TRES MILIONS PER A NO RES

Dos contractes i tres milions d’euros gastats en una proposta fantasma que el Consell de Francisco Camps ha silenciat, ha tapat i ha passat a formar part de les benaventurances sobre events i projectes que el PP ens ha vingut venent en la darrera dècada i que mai són com ens prometien.

Possiblement si esta fóra una proposta aïllada, que s’ha fet amb totes les millors voluntats, amb convicció de que hi havia possibilitats i que el Govern de la Generalitat ha fet pensant-se que, amb el seu desenvolupament anava a traure algun que altre rèdit econòmic al País valencià, tindria un certa coherència. Però la veritat és que els valencians ja estem cansats de projectes e inversions que, de productives no tenen res, que no tenen cap estudi econòmic o de viabilitat i que a més sempre ens toca rascar-nos la butxaca als de sempre.

Els grans projectes s’han convertit en els grans mal somnis i en el taló d’Aquil·les de l’economia valenciana, endeutada fins el coll i amb un índex de precarietat que ens comença a afectar directament: en la proliferació de barracons educatius, en la precarietat en la sanitat, en la destrucció d’ocupació, en l’abandonament dels depenents i en molts àmbits de la societat que, d’una manera indirecta estem patint el ciutadans davant una pèssima gestió dels populars valencians. Tot açò mentre la dreta valenciana continua ancorada i pensant en com continuar malbaratant els pocs recursos que ens queden.

Sembla que els casos Gürtel, Brugal, Fabra, Blasco i derivats han trobat en els mandataris del PP un pastís del que no han deixat ni volen deixar un granet de merengue. S’han engolit en poc menys d’una dècada allò que tenia que haver servit durant molt de temps per generar i impulsar economies productives, que feren del nostre territori un lloc d’oportunitats, amb el disseny d’un teixit empresarial de continuïtat i generador d’ocupació, en canvi s’ha apostat per inversions destrellatades que han soterrat qualsevol oportunitat de liderar un canvi productiu, amb fortalesa i que estiguera per damunt de qualsevol crisi conjuntural o estructural, comptant sempre amb els recursos, la capacitat professional dels valencians i les possibilitats que ens ofereix el nostre entorn.

En lloc d’això, Camps i el seus deixebles han disparat amb pólvora de rei, sense importar-los el que demanaven el llops dels “lobbys” de l’euro i dels mega projectes improductius. Entre ells, trobem la suposada intermediació per aconseguir uns Jocs Europeus (dels que ningú te constància i que mai s’han celebrat) d’Iñaki Urdangarin amb un cost per a la Generalitat de tres milions d’euros per a no res i que ningú mai més ha sabut que ha passat, ni amb els Jocs, ni amb els diners.

No és que ens sorprenem, ja estem massa acostumats (per desgràcia) a este tipus de desficacis. El problema és que ens hem gastat el que no teniem i ara estem pagant les conseqüències. Entre trages i viatges, ens hem quedat amb els solatges.

CONVULS INICI DE CURS

Comencem el nou curs polític i acadèmic envoltats d’una nuvolosa xifra d’atur que supera el mig milió de valencians i valencianes que no tenen clar quin va a ser el seu futur més immediat i, el que és pitjor, amb un governs (autonòmic i estatal) totalment descol·locats i que arrosseguen un suspens en juny que segurament repetiran en les proves de setembre i la revàlida de gener.

Amb les llances alçades i les maquinaries engreixant l’aparell electoral, els bipartidistes, sense solucions i amics de l’ànima quan es tracten temes econòmics, afronten una vaga general un poc tardana i amb unes reformes laborals i socials irreversibles que ens retornen a èpoques pretèrites. Uns amb primàries internes en Madrid o les casolanes d’Asunción i Alarte; altres intentant amagar vergonyes i candidats incòmodes com fa Mariano Rajoy amb Francisco Camps i tota la trama Gürtel i altres derivades en clau valenciana que han malbaratat la poca credibilitat que els restava en causes judicials i judicis pendents com el de Carlos Fabra.

Mentrestant, i en l’àmbit educatiu, Font de Mora ha decidit passar-se al costat de l’austeritat reduint més de 1.200 places de docents, no executant els centres educatius pendents i mantenint els més de 900 barracots que engalanen els patis del col·legis públics. A més continua amb la lluita personal contra el professorat valencià que no li riu les seues poques gràcies o no recolza els programes ridículs d’uniformes, xinés i altres derivats sense trellat.

Per altra banda, el trident Gürtel-Brugal-Fabra està causant moltes incomoditats a Gènova i a Rajoy que, avergonyit dels seus deixebles valencians no sap com amagar el cap per a no haver de confirmar davant la premsa cap candidat fins que els tribunals dictaminen sobre les suposades trames de corrupció, finançament il·legal i tractes de favor que al País Valencia s’han viscut en diversos àmbits de la política autonòmica i local, amb imputacions i detencions.

A Zapatero no li va millor. La sort i alguns companys de partit l’han abandonat. Ministres que, davant el ridícul que han fet en la política econòmica i l’abandonament dels plantejaments socials i laborals, han decidit pegar a fugir i anar-se’n a refugiar-se als seus respectius territoris i jugar-se-la a ser candidats en les pròximes eleccions autonòmiques.

Tant el Govern de ZP com el partit majoritari en l’oposició han creat el desconcert, han abonat la poca fiabilitat i a més s’han quedat eixuts de propostes o alternatives creïbles per als treballadors, jubilats, pensionistes, funcionaris o el món empresarial, que cada dia els veu més com un problema que com a possible solució.

Iniciem un curs convuls, amb poques perspectives de canvi, amb un PP desacreditat i totalment esgotat, on els ciutadans hem de fer un acte de reflexió i valoració de quin país, comarca, ciutat o poble volem a partir de maig de 2011, quan ens tornen a convocar a les urnes i tingam que decidir qui conduirà els destins dels prop de 5 milions de valencians i valencianes. Aleshores, serà el moment de dir clarament la nostra.

EL "CRACK" DEL SEMESTRE ESPANYOL

Si tinguerem que fer un balanç contable del semestre de Presidència de la Unió Europea d’Espanya, podríem dir que el resultat ha estat prou negatiu i hem estat a un fil de causar una davallada econòmica de mesures incalculables. Sols cal recordar el dia en que les borses varen estar a punt de fer fallida quan el PSOE aconseguí per un vot traure el Decret-Llei dels primers retalls al Congrés dels Diputats.

És cert que Zapatero va començar l’any amb l’esperança que l’estar al capdavant de la Unió Europea podria acarrejar-li alguns beneficis i una credibilitat extra que, des de les eleccions de març de 2008 no ha trobat i a més l’ha fet perdre la imatge del “buen talante” mostrada en el seu primer mandat, quan en la caixa pública encara entraven ingressos de l’època de vaques grosses.

Les coses no han pintat be per al govern socialista: La projecció pública s’ha convertit en ser el conillet d’índies en matèria econòmica i exemple de com s’han de fer els retalls econòmics, socials i laborals a l’Europa; de la inversió pública s’ha passat a reduir el dèficit i aplicar un descens en infraestructures i projectes reiteradament promesos; de l’estat del benestar hem passat a la congelació de les pensions, reducció del salari dels empleats públics i augment en dos punts de l’IVA. Mesures incomprensibles de la socialdemocràcia espanyola que ha suposat un revés en la credibilitat dels seus militants i la recerca d’altres opcions polítiques, més esquerranes i amb solucions alternatives menys dolentes a les butxaques de la ciutadania.

En esta davallada política, el PP i el seu líder, Mariano Rajoy, no se’n han salvat, ja que han aplicat la màxima de “quan pitjor millor” (per als seus interessos partidistes, no per a la ciutadania). Quan en altres estats de la Unió Europea es feia un front comú front les terrorífiques xifres d’atur, dèficit i mercat laboral, en Espanya la dreta avivava el foc de la recessió i a més intentava fer més fusta de l’arbre caigut. Tot amb la simple intenció de guanyar punts en les enquestes, fidelitzar la seua clientela més serrill i arrapar uns quants vots, enfrontant-se fins i tot a les estructures econòmiques de l’estat i deixant d’escoltar als seus propis socis europeus. Tot un exemple de irresponsabilitat i poca capacitat de ser alternativa, ja que propostes no se’ls ha escoltat posar-ne damunt la taula ni una.

Però, la decepció més gran de Zapatero i del seu Ministre de Treball, Celestino Corbacho, ha estat l’aprovació de la “Reforma Laboral” mitjançant Decret-Llei i la seua tramitació parlamentaria amb l’abstenció de PP, apartant-se del concert social i amb postulats del neoliberalisme europeu més ranci i reaccionari. Un postulats que deixen orfes a militants que es senten d’esquerres i veuen com els seus líders han capgirat les polítiques i apliquen mesures i recomanacions emanades dels mercats financers mentre deixen esclafar-se a la gran massa social.

Podem dir clarament que el President ha patit en carn pròpia el crack del semestre espanyol, un període negre en xifres i turbulent en l’àmbit polític, un temps que ha deixat una empremta difícil d’esborrar malgrat les tocadetes d’espatlla del Barac Obama, Merkel o Sarkozy. Hi havia altres alternatives. El com, quan i el perquè no s’han adoptat ninguna d’elles, el temps ho dirà.

DE L'ESPILL A LA DECADÈNCIA

Molts han sigut els crits d’alarma entre la gent d’esquerres sobre la sentència de retalls econòmics autoimposada per Zapatero a la ciutadania i que les bases socialistes no acaben d’assimilar o si molt m’apures, no estenen com pot haver-les pres. No donaven crèdit quan escoltaven de la boca del President com es feia malbé l’estat de benestar, aquell que va ser cap de llança del seu primer mandat al Congrés del Diputats, on les formes i els models avançats en polítiques socials europees provenien d’Espanya. Érem l’espill on mirar-se i l’enveja de totes les societats avançades.

La diagnosi de la crisi sembla no haver-se fet amb temps i amb els suficients elements de reflexió. Les receptes que ara empra el Govern de l’Estat per parar la febre del deute trontollen i fan esclatar els pilars dels drets laborals i socials que havien adquirit i que semblaven marcaven un abans i un després d’una societat, l’espanyola, que sempre havia caminat darrere de les polítiques que altres estats europeus, com ara, França, Alemanya o Regne Unit, havien anat marcant en la seua agenda.

Semblava que havien assolit una majoria d’edat, econòmica, social i laboral, que ens permetia dir la nostra i a més, que els plantejaments i propostes que féiem des del legislatiu eren un model a seguir i aconseguir. Érem l’avantguarda de la societat europea i fins i tot ens permetien el luxe de liderar l’anomenada revolució de l’Aliança de les Civilitzacions.

Com pot ser que de la nit al dia tot açò ha fet fallida? Quines són les claus de la decadència en la que estem sumits? Per què els gran partits estatals no saben buscar punts d’encontre en situacions de feblesa i mirar més per buscar solucions i no per buscar rèdit polític?

Segurament per al senyor Rajoy, quant pitjor millor. Però no sap que quant pitjor, més difícil serà rehabilitar el “status quo” del punt de partida i que les mesures que es prenguen tard, seran dolentes i possiblement irreversibles.

Als espanyols, ens ha passat com en el conte de la formiga i la xitxarra, no hem sabut guardar en època de bonança i plantejar un canvi de model productiu que permetera mantindre el nivell de benestar sense haver de fer retalls en l’apartat social i en el mercat de treball. Un model que haguera permés reconvertir el teixit productiu autòcton en una eina de possibilitats econòmiques i laborals de futur i amb consistència, que generara llocs de treballs de qualitat i amb estabilitat. Un sistema productiu que haguera diversificat els seus sectors i que haguera apostat per les noves tecnologies, energies renovables i treball verd basat en les economies de sostenibilitat.

Estem en un mon globalitzat, on el darwinisme econòmic sols permetrà sobreviure aquells països que puguen donar una major productivitat, estiguen preparats tecnològicament i hagen invertit en I+D+I, amb productes que tinguen un valor afegit, diferent i diferenciat de la resta de competidors. I sobretot, que tinguen un planter de treballadors i treballadores ben formats professionalment.

Hem passat de ser un espill a Europa a estar en una profunda decadència, amb polítics del segle XX que no s’han adonat que hem canviat de centúria i que per molt que vullguen actualitzar-se, donar una imatge possibilista i crear falses expectatives, ja hi són història.

400 DIES PER A L'EXPULSIÓ

Els esdeveniments es succeeixen i les mostres de repulsa a la manipulació, a la censura, a la paràlisi institucional i a la degradació pública que practica el PP valencià són cada cop més freqüents i més intenses. Fa poc més d’any i mig que va esclatar el cas Gürtel, moment que va marcar un abans i un després en l’àmbit polític del País, al mateix temps que va suposar un trencament de la tanca informativa a la que ens tenia sotmesos Canal 9 i les seues filials, saltant a la graella informativa estatal temes que havien estat vetats en la televisió pública que paguem entre tots els valencians.Des d’aleshores hem tingut molt de temps per analitzar i reflexionar, de prendre consciencia de l’estat d’emergència democràtica i crisi laboral, social i política en la que el President Camps i els seus deixebles ens han situat, volent tapar les imputacions que sobre ells varen recaure amb fugides cap endavant i anuncis de plans econòmics que ni els empresaris més afins als populars es creuen a hores d’ara.Tenim un govern caduc, sense iniciativa i pres del pànic mediàtic, on el seu màxim exponent no fa rodes de premsa, simplement llig comunicats i es nega a contestar als periodistes. On els Consellers redueixen els pressupostos un 35 per cent durant els primers mesos de l’any pel deute acumulat que ofega els comptes públics i minva la capacitat de regeneració econòmica. I a més, tenim una presidència de les Corts Valencianes que és més una part de l’engranatge del Govern que una institució amb vida pròpia, subjugada als interessos de partit, convertint el parlamentarisme en un record del passat.La ciutadania comença a omplir els carres rebutjant les formes i les pràctiques abusives del PP, tal i com varem comprovar en la gran manifestació convocada pel Col•lectiu contra la Corrupció, la concentració per la Pluralitat i Transparència en Canal 9 o la produïda espontàniament desprès de la censura aplicada a l’exposició en el MUVIM feta a la Unió de Periodistes i la conseqüent dimissió de Romàn de la Calle. I per a rematar-ho, les càrregues policials fetes al Barri del Cabanyal, davant uns ciutadans que sols pretenien que es respectar a legalitat vigent i el compliment de la Llei que protegeix este Bé d’Interès Cultural. Mostres i exemples en trobem en tots els àmbits: educatiu, amb les bofegades del President Alfonso Rus als professors; cultural, amb els retalls a les societats Musicals; econòmic, amb la pitjor situació de desocupació i més de mig milió d’aturats; social, amb els dependents, etc.. que il•lustren la necessitat d’un canvi en la forma de fer política i de establir les prioritats en les actuacions. Amb quinze anys de desgovern i restant uns 400 dies per a les properes eleccions autonòmiques i locals, tal i com diuen els organitzadors del 25 d’abril “Ja n’hi ha prou”. Tenim l’oportunitat de canviar la realitat, no podem continuar deixant que el bipartidisme institucional i model econòmic de l’especulació “Express” controlen el nostre futur i el nostre territori. Podem quedar-nos a casa tal i com estem, o simplement tenim 400 dies per decidir si volem o no expulsar al PP de les institucions valencianes i obrir una nova etapa de transparència, pluralitat i regeneració democràtica.

EL MÓN DESBARATAT DE CAMPS

Possiblement en els propers 14 mesos, de cara a eleccions veurem com el PP comença a inaugurar coses que fa anys estan en funcionament, col·locar primeres pedres, omplir els solars de cartells anunciadors d’obres caducades en els calaixos de les conselleries, de fer campanyes institucionals amb un caràcter totalment partidista i amb missatges quasi subliminars, etc… És l’etapa desbaratada de la dreta valenciana dirigida a persones de poca capacitat discernidora entre la realitat i la ficció.

Com un encisador de serps, el president recorrerà la geografia valenciana proclamant les abundàncies i bondats de la política popular, aquella que ens ha portat a tindre mig milió d’aturats, el deute major del Regne i la imatge més tèrbola de la democràcia valenciana amb el cas Gürtel i les corrupteles d’un partit censor amb la cultura i l’art i discriminador per ideologia política.

Però per a Camps, ells ho han fet molt bé. Possiblement tenen el mateix pensament les empreses d’amics i familiars i aquells contractistes que en anys de bonança s’han omplert les butxaques sense mirament, xuplant de l’ampolla pública fins deixar-la exhaurida.

Viatges pomposos i exòtics a països estrangers per a no se sap quina missió, ni amb quina finalitat, ni molt menys dient quina productivitat porta als valencians i valencianes. Viatges que són utilitzats com a coartada per no acudir al Parlament Valencià i enfrontar-se a la fiscalització d’una mala gestió i a la crua realitat per què travessen milers de famílies que no arriben a fi de més o s’han quedat en l’atur.

Mentrestant, en la terra de la prominència popular, aquella que fa rics a un pocs i desgraciats a la gran majoria, deixa que els censors del segle XXI com Fabra, Rus o Caturla facen la feina bruta i perpetren la inquisició dels artistes, professors, periodistes, polítics, empresaris, i demés professionals que no els són afins i no combreguen amb el règim instaurat al Palau de la Generalitat.

Ja no veuen la política i els partits com un instrument útil a la ciutadania, que ha de donar respostes als problemes reals i quotidians. Han fet de la política un fi i utilitzen tots els recursos públics i privats per intentar perpetuar-se en el poder. Sense importar-los el més mínim les deficiències que patim en educació, sanitat, transport públic o infraestructures.

Viuen en un mon desbaratat, on han posat en la picota els drets bàsics de ciutadania i els principis democràtics, segrestant institucions i manipulant els mitjans públics de comunicació per crear una maquinària al servei del sistema i dels interessos d’un partit que ha perdut el nord i que ataca a destra i sinistra tot allò que es mou en una direcció que no afavoreix la seua projecció.

I per rematar-ho, s’atreveixen a voler fer-nos creure que vivim en un País d’abundància. On està? Què no passen per les portes de les oficines del Servef? Què són invisibles el més de mig milió d’aturats? Què no escolten el que diu el mon empresarial valencià? Esta és la crua realitat i no aquella en què està immers el PP, negant que vivim un temps polític i social que necessita un canvi en profunditat i un recanvi urgent dels seus governants.

UNA TELEVISIÓ DE VERGONYA

Tothom coneix la clara, freda, calculada i estructurada manipulació que fa el PP de la televisió valenciana. Un NODO franquista extrapolat als segles XX i ara al XXI. Amb els avantatges de les noves tecnologies i amb una direcció totalment entregada a les voluntats de la dreta que ens governa.

No tenen pudor, ni mirament, manipulen les notícies dia si i dia també, seleccionant allò que exalta les benaventurances del President Camps i del seu seguit de Consellers i alts càrrecs, menyspreant la democràcia i la pluralitat informativa. La resta de forces polítiques, que representem un ample espectre social valencià som invisibles en la xicoteta pantalla autonòmica, o quan es donen eixida sol ser fora de context i informativament perniciós.

Els reiterats informes del Comitè d’Empresa (menys mal que el tenim) sobre les distribucions d’espais informatius, la prioritat en la seua selecció i l’amnèsia en contar allò que pot degradar o posar en perill la imatge del PP valencià i dels seu líders, són les mostres evidents d’un mitjà totalment desacreditat, sense rigor, partidista i clamorosament venut al govern de Camps.

Ara, sols ens faltaven els casos d’assetjament sexual practicats presumptament pel número dos de l’ens. Una mostra, cas de provar-se el fets, d’on pot arribar la prepotència d’aquells que s’han cregut que ocupar un càrrec públic suposa ser l’amo del corral i que això el revesteix de la suficientment autoritat per fer el que vulguen.

Mentretant, els senyorets del consell d’administració veient-les passar i apessebrant-se en tertúlies, reunions, concertant entrevistes i programes per als coneguts de partit i altres prebendes per a propis o amics que els deixen “KO” o al menys, fora de lloc, per a dir el que toca a l’hora de demanar explicacions. La cadira no està sols per escalfar-la sinó que du aparellada una responsabilitat que cal exercir.

Vergonya, cavallers, vergonya aliena sentim aquells que veiem l’espectacle des de l’exterior i se’ns rebolquen el budells quan davant un cas denunciat en els jutjats d’assetjament sexual, el portaveu popular a Les Corts, Rafael Blasco, diu que cal preservar en tot moment la presumpció d’innocència i que no cal prendre cap mesura preventiva. Menys mal que algú amb més trellat moments després va forçar el cessament temporal d’este personatge.

Després tenim la sentència del TSJCV que anul·la el nomenament de Pedro Garcia, l’anterior director general de RTVV i que posa en dubte la legalitat del nomenament de l’actutal director de l’ens José López Jaraba.

En definitiva, açò és el que tenim i el que tindrem si la cosa no canvia en les properes eleccions del 2011. Una prepotència acumulada en quinze anys d’autoritarisme i control desaforat, que s’utilitza com a patent de “corso” i de la que a més es fa gala pública, sent el seu màxim exponent la utilització partidista i sectària d’un mitjà que paguem i sustentem entre tots els valencians i valencianes.
Francesc Garcia Latorre, portaveu d’Iniciativa del Poble Valencià.

EL GIR CAP A LA DRETA

No sabem si al President del Govern li han aconsellat que ha de posar damunt la taula tots els temes conflictius d’àmbit social i acabar de perdre la poca credibilitat que encara li restava o simplement els socialistes han perdut el rumb i no saben ni per on van, per això el gir cap a la dreta.

Sempre que entrem en crisi no se sap, però al final sempre acabem pagant els plats trencats els mateixos, els treballadors. Primer comencen dient que, com la cosa no funciona tan bé, cal flexibilitzar l’acomiadament. Després, cal retallar els salaris i contindre la despesa pública per no crear més inflació. L’Estat s’esglaia i a més de donar ingent i indecents quantitats de diners a les entitats financeres, s’atreveix a retallar prestacions (com la famosa del 400 euros) que ells mateixos varen vendre electoralment. S’apliquen augments en impostos, però en compte de ser inversament proporcionals, sempre es pugen els impostos indirectes, mai els directes. I tot açò es fa al capdavant d’un govern que s’anomena socialista.

Ara, novament la por a trencar la caixa única de la Seguretat Social i davant rumors i informacions malintencionades, es diu que no anem a ser capaços de mantindre el règim de pensions tal i com el tenim cobert actualment. Este romanç també es va escoltar els durs anys de crisi amb Felipe González i no es feu cap modificació de l’edat de jubilació. Però, aprofitant la conjuntura, els empresaris demanen que s’ajorne l’edat de jubilació i el govern de Zapatero, torna a caure en el parany i aprova la jubilació a partit dels 67 anys.

Vergonya cavallers, vergonya!! Este seria el crit d’alguna persona amb un poc de trellat en un cert moment de la història. Ara, ni tan sols això. Aquells que diuen treballar pel sistema del benestar, aquells que s’omplin la boca dient que estan per no reduir ni un centímetre els drets socials dels ciutadans, aquells que teòricament no defensen les teories neoliberals capitalistes, ells i sols ells, sense parar-se a analitzar altres possibilitats, han fet que tot el pes de la responsabilitat econòmica i d’assegurança dels sistema de prestacions torne a recaure en les esquenes dels treballadors.

Per què la Ministra Salgado no li demana als bancs que li retornen tots els interessos dels diners prestats? Per que no s’aprova una llei on les grans companyies elèctriques, energètiques, de comunicació etc.. que operen a l’Estat Espanyol repartisquen en temps de crisi els grans beneficis? Per què continuen repartint-se dividends els bancaris mentre les xicotetes i mitjanes empreses no poden accedir ni a crèdits ni a pòlisses de crèdit? No, és més fàcil actuar sobre el dèbil que sobre el poderós.

Este, sense dubte és un nou “Zapatazo” del President del Govern de difícil explicació. Sobretot per als que es consideren socialistes, tinguen o no carnet, que una vegada més perden la confiança prestada a un líder que predica una cosa i aplica un altra. Plegant-se a les receptes de la dreta del PP i ginyant l’ull a una CEOE que manté un president que ja no és exemple ni per als seus propis afiliats.