Estos dies són dies de retrobaments i encontres, on familiars, amics i coneguts s’ajunten davant la taula i la llar per compartir experiències i esdeveniments que han viscut durant tot l’any.
Enguany és un any diferent. Molta gent continua complint amb el ritual nadalenc i festiu de costum, fent les compres d’última hora, encarregant el menjar o productes per als típics sopars, visitant a la gent coneguda, acudint a les celebracions religioses o festives. Cadascú amb les seues possibilitats i contingut de la butxaca. Però, trobem els mateixos sentiments que anys enrere?
La resposta es clara. No. Moltes famílies valencianes acaben l’any 2008 i començaran l’any 2009 amb un sentiment d’interinitat, de fragilitat i fins i tot de precarietat. Més de 300.000 persones valencians i valencianes estan a hores d’ara en situació de desocupació, i segons les previsions del Govern, moltes més estan en situació de passar-ne en pocs mesos.
Ja no estem en la “Comunidad i Mundo Ilusión” que predicava fa uns mesos el President Camps, ni amb una economia de ferro i sòlida que anunciava el President Zapatero en plena campanya electoral a principis d’any. Hem passat de viure en el País de l’abundància, opulència i l’enriquiment fàcil a ser un territori on les xifres d’atur multipliquen la mitjana estatal.
Quina diferència amb els Nadals del 2007!! Mentre altres economies mundials començaven a tambalejar-se, nosaltres, els valencians i espanyols, miraven cap un altre costat, pensat que això no ens passaria i no anava amb nosaltres. Que ignorants i creguts estàvem. O tal volta ens ho havien fet creure? No importa que o qui ens va encisar, sols tenim que donar una ullada al nostre voltant i comprovar en quina situació ens trobem. Potser així despertem i comencen a veure les coses com són i a dir-les pel seu nom: estem en crisi i hi ha una gran desconfiança en els mercats.
Possiblement les famílies valencianes es mengen el torrons igual que altres anys, però tindran un sabor agredolç, esperant que passarà quan es reincorporen al seu lloc de treball: si l’empresa continuarà, si farà una disminució de la plantilla, si entrarà en un concurs de creditors, o simplement desapareixerà. Altres, els aturats, possiblement veuran passar els dies i com el subsidi es va esgotant, sense esbrinar una perspectiva de treball a curt o mitjà termini. I que dir dels que esperaven o somniaven trobar el seu primer treball: joventut amb flamants carreres universitàries recent acabades o joves que han adquirit una qualificació professional i que no podran posar-la en pràctica. Per a ells, els torrons també tindran un sabor agredolç.
Com diu el refrany: “No hi ha mal que per be no vinga”. Esta situació no te parangó en altres crisis, s’ha vist que cal definir un nou model productiu i una major intervenció de l’administració en la regulació del mercat. Ara més que mai, front la crisi, calen més polítiques socials.
Enguany és un any diferent. Molta gent continua complint amb el ritual nadalenc i festiu de costum, fent les compres d’última hora, encarregant el menjar o productes per als típics sopars, visitant a la gent coneguda, acudint a les celebracions religioses o festives. Cadascú amb les seues possibilitats i contingut de la butxaca. Però, trobem els mateixos sentiments que anys enrere?
La resposta es clara. No. Moltes famílies valencianes acaben l’any 2008 i començaran l’any 2009 amb un sentiment d’interinitat, de fragilitat i fins i tot de precarietat. Més de 300.000 persones valencians i valencianes estan a hores d’ara en situació de desocupació, i segons les previsions del Govern, moltes més estan en situació de passar-ne en pocs mesos.
Ja no estem en la “Comunidad i Mundo Ilusión” que predicava fa uns mesos el President Camps, ni amb una economia de ferro i sòlida que anunciava el President Zapatero en plena campanya electoral a principis d’any. Hem passat de viure en el País de l’abundància, opulència i l’enriquiment fàcil a ser un territori on les xifres d’atur multipliquen la mitjana estatal.
Quina diferència amb els Nadals del 2007!! Mentre altres economies mundials començaven a tambalejar-se, nosaltres, els valencians i espanyols, miraven cap un altre costat, pensat que això no ens passaria i no anava amb nosaltres. Que ignorants i creguts estàvem. O tal volta ens ho havien fet creure? No importa que o qui ens va encisar, sols tenim que donar una ullada al nostre voltant i comprovar en quina situació ens trobem. Potser així despertem i comencen a veure les coses com són i a dir-les pel seu nom: estem en crisi i hi ha una gran desconfiança en els mercats.
Possiblement les famílies valencianes es mengen el torrons igual que altres anys, però tindran un sabor agredolç, esperant que passarà quan es reincorporen al seu lloc de treball: si l’empresa continuarà, si farà una disminució de la plantilla, si entrarà en un concurs de creditors, o simplement desapareixerà. Altres, els aturats, possiblement veuran passar els dies i com el subsidi es va esgotant, sense esbrinar una perspectiva de treball a curt o mitjà termini. I que dir dels que esperaven o somniaven trobar el seu primer treball: joventut amb flamants carreres universitàries recent acabades o joves que han adquirit una qualificació professional i que no podran posar-la en pràctica. Per a ells, els torrons també tindran un sabor agredolç.
Com diu el refrany: “No hi ha mal que per be no vinga”. Esta situació no te parangó en altres crisis, s’ha vist que cal definir un nou model productiu i una major intervenció de l’administració en la regulació del mercat. Ara més que mai, front la crisi, calen més polítiques socials.
