada revolució de l’Aliança de les Civilitzacions.

Com pot ser que de la nit al dia tot açò ha fet fallida? Quines són les claus de la decadència en la que estem sumits? Per què els gran partits estatals no saben buscar punts d’encontre en situacions de feblesa i mirar més per buscar solucions i no per buscar rèdit polític?

Segurament per al senyor Rajoy, quant pitjor millor. Però no sap que quant pitjor, més difícil serà rehabilitar el “status quo” del punt de partida i que les mesures que es prenguen tard, seran dolentes i possiblement irreversibles.

Als espanyols, ens ha passat com en el conte de la formiga i la xitxarra, no hem sabut guardar en època de bonança i plantejar un canvi de model productiu que permetera mantindre el nivell de benestar sense haver de fer retalls en l’apartat social i en el mercat de treball. Un model que haguera permés reconvertir el teixit productiu autòcton en una eina de possibilitats econòmiques i laborals de futur i amb consistència, que generara llocs de treballs de qualitat i amb estabilitat. Un sistema productiu que haguera diversificat els seus sectors i que haguera apostat per les noves tecnologies, energies renovables i treball verd basat en les economies de sostenibilitat.

Estem en un mon globalitzat, on el darwinisme econòmic sols permetrà sobreviure aquells països que puguen donar una major productivitat, estiguen preparats tecnològicament i hagen invertit en I+D+I, amb productes que tinguen un valor afegit, diferent i diferenciat de la resta de competidors. I sobretot, que tinguen un planter de treballadors i treballadores ben formats professionalment.

Hem passat de ser un espill a Europa a estar en una profunda decadència, amb polítics del segle XX que no s’han adonat que hem canviat de centúria i que per molt que vullguen actualitzar-se, donar una imatge possibilista i crear falses expectatives, ja hi són història.