La pluralitat ideològica no és un problema. La diversitat política no fa mal a la societat. Entre el blanc i el negre hi ha més games de color.
Al contrari, la pluralitat i la diversitat en democràcia són necessàries, són bàsiques com a principi inspirador. Però, sent així, per què s’encaboten els principals mitjans de comunicació amb l’aquiescència dels dos principals partits espanyols en negar-nos-les?
En el tauler polític estatal, i en el nostre cas el valencià, sembla que es difumina tot allò que estiga al marge dels paràmetres fixats pel bipartidisme i que els ciutadans han de ser simples espectadors d’una funció o tragicomèdia que sols compta amb dos protagonistes, i que la resta no tenen ni dret a poder escenificar el paper d’actors secundaris.
És bo que es facen debats, es més, és necessària la paraula i la contraposició de propostes per definir polítiques i clarificar tendències partidistes que els ciutadans pogam entendre, i fins i tot, interpretar i jutjar, per a després poder exercir el dret que consagra tota democràcia, com és el vot.
Ara bé, ni tots els debats valen, ni valen els debats cuinats o acordats, ja que en este tipus de situacions estem davant d’una manipulació encoberta i una clara transgressió a la pluralitat informativa i llibertat d’expressió u opinió, donat que moltes veus, minoritàries o no tant minoritàries tinguen les mateixes oportunitats d’expressar les seues propostes polítiques.
En un debat es contrasten opinions, punts de vista, dades, plantejaments, propostes i formes d’entendre els problemes i les possibles solucions.
Si este debat el reduïm a la simple expressió de dues parts, estem disminuint la capacitat de crear una opinió objectiva i coherent amb la realitat plural d’una societat que no és, ni bicolor, ni bipartidista. Estem tancant-nos el camp de visió i entrant en una focalització que disminueix la capacitat humana per poder conformar voluntats amb criteri crític i de responsabilitat.
Una altre debat és possible. Un debat més obert, més plural, amb un bon continent i contingut, complint amb el manament constitucional de garantir la igualtat d’oportunitats en tots els àmbits, també en l’informatiu. Un debat que no siga excloent i que puga formular-se des de la independència mediàtica, on els candidats i candidates tinguen l’oportunitat de ser coneguts pels seus fets i per les seues propostes, per la seua experiència o per les seues aspiracions i il·lusions. Un debat rigorós i realista, sense ficcions i estadístiques interessades. En definitiva, on la paraula pren protagonisme i genera acció, on els gestos són part activa de la transmissió i l’ésser humà deixa la part animal per cultivar i fer gran la seua part més racional.
Al contrari, la pluralitat i la diversitat en democràcia són necessàries, són bàsiques com a principi inspirador. Però, sent així, per què s’encaboten els principals mitjans de comunicació amb l’aquiescència dels dos principals partits espanyols en negar-nos-les?
En el tauler polític estatal, i en el nostre cas el valencià, sembla que es difumina tot allò que estiga al marge dels paràmetres fixats pel bipartidisme i que els ciutadans han de ser simples espectadors d’una funció o tragicomèdia que sols compta amb dos protagonistes, i que la resta no tenen ni dret a poder escenificar el paper d’actors secundaris.
És bo que es facen debats, es més, és necessària la paraula i la contraposició de propostes per definir polítiques i clarificar tendències partidistes que els ciutadans pogam entendre, i fins i tot, interpretar i jutjar, per a després poder exercir el dret que consagra tota democràcia, com és el vot.
Ara bé, ni tots els debats valen, ni valen els debats cuinats o acordats, ja que en este tipus de situacions estem davant d’una manipulació encoberta i una clara transgressió a la pluralitat informativa i llibertat d’expressió u opinió, donat que moltes veus, minoritàries o no tant minoritàries tinguen les mateixes oportunitats d’expressar les seues propostes polítiques.
En un debat es contrasten opinions, punts de vista, dades, plantejaments, propostes i formes d’entendre els problemes i les possibles solucions.
Si este debat el reduïm a la simple expressió de dues parts, estem disminuint la capacitat de crear una opinió objectiva i coherent amb la realitat plural d’una societat que no és, ni bicolor, ni bipartidista. Estem tancant-nos el camp de visió i entrant en una focalització que disminueix la capacitat humana per poder conformar voluntats amb criteri crític i de responsabilitat.
Una altre debat és possible. Un debat més obert, més plural, amb un bon continent i contingut, complint amb el manament constitucional de garantir la igualtat d’oportunitats en tots els àmbits, també en l’informatiu. Un debat que no siga excloent i que puga formular-se des de la independència mediàtica, on els candidats i candidates tinguen l’oportunitat de ser coneguts pels seus fets i per les seues propostes, per la seua experiència o per les seues aspiracions i il·lusions. Un debat rigorós i realista, sense ficcions i estadístiques interessades. En definitiva, on la paraula pren protagonisme i genera acció, on els gestos són part activa de la transmissió i l’ésser humà deixa la part animal per cultivar i fer gran la seua part més racional.
