ACOMIADAMENTS BARATS, PERQUÈ?

Patronal i PP demanen acomiadaments barats. No sabem perquè, però sempre que hi ha una època de crisi els que paguen el “pato” són els treballadors i treballadores. No hi ha cap indicador que diga que la recessió econòmica siga o provinga del mercat laboral, però, aprofitant la conjuntura, tant el Mariano com el President de la patronal han fet pinya i demanen uns acomiadaments més barats. Més encara? Que quede clar, des d’Iniciativa estarem en contra de qualsevol mesura que vaja en este sentit, al igual que no permetrem que es socialitzen les pèrdues o menors guanys de les grans empreses, mentre defensarem que les ajudes que establisca l’Estat, les CC.AA. o els ajuntaments siguen directes a les butxaques de les famílies i a la xicoteta i mitjana empresa, ja que esta és l’única que pot garantir la creació efectiva d’ocupació. No estenem el perquè d’esta proposta d’acomiadaments barats, ja que si el que es vol es posar diners en les butxaques dels espanyols per a que augmente el consum i així millorar la situació financera, com és possible que disminuint el mercat laboral i deixant a la gent en l’atur, sense prestacions i sense poder adquisitiu es va a contribuir a millorar la situació econòmica? Esperem que el PSOE no es deixe enlluernar per esta proposta recesiva i perillosa davant els treballadors i treballadores com va fer en altre èpoques amb el contracte basura i flexibilització de les condicions de treball. Cal ser productius i competitius, ara bé, a qualsevol preu, no.

DINERS AMB COLOR I SEGELL LOCAL

No és casualitat, ni tampoc un tema conjuntural, que els municipis valencians i en general els espanyols, necessiten una nova manera de garantir la suficiència financera sense tindre que recórrer a grans requalificacions o desfer-se del seu patrimoni.
Els serveis i les inversions públiques les paguem els ciutadans i ciutadanes amb els diners que es recapten dels impostos que paguem a les administracions. A tots els nivells, des de les taxes a nivell local, fins els tributs i impostos que recapten les Autonomies i l’Estat. Però, el viatge de retorn d’estes recaptacions mai te un color municipal, ja que sols ser repartida entre les altres dues administracions.
Res a veure tenen els actuals ajuntaments amb aquells dels anys 70, o fins i tot dels 80, on els serveis que es prestaven eren bàsics i sense molta transcendència social. Aleshores, només l’11% dels recursos financers els gestionaven els ajuntaments; ara, amb un munt de nous serveis, activitats, prestacions, és del 13%. No hi ha punt de comparació. Es calcula que hem passat de destinar un 200 € per ciutadà als anys 80 a quasi 1.200 € al 2008. Aquesta diferència també té a veure amb que des dels ajuntaments hem invertit molt en infraestructures i equipaments públics. Els ajuntaments valencians són un exemple d’aquesta manera d’actuar amb un clar objectiu de crear riquesa i cohesionar territorialment i socialment el nostre País.
Però, trenta anys d’ajuntaments democràtics no ha estat suficients per adonar-se’n els diferents governs del PP i del PSOE de les flagrants necessitats que, amb aquests diners limitats s’han anat sumant serveis als ciutadans i a les ciutadanes que no corresponen pagar en solitari als ajuntaments i que els són impropis.
Quan un municipi s’implica, ho fa amb totes les conseqüències, fins i tot el compromís econòmic, amb la prestació de servei d’escoletes infantils, de residències per a la gent gran, d’escoles d’adults, d’escoles de música, ho està fent “voluntàriament” però amb convicció, a partir del compromís amb les necessitats reals de la ciutadania i com a administració coneixedora de la realitat al trobar-se més a prop dels problemes.
Des d’Iniciativa sempre hem reclamat per als ajuntaments una millor i més àmplia distribució dels diners públics. Ara però, més que mai, donat el context de crisi en que estem, és de vital importància per mantenir com a mínim aquests serveis dels que parlàvem i que s’han consolidat a tot arreu del nostre País. Ara també és oportú parlar-ne, ja que juntament amb la negociació del finançament autonòmic, s’ha de tractar la situació econòmica dels municipis.
Necessitem que els diners i els tributs que es paguen comencen a tindre color i segell local, identificable i quantificable, per això defensem que la reforma del marc competencial dels ajuntaments i sobretot la seua suficiència financera és, a hores d’ara, inajornable si volem una administració local moderna i amb capacitat per fer front als reptes de la convivència i de la cohesió social, que exigeixen més polítiques de proximitat eficients i amb més recursos.

1.300 BASTONADES

1.300 són els barracons que lluiran en les explanades dels centres escolars públics valencians. Ja ho deia Camps: som els número 1. Sí, sí, els primers en nombre d’alumnes de tota Europa que estudien en aules prefabricades. Un total de 25.000 xiquets i xiquetes, parents nostres, germans, nebots, nets o fills i filles aniran per la gràcia del Molt Honorable a patir fred, calor, polls i misèria en els “Camps de concentració educatius del segle XXI”. Mentre el President i la seua colla d’amics han lluït el morenet de l’estiu en l’entrega de trofeus en el Valencia Street Circuit de la F1, on s’han gastat més de 100 milions d’euros, els mestres i professors encara esperen cobrar el deute de 40 milions d’euros que la Conselleria d’Educació te pendent d’abonar a prop de 27.000 docents. On ha quedat la promesa de Francisco Camps quan era Conseller d’Educació que va dir que inauguraria un centre cada setmana fins complir el mapa escolar? Segurament en el calaix de l’oblit, igual que moltes altres promeses que fa el PP quan s’acosten eleccions. I per tapar estes vergonyes, que fa el govern de la Generalitat? Doncs, crear el bluf dels uniformes escolars, discutir l’assignatura d’educació per a la ciutadania en angles, crear plans i més plans repetint les mateixes obres per a després no complir-los, i més i més... Estem en un País que no te vergonya ni la coneix. Penseu que els madrilenys, catalans, bascos, gallecs o andalussos permetrien esta barbaritat? Els sindicats educatius es queden afònics denunciant la situació crítica per la que passa la comunitat educativa. Des de l’any 1996 no s’ha culminat cap del programes d’infraestructures de la Conselleria d’Educació i la població escolar ha augmentat de manera exponencial. Però sembla que açò no es cosa del PP, ni del govern, i que, encara que les classes es tinguen que impartir baix una figuera, no passa res. Cal tenir en compte que hi ha alumne que va a passar-se tota la seua etapa educativa en un barracot, per a que després ens queixem de que hi ha fracàs escolar. El que caldria preguntar-se és: com és que no hi ha molt més? I com que estem a principi de curs i hem de comprar els llibres, fem memòria i reflexionem: Qui va dir que anava a implantar la gratuïtat total dels llibres escolars? El mateix que es mereix 1.300 bastonades al llom per inútil, estafador, malbaratador dels diners públics i venedor de fum. Una per cada barracot.