Des que a l’estiu de 2007 es va conèixer la infecció causada per les hipoteques subprime als EEUU i la conseqüent reducció de la liquidesa als mercats de capital, ha anat creixent la por a un shock financer que finalment està generant un terratrèmol de primer ordre a tot el mon mai vist des de la crisi del 29.
Ningú no pot dir que no estàvem avisats: a les darreres dècades, les administracions nord-americanes han hagut de drenar quantitats multimilionàries per les crisis de les caixes d’estalvis (també a Europa i el Japó) i s’han vist casos de corrupció empresarial i dels organismes de control, com ENRON. Igualment, era conegut que els mercats financers havien generat una enorme varietat de productes que, sota el nom de derivats, intentaven oferir rendiments extraordinaris cap a productes especulatius d’alt risc fomentats per la banca d’inversió.
La paradoxa del sistema és que la tradicional virtut cardinal del capitalisme basada en el risc individual, que és premiat o castigat pel mercat, es transforma en una socialització del risc que converteix tothom en víctimes de les actuacions temeràries dels grans inversors.
Igualment, hem de recordar que aquesta crisi té en el seu origen les bombolles immobiliàries creades a països com ara Estats Units i Espanya, que han basat bona part del seu creixement sobre l’augment de preus de l’habitatge, un bé de primera necessitat convertit durant una dècada en objecte de la inversió especulativa. La lliçó pel futur no pot ser únicament la regulació financera, sinó també una forta intervenció pública sobre el sòl i la producció d’habitatge. I cal advertir que els mercats de l’energia poden ser, més prompte que tard, un nou factor d’inestabilitat sobre el que cal començar a actuar.
És evident que els huit anys de Bush Jr. al davant del govern dels Estats Units és part de les responsabilitats en aquesta crisi. Ja són massa anys de forts dèficits, públic i exterior, alimentats per l’aventura criminal de la invasió d’Iraq. Però des d’Espanya tant els governs d’Aznar com els de Zapatero han estat manifestament irresponsables en fer créixer la bombolla immobiliària, que ha comportat un endeutament de les famílies i, especialment, de les grans empreses, molt per sobre de nivells raonables davant la inacció dels governs i de les autoritats monetàries.
Aquesta situació genera uns efectes en cascada que van començar a la locomotora, la construcció, i arriben ara a la resta dels vagons, els altres sectors, en forma de reducció de la demanda i, finalment, expedients de regulació d’ocupació.
En els mesos que portem de l’any 2008, ja tenim mig milió més d’aturats a Espanya, i s’ha arribat en el total a 2.625.000 aturats registrats. Cap sector està al marge d’un canvi de tendència que manifesta especial crueltat amb els treballadors menys formats i amb contractes precaris. I sobta que tornen a sentir-se veus per una major liberalització del mercat de treball i l’abaratiment de l’acomiadament en un país amb índexs altíssims de temporalitat, sobretot després d’haver reduït substancialment la fiscalitat sobre les rendes altes, culminada en la desaparició de l’impost sobre el patrimoni, mentre s’anuncien aportacions públiques de 50.000 milions d’euros per salvar les entitats promotores del desastre.
Els governs valencians del PP amb el seu control sobre les caixes d’estalvi i les seues orientacions sobre les inversions especulatives en el sector immobiliari i en bancs estrangers en fallida financera son directament responsables que tant la CAM com Bancaixa estiguen entre les més mal valorades pel mercat i s’hagen situat en les darreres setmanes en la cua de la fiabilitat de les qualificacions internacionals posant en perill amb la seua irresponsabilitat els estalvis i les inversions de milers de persones i empreses del País Valencià. L’exigència de responsabilitat política als governs i la jurídica i patrimonial als membres dels Consells d’Administració d’aquestes entitats és ineludible.
Sabem qui ha trencat els plats i per això exigim responsabilitats i que es prenguen decisions contundents, com ara polítiques expansives de política fiscal i monetària per fer front a la crisi, mesures per garantir la liquidesa i la solvència del sistema financer i directives sobre control del mercat energètic, ampliació de polítiques socials, generació d’ocupació i desenvolupament sostenible. Cal començar a canviar.
