En ple segle XXI les societats i els governants estan molt preocupades en posar les condicions i mecanismes per tal de que els ciutadans no ens troben immersos en l’anomenada bretxa digital, aquella que ha fet una separació generacional en base a la connexió a la xarxa.
Tot açò està molt bé quan les coses funcionen, l’ocupació està en uns nivells de normalitat i les necessitats bàsiques de les famílies estan garantides. Però, davant d’una situació d’emergència laboral com la que estem vivint els valencians, amb un atur que supera les 415.000 persones i continua en ascens, on les mesures de Zapatero i les promeses de Camps no semblen ser vàlides i el futur està negre, la bretxa que ens ha de preocupar és la bretxa social.
Segons “l’Informe d’exclusió social en Espanya” elaborat per l’Obra Social La Caixa, a la nostra Comunitat, 1 de cada 4 valencians vivien en condicions de pobresa a finals de 2008, el 3,1 % en situació severa, el 6,8 en pobresa alta i el 16,8 en moderada. A hores d’ara i amb la forta desocupació acumulada estes xifres estaran segurament amplificades.
La majoria dels valencians, sense ser part activa en la presa de decisions, hem vist com hem passat de la crisi econòmica a la crisi laboral i esta última, ha comportat ineludiblement la crisi social, una crisi social que comença a deixar una empremta en les persones que no poden fer front al pagament de l’hipoteca, de la lletra del cotxe, el lloguer, la llum, que no poden ni dur-se un plat de calent diari a la boca, entre altres, derivant en molts casos en desavinences i enfrontaments dintre de la pròpia família.
La manca d’un mercat de treball que puga absorbir l’excés de ma d’obra i la nul·la planificació d’un sistema social i laboral que puga garantir una renda mínima de subsistència, fan perillar l’estructura socioeconòmica al País Valencià i la convivència diària. La bretxa està més present que mai entre les persones que tenen treball i les que estan en l’atur, entre les que gaudeixen de recursos per afrontar-la i els que no tenen on acudir.
Els temps de bonança econòmica que ha malbaratat el PP al nostre territori no han sabut aprofitar-se per fer acopi de recursos, fer una diversificació de models productius o apuntalar les economies tradicionals, fet que haguera garantit un comodí en temps com els que estem vivint. Tot açò, sumat a l’excés de confiança de la gent que ha viscut per damunt de les seues possibilitats, han generat un còctel explosiu de difícil digestió i que està generant molts ingressos en l’UVI de la morositat i els impagaments.
A la vista està que ningú té la solució al problema i que eixir de la crisi costarà temps i diners. Si en algun moment les administracions i els seus polítics han de servir per alguna cosa, este és l’ocasió de demostrar-ho. Cal deixar-se d’espies, de corrupteles, de contractacions a amics, de sobrecostos en obres faraòniques, de balafiament en publicitat, propaganda i protocol, per destinar tot l’esforç i recursos econòmics a intentar que la bretxa social siga la mínima possible i que cap valencià, cap valenciana es quede sense una prestació o un sostre on poder guarir-se.
Tot açò està molt bé quan les coses funcionen, l’ocupació està en uns nivells de normalitat i les necessitats bàsiques de les famílies estan garantides. Però, davant d’una situació d’emergència laboral com la que estem vivint els valencians, amb un atur que supera les 415.000 persones i continua en ascens, on les mesures de Zapatero i les promeses de Camps no semblen ser vàlides i el futur està negre, la bretxa que ens ha de preocupar és la bretxa social.
Segons “l’Informe d’exclusió social en Espanya” elaborat per l’Obra Social La Caixa, a la nostra Comunitat, 1 de cada 4 valencians vivien en condicions de pobresa a finals de 2008, el 3,1 % en situació severa, el 6,8 en pobresa alta i el 16,8 en moderada. A hores d’ara i amb la forta desocupació acumulada estes xifres estaran segurament amplificades.
La majoria dels valencians, sense ser part activa en la presa de decisions, hem vist com hem passat de la crisi econòmica a la crisi laboral i esta última, ha comportat ineludiblement la crisi social, una crisi social que comença a deixar una empremta en les persones que no poden fer front al pagament de l’hipoteca, de la lletra del cotxe, el lloguer, la llum, que no poden ni dur-se un plat de calent diari a la boca, entre altres, derivant en molts casos en desavinences i enfrontaments dintre de la pròpia família.
La manca d’un mercat de treball que puga absorbir l’excés de ma d’obra i la nul·la planificació d’un sistema social i laboral que puga garantir una renda mínima de subsistència, fan perillar l’estructura socioeconòmica al País Valencià i la convivència diària. La bretxa està més present que mai entre les persones que tenen treball i les que estan en l’atur, entre les que gaudeixen de recursos per afrontar-la i els que no tenen on acudir.
Els temps de bonança econòmica que ha malbaratat el PP al nostre territori no han sabut aprofitar-se per fer acopi de recursos, fer una diversificació de models productius o apuntalar les economies tradicionals, fet que haguera garantit un comodí en temps com els que estem vivint. Tot açò, sumat a l’excés de confiança de la gent que ha viscut per damunt de les seues possibilitats, han generat un còctel explosiu de difícil digestió i que està generant molts ingressos en l’UVI de la morositat i els impagaments.
A la vista està que ningú té la solució al problema i que eixir de la crisi costarà temps i diners. Si en algun moment les administracions i els seus polítics han de servir per alguna cosa, este és l’ocasió de demostrar-ho. Cal deixar-se d’espies, de corrupteles, de contractacions a amics, de sobrecostos en obres faraòniques, de balafiament en publicitat, propaganda i protocol, per destinar tot l’esforç i recursos econòmics a intentar que la bretxa social siga la mínima possible i que cap valencià, cap valenciana es quede sense una prestació o un sostre on poder guarir-se.
