Les xifres no enganyen, al País Valencià tenim el creixement d’atur més gran de tota Espanya i un descens important d’autònoms. On estan les glorioses benaventurances que predicava el President Camps? On estan els milers de llocs d’ocupació que anava a crear amb el seu model econòmic? Quins beneficis han dut els grans projectes fastuosos fets a les Capitals valencianes? Res de res, el PP valencià bufa en caldo gelat. Quan tot ha anat be, s’ha apuntat els punts, però, ara que la cosa pinta mal, toca mirar cap a Madrid. Sr. Camps, menys viatges a EUA a càrrec de l’erari públic i més treballar per donar feina i ajudar a xicoteta mitjana empresa valenciana.
La societat valenciana i el seu empresariat sempre s’ha caracteritzat per ser emprenedora, dinàmica i respectuosa. Fins l’arribada de grans superfícies i supermercats, els botiguers i gremis professionals eren els encarregats de crear ocupació. Un ocupació estable en el temps i diversificada en les diferents branques i matèries. Ara, tot i haver patit un fort retrocés per la pressió de les gran multinacionals, encara suposen una part important del teixit productiu del nostre territori.
Els que hem tingut arrels en l’agricultura, en la ramaderia, en la pesca, en el joguet, en el calcer o en el tèxtil, en som conscients del que parlem. No tenen que vindre els senyorets de la dreta moderna valenciana, que molts d’ells no han pegat ni brot, i voler transformar tot un model de vida per acaparar guanys fàcils en poc de temps. Amb esta dinàmica estem en la situació en la que estem. Amb un País desestructurat, amb una taxa d’atur que supera en més de vint punts la mitjana espanyola i amb un futur impredictible a curt termini.
La política ficció que ens han volgut vendre el President Camps i el seu seguit de incondicionals els darrers anys on tothom podia o creua ser ric o apoderat, s’ha demostrat que era fum de boja. Les hipoteques continuen omplint de números rojos les llibretes del banc, el cistell de la compra cada cop més exhaurit, els euros s’aprimen i els que abans, amb un bitllet de 5.000 pessetes omplíem el carro del mercat, ara, sols portem amb 30 euros un bolseta de plàstic i mig buida.
Entre l’entrada de l’euro, les polítiques neoconservadores de la dreta d’Aznar a nivell estatal que ha continuat Zapatero i les de Zaplana-Camps a nivell valencià i els experiments del cafre de Bush en l’esfera internacional, han fet que no sols els bancs perderen els crèdits, sinó que entren en un total descrèdit monetari i financer. Situació que en 2008 ha bloquejat qualsevol possibilitat de creixement, paralitzant mercats i creant un desconfiança que ja vorem quan es torna a restablir, projectant un 2009 difícil i complicat.
En aquells que no tenen sentiment com a poble i en la seua ment sols impera la llei del lliure mercat salvatge, no hi podem trobar esperança de recuperació, ja que com les feres, una vegada esquarterada i devorada la víctima, i quedant únicament l’os, l’abandonen en busca de més carnassa, sense pensar que el ramat es finit i que al corral no hi ha perspectives que entren més animals. Ja que sols queden ells.
La societat valenciana i el seu empresariat sempre s’ha caracteritzat per ser emprenedora, dinàmica i respectuosa. Fins l’arribada de grans superfícies i supermercats, els botiguers i gremis professionals eren els encarregats de crear ocupació. Un ocupació estable en el temps i diversificada en les diferents branques i matèries. Ara, tot i haver patit un fort retrocés per la pressió de les gran multinacionals, encara suposen una part important del teixit productiu del nostre territori.
Els que hem tingut arrels en l’agricultura, en la ramaderia, en la pesca, en el joguet, en el calcer o en el tèxtil, en som conscients del que parlem. No tenen que vindre els senyorets de la dreta moderna valenciana, que molts d’ells no han pegat ni brot, i voler transformar tot un model de vida per acaparar guanys fàcils en poc de temps. Amb esta dinàmica estem en la situació en la que estem. Amb un País desestructurat, amb una taxa d’atur que supera en més de vint punts la mitjana espanyola i amb un futur impredictible a curt termini.
La política ficció que ens han volgut vendre el President Camps i el seu seguit de incondicionals els darrers anys on tothom podia o creua ser ric o apoderat, s’ha demostrat que era fum de boja. Les hipoteques continuen omplint de números rojos les llibretes del banc, el cistell de la compra cada cop més exhaurit, els euros s’aprimen i els que abans, amb un bitllet de 5.000 pessetes omplíem el carro del mercat, ara, sols portem amb 30 euros un bolseta de plàstic i mig buida.
Entre l’entrada de l’euro, les polítiques neoconservadores de la dreta d’Aznar a nivell estatal que ha continuat Zapatero i les de Zaplana-Camps a nivell valencià i els experiments del cafre de Bush en l’esfera internacional, han fet que no sols els bancs perderen els crèdits, sinó que entren en un total descrèdit monetari i financer. Situació que en 2008 ha bloquejat qualsevol possibilitat de creixement, paralitzant mercats i creant un desconfiança que ja vorem quan es torna a restablir, projectant un 2009 difícil i complicat.
En aquells que no tenen sentiment com a poble i en la seua ment sols impera la llei del lliure mercat salvatge, no hi podem trobar esperança de recuperació, ja que com les feres, una vegada esquarterada i devorada la víctima, i quedant únicament l’os, l’abandonen en busca de més carnassa, sense pensar que el ramat es finit i que al corral no hi ha perspectives que entren més animals. Ja que sols queden ells.
