No sabem si al President del Govern li han aconsellat que ha de posar damunt la taula tots els temes conflictius d’àmbit social i acabar de perdre la poca credibilitat que encara li restava o simplement els socialistes han perdut el rumb i no saben ni per on van, per això el gir cap a la dreta.Sempre que entrem en crisi no se sap, però al final sempre acabem pagant els plats trencats els mateixos, els treballadors. Primer comencen dient que, com la cosa no funciona tan bé, cal flexibilitzar l’acomiadament. Després, cal retallar els salaris i contindre la despesa pública per no crear més inflació. L’Estat s’esglaia i a més de donar ingent i indecents quantitats de diners a les entitats financeres, s’atreveix a retallar prestacions (com la famosa del 400 euros) que ells mateixos varen vendre electoralment. S’apliquen augments en impostos, però en compte de ser inversament proporcionals, sempre es pugen els impostos indirectes, mai els directes. I tot açò es fa al capdavant d’un govern que s’anomena socialista.
Ara, novament la por a trencar la caixa única de la Seguretat Social i davant rumors i informacions malintencionades, es diu que no anem a ser capaços de mantindre el règim de pensions tal i com el tenim cobert actualment. Este romanç també es va escoltar els durs anys de crisi amb Felipe González i no es feu cap modificació de l’edat de jubilació. Però, aprofitant la conjuntura, els empresaris demanen que s’ajorne l’edat de jubilació i el govern de Zapatero, torna a caure en el parany i aprova la jubilació a partit dels 67 anys.
Vergonya cavallers, vergonya!! Este seria el crit d’alguna persona amb un poc de trellat en un cert moment de la història. Ara, ni tan sols això. Aquells que diuen treballar pel sistema del benestar, aquells que s’omplin la boca dient que estan per no reduir ni un centímetre els drets socials dels ciutadans, aquells que teòricament no defensen les teories neoliberals capitalistes, ells i sols ells, sense parar-se a analitzar altres possibilitats, han fet que tot el pes de la responsabilitat econòmica i d’assegurança dels sistema de prestacions torne a recaure en les esquenes dels treballadors.
Per què la Ministra Salgado no li demana als bancs que li retornen tots els interessos dels diners prestats? Per que no s’aprova una llei on les grans companyies elèctriques, energètiques, de comunicació etc.. que operen a l’Estat Espanyol repartisquen en temps de crisi els grans beneficis? Per què continuen repartint-se dividends els bancaris mentre les xicotetes i mitjanes empreses no poden accedir ni a crèdits ni a pòlisses de crèdit? No, és més fàcil actuar sobre el dèbil que sobre el poderós.
Este, sense dubte és un nou “Zapatazo” del President del Govern de difícil explicació. Sobretot per als que es consideren socialistes, tinguen o no carnet, que una vegada més perden la confiança prestada a un líder que predica una cosa i aplica un altra. Plegant-se a les receptes de la dreta del PP i ginyant l’ull a una CEOE que manté un president que ja no és exemple ni per als seus propis afiliats.
