TORRONS AGREDOLÇOS

Estos dies són dies de retrobaments i encontres, on familiars, amics i coneguts s’ajunten davant la taula i la llar per compartir experiències i esdeveniments que han viscut durant tot l’any.

Enguany és un any diferent. Molta gent continua complint amb el ritual nadalenc i festiu de costum, fent les compres d’última hora, encarregant el menjar o productes per als típics sopars, visitant a la gent coneguda, acudint a les celebracions religioses o festives. Cadascú amb les seues possibilitats i contingut de la butxaca. Però, trobem els mateixos sentiments que anys enrere?

La resposta es clara. No. Moltes famílies valencianes acaben l’any 2008 i començaran l’any 2009 amb un sentiment d’interinitat, de fragilitat i fins i tot de precarietat. Més de 300.000 persones valencians i valencianes estan a hores d’ara en situació de desocupació, i segons les previsions del Govern, moltes més estan en situació de passar-ne en pocs mesos.

Ja no estem en la “Comunidad i Mundo Ilusión” que predicava fa uns mesos el President Camps, ni amb una economia de ferro i sòlida que anunciava el President Zapatero en plena campanya electoral a principis d’any. Hem passat de viure en el País de l’abundància, opulència i l’enriquiment fàcil a ser un territori on les xifres d’atur multipliquen la mitjana estatal.

Quina diferència amb els Nadals del 2007!! Mentre altres economies mundials començaven a tambalejar-se, nosaltres, els valencians i espanyols, miraven cap un altre costat, pensat que això no ens passaria i no anava amb nosaltres. Que ignorants i creguts estàvem. O tal volta ens ho havien fet creure? No importa que o qui ens va encisar, sols tenim que donar una ullada al nostre voltant i comprovar en quina situació ens trobem. Potser així despertem i comencen a veure les coses com són i a dir-les pel seu nom: estem en crisi i hi ha una gran desconfiança en els mercats.

Possiblement les famílies valencianes es mengen el torrons igual que altres anys, però tindran un sabor agredolç, esperant que passarà quan es reincorporen al seu lloc de treball: si l’empresa continuarà, si farà una disminució de la plantilla, si entrarà en un concurs de creditors, o simplement desapareixerà. Altres, els aturats, possiblement veuran passar els dies i com el subsidi es va esgotant, sense esbrinar una perspectiva de treball a curt o mitjà termini. I que dir dels que esperaven o somniaven trobar el seu primer treball: joventut amb flamants carreres universitàries recent acabades o joves que han adquirit una qualificació professional i que no podran posar-la en pràctica. Per a ells, els torrons també tindran un sabor agredolç.

Com diu el refrany: “No hi ha mal que per be no vinga”. Esta situació no te parangó en altres crisis, s’ha vist que cal definir un nou model productiu i una major intervenció de l’administració en la regulació del mercat. Ara més que mai, front la crisi, calen més polítiques socials.

CONTINUEM TENINT COMPROMÍS

Des del mateix dia de la constitució del Grup Parlamentari Compromís, tots els partits i forces socials que el composem hem tingut veu i hem pogut participar en ell. Molts creguérem i lluitàrem per aconseguir que es materialitzara Compromís, una força que supera els partits polítics i que aglutina moltes sensibilitats; altres, des de la direcció d’EU sols l’acceptaren per raons matemàtiques, sense cap convicció i impedint la seua concreció a municipis tan importants com València i Alacant on s’ha implantat el bipartidisme. Fins ara, totes les persones que han volgut participar han tingut les portes obertes. Sols la prepotència i el personalisme d’una diputada (Glòria Marcos) han arrossegat a un projecte que continua viu i treballant pel País a una situació gens desitjable. No ha estat un problema amb EU, que fins ara ha tingut veu al parlament, presentant tot el que ha volgut, quan han volgut i de la manera que ha considerat escaient. Tot respon simplement a un episodi continuat d’egocentrisme partidista. Açò, amb altres dirigents, amb més talant i talla política, mai haguera passat. Malgrat tot, el País Valencià continua tenint un Compromís viu i actiu al servei de la ciutadania.

ÁCÍ, TOTS SANTS COM SEMPRE, GRÀCIES

La globalització ens fa assumir festes i noms que res tenen a veure en la nostra idiosincràsia, cultura, tradicions i història. Un anys més, els veïns del Camp de Túria preparem el dia de TOTS SANTS, una festivitat que res te a veure en les modes ianquis o globalitzadores d’altres llocs europeus. Nosaltres, els que som creients i el que no ho són, com sempre, dediquem este dia a recordar i rememorar als avantpassats i sers volguts que han deixat d’estar entre nosaltres. Podem fer-ho qualsevol dia de l’any, es cert, però sembla que si no es marca una data en el calendari mai no se’n recordem, al igual que es fa en la celebració de molts dies internacionals. Familiars, amics, coneguts i gent propera s’acostarà estos dies als cementeris de la nostra comarca per netejar les làpides i posar flors. Els cementeris municipals centren els seus esforços (com sempre es fa) en mantindre un ornat en perfectes condicions: emblanquinant les façanes, retallant els arbres, renovant el material de manteniment dels nínxols, etc. Tot per a rebre els seus visitants. Molts d’ells assidus i altres que ho fan any rere any o de tant en tant. Memòria, sentiments, reencontre, dignitat i respecte envaeixen corredors i corredors de sepultures. Cadascú amb els seus, i junts, amb tots ells. Podran vindre noves modes, canviaran les generacions, les mentalitats i les formes de concebre la vida i a mort, però mentrestant, ací, al Camp de Túria, Tots Sants com sempre, gràcies.

Tots Sants, la Festa dels Morts

QUI HA TRENCAT ELS PLATS?

Des que a l’estiu de 2007 es va conèixer la infecció causada per les hipoteques subprime als EEUU i la conseqüent reducció de la liquidesa als mercats de capital, ha anat creixent la por a un shock financer que finalment està generant un terratrèmol de primer ordre a tot el mon mai vist des de la crisi del 29.

Ningú no pot dir que no estàvem avisats: a les darreres dècades, les administracions nord-americanes han hagut de drenar quantitats multimilionàries per les crisis de les caixes d’estalvis (també a Europa i el Japó) i s’han vist casos de corrupció empresarial i dels organismes de control, com ENRON. Igualment, era conegut que els mercats financers havien generat una enorme varietat de productes que, sota el nom de derivats, intentaven oferir rendiments extraordinaris cap a productes especulatius d’alt risc fomentats per la banca d’inversió.

La paradoxa del sistema és que la tradicional virtut cardinal del capitalisme basada en el risc individual, que és premiat o castigat pel mercat, es transforma en una socialització del risc que converteix tothom en víctimes de les actuacions temeràries dels grans inversors.

Igualment, hem de recordar que aquesta crisi té en el seu origen les bombolles immobiliàries creades a països com ara Estats Units i Espanya, que han basat bona part del seu creixement sobre l’augment de preus de l’habitatge, un bé de primera necessitat convertit durant una dècada en objecte de la inversió especulativa. La lliçó pel futur no pot ser únicament la regulació financera, sinó també una forta intervenció pública sobre el sòl i la producció d’habitatge. I cal advertir que els mercats de l’energia poden ser, més prompte que tard, un nou factor d’inestabilitat sobre el que cal començar a actuar.

És evident que els huit anys de Bush Jr. al davant del govern dels Estats Units és part de les responsabilitats en aquesta crisi. Ja són massa anys de forts dèficits, públic i exterior, alimentats per l’aventura criminal de la invasió d’Iraq. Però des d’Espanya tant els governs d’Aznar com els de Zapatero han estat manifestament irresponsables en fer créixer la bombolla immobiliària, que ha comportat un endeutament de les famílies i, especialment, de les grans empreses, molt per sobre de nivells raonables davant la inacció dels governs i de les autoritats monetàries.

Aquesta situació genera uns efectes en cascada que van començar a la locomotora, la construcció, i arriben ara a la resta dels vagons, els altres sectors, en forma de reducció de la demanda i, finalment, expedients de regulació d’ocupació.

En els mesos que portem de l’any 2008, ja tenim mig milió més d’aturats a Espanya, i s’ha arribat en el total a 2.625.000 aturats registrats. Cap sector està al marge d’un canvi de tendència que manifesta especial crueltat amb els treballadors menys formats i amb contractes precaris. I sobta que tornen a sentir-se veus per una major liberalització del mercat de treball i l’abaratiment de l’acomiadament en un país amb índexs altíssims de temporalitat, sobretot després d’haver reduït substancialment la fiscalitat sobre les rendes altes, culminada en la desaparició de l’impost sobre el patrimoni, mentre s’anuncien aportacions públiques de 50.000 milions d’euros per salvar les entitats promotores del desastre.

Els governs valencians del PP amb el seu control sobre les caixes d’estalvi i les seues orientacions sobre les inversions especulatives en el sector immobiliari i en bancs estrangers en fallida financera son directament responsables que tant la CAM com Bancaixa estiguen entre les més mal valorades pel mercat i s’hagen situat en les darreres setmanes en la cua de la fiabilitat de les qualificacions internacionals posant en perill amb la seua irresponsabilitat els estalvis i les inversions de milers de persones i empreses del País Valencià. L’exigència de responsabilitat política als governs i la jurídica i patrimonial als membres dels Consells d’Administració d’aquestes entitats és ineludible.

Sabem qui ha trencat els plats i per això exigim responsabilitats i que es prenguen decisions contundents, com ara polítiques expansives de política fiscal i monetària per fer front a la crisi, mesures per garantir la liquidesa i la solvència del sistema financer i directives sobre control del mercat energètic, ampliació de polítiques socials, generació d’ocupació i desenvolupament sostenible. Cal començar a canviar.

ATUR, LA BÈSTIA NEGRA DELS VALENCIANS

Atur, la bèstia negra dels valencians
El País Valencià, després Múrcia és el territori on més ha augmentat l’atur durant el darrer any: un 44% entre setembre de 2007 i el mateix mes de 2008. Açò vol dir que 91.115 persones i les respectives famílies han passat a engreixar les llistes de la desocupació valenciana. On està Camps? On estan els milers de llocs de treball i milions que anaven a deixar els grans projectes i grans events? Que ha sigut d’eixa “Comunidad” de rosa que ens pintava fa un any. Si era responsable de la bona marxa, també o serà de la destroça laboral, o no? Ja en són prop de 300.000 valencians i valencianes que estan en les llistes de l’atur. Ha quedat demostrat que el model productiu del PP, basat en la construcció, turisme i grans events no ha funcionat. Des d’Iniciativa li hem fet varies propostes en Les Corts, però el seu cervell se li ha tornat aigua i sols pensa en ZP, somnia en ZP. Que ningú li ha dit que ací, al nostre País, l’únic responsable és ell? La Generalitat és la competent en Treball, Industria, Educació, Benestar Social, Sanitat, etc.. i moltes més. Estem sense direcció política, els Consellers sosl pensen en anar-se’n de festa i fer propostes ridícules i sense trellat, l’atur entra diàriament als nostres domicilis, i el més mal de tot, estem quedant-se sense un cèntim i endeutats fins el coll. Ens cal un canvi en el model productiu i en el Govern de la Generalitat que ens situe en els temps reals que hem de viure en este segle XXI.

ACOMIADAMENTS BARATS, PERQUÈ?

Patronal i PP demanen acomiadaments barats. No sabem perquè, però sempre que hi ha una època de crisi els que paguen el “pato” són els treballadors i treballadores. No hi ha cap indicador que diga que la recessió econòmica siga o provinga del mercat laboral, però, aprofitant la conjuntura, tant el Mariano com el President de la patronal han fet pinya i demanen uns acomiadaments més barats. Més encara? Que quede clar, des d’Iniciativa estarem en contra de qualsevol mesura que vaja en este sentit, al igual que no permetrem que es socialitzen les pèrdues o menors guanys de les grans empreses, mentre defensarem que les ajudes que establisca l’Estat, les CC.AA. o els ajuntaments siguen directes a les butxaques de les famílies i a la xicoteta i mitjana empresa, ja que esta és l’única que pot garantir la creació efectiva d’ocupació. No estenem el perquè d’esta proposta d’acomiadaments barats, ja que si el que es vol es posar diners en les butxaques dels espanyols per a que augmente el consum i així millorar la situació financera, com és possible que disminuint el mercat laboral i deixant a la gent en l’atur, sense prestacions i sense poder adquisitiu es va a contribuir a millorar la situació econòmica? Esperem que el PSOE no es deixe enlluernar per esta proposta recesiva i perillosa davant els treballadors i treballadores com va fer en altre èpoques amb el contracte basura i flexibilització de les condicions de treball. Cal ser productius i competitius, ara bé, a qualsevol preu, no.

DINERS AMB COLOR I SEGELL LOCAL

No és casualitat, ni tampoc un tema conjuntural, que els municipis valencians i en general els espanyols, necessiten una nova manera de garantir la suficiència financera sense tindre que recórrer a grans requalificacions o desfer-se del seu patrimoni.
Els serveis i les inversions públiques les paguem els ciutadans i ciutadanes amb els diners que es recapten dels impostos que paguem a les administracions. A tots els nivells, des de les taxes a nivell local, fins els tributs i impostos que recapten les Autonomies i l’Estat. Però, el viatge de retorn d’estes recaptacions mai te un color municipal, ja que sols ser repartida entre les altres dues administracions.
Res a veure tenen els actuals ajuntaments amb aquells dels anys 70, o fins i tot dels 80, on els serveis que es prestaven eren bàsics i sense molta transcendència social. Aleshores, només l’11% dels recursos financers els gestionaven els ajuntaments; ara, amb un munt de nous serveis, activitats, prestacions, és del 13%. No hi ha punt de comparació. Es calcula que hem passat de destinar un 200 € per ciutadà als anys 80 a quasi 1.200 € al 2008. Aquesta diferència també té a veure amb que des dels ajuntaments hem invertit molt en infraestructures i equipaments públics. Els ajuntaments valencians són un exemple d’aquesta manera d’actuar amb un clar objectiu de crear riquesa i cohesionar territorialment i socialment el nostre País.
Però, trenta anys d’ajuntaments democràtics no ha estat suficients per adonar-se’n els diferents governs del PP i del PSOE de les flagrants necessitats que, amb aquests diners limitats s’han anat sumant serveis als ciutadans i a les ciutadanes que no corresponen pagar en solitari als ajuntaments i que els són impropis.
Quan un municipi s’implica, ho fa amb totes les conseqüències, fins i tot el compromís econòmic, amb la prestació de servei d’escoletes infantils, de residències per a la gent gran, d’escoles d’adults, d’escoles de música, ho està fent “voluntàriament” però amb convicció, a partir del compromís amb les necessitats reals de la ciutadania i com a administració coneixedora de la realitat al trobar-se més a prop dels problemes.
Des d’Iniciativa sempre hem reclamat per als ajuntaments una millor i més àmplia distribució dels diners públics. Ara però, més que mai, donat el context de crisi en que estem, és de vital importància per mantenir com a mínim aquests serveis dels que parlàvem i que s’han consolidat a tot arreu del nostre País. Ara també és oportú parlar-ne, ja que juntament amb la negociació del finançament autonòmic, s’ha de tractar la situació econòmica dels municipis.
Necessitem que els diners i els tributs que es paguen comencen a tindre color i segell local, identificable i quantificable, per això defensem que la reforma del marc competencial dels ajuntaments i sobretot la seua suficiència financera és, a hores d’ara, inajornable si volem una administració local moderna i amb capacitat per fer front als reptes de la convivència i de la cohesió social, que exigeixen més polítiques de proximitat eficients i amb més recursos.

1.300 BASTONADES

1.300 són els barracons que lluiran en les explanades dels centres escolars públics valencians. Ja ho deia Camps: som els número 1. Sí, sí, els primers en nombre d’alumnes de tota Europa que estudien en aules prefabricades. Un total de 25.000 xiquets i xiquetes, parents nostres, germans, nebots, nets o fills i filles aniran per la gràcia del Molt Honorable a patir fred, calor, polls i misèria en els “Camps de concentració educatius del segle XXI”. Mentre el President i la seua colla d’amics han lluït el morenet de l’estiu en l’entrega de trofeus en el Valencia Street Circuit de la F1, on s’han gastat més de 100 milions d’euros, els mestres i professors encara esperen cobrar el deute de 40 milions d’euros que la Conselleria d’Educació te pendent d’abonar a prop de 27.000 docents. On ha quedat la promesa de Francisco Camps quan era Conseller d’Educació que va dir que inauguraria un centre cada setmana fins complir el mapa escolar? Segurament en el calaix de l’oblit, igual que moltes altres promeses que fa el PP quan s’acosten eleccions. I per tapar estes vergonyes, que fa el govern de la Generalitat? Doncs, crear el bluf dels uniformes escolars, discutir l’assignatura d’educació per a la ciutadania en angles, crear plans i més plans repetint les mateixes obres per a després no complir-los, i més i més... Estem en un País que no te vergonya ni la coneix. Penseu que els madrilenys, catalans, bascos, gallecs o andalussos permetrien esta barbaritat? Els sindicats educatius es queden afònics denunciant la situació crítica per la que passa la comunitat educativa. Des de l’any 1996 no s’ha culminat cap del programes d’infraestructures de la Conselleria d’Educació i la població escolar ha augmentat de manera exponencial. Però sembla que açò no es cosa del PP, ni del govern, i que, encara que les classes es tinguen que impartir baix una figuera, no passa res. Cal tenir en compte que hi ha alumne que va a passar-se tota la seua etapa educativa en un barracot, per a que després ens queixem de que hi ha fracàs escolar. El que caldria preguntar-se és: com és que no hi ha molt més? I com que estem a principi de curs i hem de comprar els llibres, fem memòria i reflexionem: Qui va dir que anava a implantar la gratuïtat total dels llibres escolars? El mateix que es mereix 1.300 bastonades al llom per inútil, estafador, malbaratador dels diners públics i venedor de fum. Una per cada barracot.

100 NEGATIVES I UNA RESURRECCIÓ

Durant 100 dies hem estat assistint amb perplexitat com un govern espanyol, subsumit en una espècie d’amnèsia transitòria, ha negat amb insistència la més evident, que no és altra que una crisi amb tota regla.

El trio de las Azores d’Aznar en l’any 2004, s’ha convertit en el trio econòmic de Zapatero en el 2008: l’elevat preu del petroli, l’augment de l’euribor i la fallida immobiliària han creat un cisma en l’economia espanyola de complicada solució.

Cap persona reflexiona i busca l’origen. Per què la pujada del petroli? No tindrà res a veure la guerra injustificada promocionada per Bush, Aznar i Barroso? Era previsible l’augment de l’euribor? Quin pes tenim a Europa? Per què no es va actuar abans contra la construcció desaforada? Que s’ha fet estos anys per la diversificació productiva i la recuperació de la industria tradicional?

El que va ser un plantejament estratègic per guanyar les eleccions en març de 2008, negant qualsevol indici de possible entrebanc en la marxa empresarial espanyola, on el propi Ministre d’Economia i President deien que tenien un economia de ferro, a prova de qualsevol esdeveniment extern i intern, s’ha convertit en un desacceleració galopant traduïda en una crisi global, on ja no sols s’ha generat una desconfiança en els mercats borsaris i financers, sinó també en les xicotetes economies familiars.

Dia rere dia, hem vist com anava canviant el discurs d’aquells que pensaven que les vaques gordes eren per a sempre i que proposaven mesures de maquillatge, com la dels 400 euros, per acabar d’arrodonir un desfeta previsible, però que era silenciada des dels despatxos de la Moncloa i des de la pròpia patronal, amb la por de que si es feia palesa, les conseqüències hagueren sigut encara més desastroses i comparables al “corralito” argentí.

Per un altre costat, hem assistit a la resurrecció d’un cadàver polític, com és el de Rajoy, que defenestrat electoralment davant la ciutadania, sols li restava ser aliment de les feres internes del partit. Es va començar la cerca i depuració, San Gil, Ortega Lara, la pròpia Esperanaza Aguirre va fer algun amago, però, ni era el moment ni semblava perfilada una alternativa clara, així que, més val cosa roïna coneguda que fer experiment al llimonada, i se’l va deixar fer.

Amb un congrés a la búlgara, on el canvi de cares ha estat important, feminitzant la direcció i postulant una política més pactista i de centre, la bèstia ferida s’ha recuperat posant-se a la mateixa altura que l’adversari, segurament amb els dies comptats i amb una oposició interna latent que prepara i gesta el contracop del 2012.

En mig d’esta guerra de negatives i de resurreccions sanguinolentes, quedem molts morts i ferits en les cunetes, amb el gasoil pels núvols, amb hipoteques de difícil pagament, un salaris que no ens deixen arribar a fi de mes i una perspectiva laboral poc alentidora després de conèixer les xifres d’atur. Dues posicions oposades, però amb un mateix objectiu, mantenir el poder siga com siga.

Del "ÈXIT" al fracàs de l'estiu

Ja es pot vestir la mona de seda, que mona es queda. El conseller d’Educació, més conegut com Alex (versets) Conde Mor, no encerta ni una: Fa un Decret sobre Educació per a la Ciutadania que l’únic objectiu és fotre al Govern d’Espanya; solta el bluf experimental dels uniformes escolars enfrontant la comunitat educativa, amb un informe de justificació que deixa molt que desitjar; ha augmentat les ràtios per classe; té els col·legis plens de barracots i ha aconseguit el major incompliment del mapa escolar que s’arrossega des de l’etapa quan Camps era Conseller; i ara, per a rematar-ho vol obrir el instituts en el mes de juliol per donar classes de repàs de llengua, matemàtiques i idiomes, sense comptar amb els mestres, ni amb els pares i mares, sense consignació pressupostària i sense una política pedagògica que ho avale. El fracàs ha estat assegurat, a Llíria cap del centres públics de secundaria aplicarà este pla, un pla que ha mort abans de nàixer, i precisament no ha sigut d’èxit.

TEMPS DE DIR LA NOSTRA

D'on venim? On som? Quin model volem?

La mobilitat i el transport públic al Camp de Túria comencen a ser complicats. Moltes veus s’han alçat en peu a reclamar noves fórmules i solucions als problemes que, dia rere dia, ens ofeguen en la mar d’urbanitzacions, carreteres, autovies i mitjans de transport públic obsolets i que manquen d’una planificació global.

Des de la vessant política i des de la social, alcaldes, regidors i plataformes cíviques han fet palesa la necessitat d’establir mecanismes que aturen el desgavell i la irracionalitat dels actuals sistemes de comunicació i de serveis públics de transport que tenim a la comarca.

Cal establir estratègies territorials que visualitzen els problemes locals i abasten solucions de conjunt, a curt, mitjà i llarg termini. Instruments de planificació els tenim, legislació que els avalen, també. Sols resta posar-se a treballar i enllestir un treball que, serà costos i possiblement origine alguna que altra discrepància. Però, sinó el fem nosaltres (els ciutadans i responsables de la gestió municipal de la comarca), uns altres ho faran mirant interessos que res tenen a veure amb el que realment necessitem.

Ara més que mai, quan la voràgine constructora ens ha donat un xicotet respir, és moment de reflexionar i de donar un pas endavant, pensant en el futur i dissenyar un Pla d’Acció Territorial que cobrisca amb eficiència i competitivitat les necessitats de mobilitat i de transport públic que el Camp de Túria i les poblacions que l’integren requereixen.

Sabem d’on venim. Tenim una història arrelada en tots els pobles i ciutats, una història de relacions humanes i socials que està lligada a la mobilitat i als mitjans de comunicació que han anat evolucionant al llarg dels segles. Conformació de pobles, distribució comercial, centralització d’activitats públiques i privades, esdeveniments culturals, vincles familiars i afectius, totes elles marcades d’una u altra forma per la implantació de nous sistemes de transport i una millora en la mobilitat geogràfica.

Tenim clar on som. En un mon en constant evolució i en una comarca que ha crescut exponencialment d’habitants en la darrera dècada, on l’autovia de Llíria (la CV-35) s’ha convertit pràcticament en el carrer major de la comarca i ramal umbilical de tot el creixement urbanístic, quan temps enrere ho era el trenet, les carreteres més comarcals o altres factors.

Quin model volem? O, on volem anar? Eixe és el repte que tenim d’ara endavant, i del que podem ser artífexs d’una manera raonada i sostenible. Creant mecanismes de cohesió territorial, però al mateix temps respectant el medi ambient i l’entorn que ens rodeja, sense caure en el parany del pur desenvolupament exacerbat i creació de recursos que a la fi sols comportem més massificació i majors problemes. Com diu el cantautor Pau Alabajos en el seu últim disc, “és temps de dir la nostra”.

NI AMB ELS SET MAGNÍFICS

Les dades d’atur al País Valencià comencen a ser preocupants. Les economies familiars tenen per davant un període de recessió que res te a veure amb el d’altres èpoques passades. Molts han gastat més del que podien. Les hipoteques comencen a ofegar els salaris mensuals, els productes bàsics es posen pels núvols i els jornals són els mateixos o pas contrari baixen.

Mentre Camps i els membres del seu Govern pensen en com lluir corbata i fer-se la foto este mes d’agost en les competicions de Fòrmula 1, altres (més de 250.000 valencians en l’atur) no saben com van acabar el més o com podran pagar la seua hipoteca, ja que, o no tenen treball o s’ha quedat sense ell.

Fa pocs dies, el President del Consell feia públics set plans per reactivar la economia valenciana. Com si sols de dir-ho o anunciar-ho s’anara a solucionar el problema. Va prometre injectar 1.350 milions d’euros en els sectors industrial, agroalimentari i turístic, així com potenciar l’accés a la vivenda i reforçar la formació i l’ocupació. No han passat ni tres setmanes d’aquella al·legoria fantàstica i les xifres comencen a passar-li factura.

Ni amb el set magnífics postulats d’inversió que ja no se’ls creuen cap dels dos Camps (el President i el Conseller d’Economia), ni suprimint les fanfàrries propagandístiques i luctuoses previstes, ni posant tota la “poca” capacitat inversora del Consell en crear ocupació, fan reversibles les xifres del 60% d’augment d’atur en Castelló i el 31 i 28% en València i Alacant, respectivament.

S’ha gastat amb pólvora de rei i no s’ha previst l’època de vaques flaques per la que anem o estem passant. S’ha concentrat tota la base econòmica en la rajola i s’han fet pocs esforços en diversificar altres sectors productius com ara la industria tradicional, l’agricultura o el sector serveis. S’Han malbaratat recursos públics en publicitat i auto bombo, amb macro projectes que ni són creïbles, ni assumibles per l’administració.

Ara, en moments de crisi i de comptes en negatiu és quan es demostra la capacitat dels governants davant la ciutadania, redreçant situacions adverses i no defugir responsabilitats pròpies derivant-les cap uns altres.

Les famílies valencianes volem un resposta immediata del Consell i no paraules buides de contingut i plans que són impossible complir per l’elevat índex d’endeutament que té actualment la Generalitat.

Mentre Camps continua flotant en eixa bombolla de vidre i de mon fantàstic i meravellós que ell, i sols ell veu, la resta de mortals i pagans contribuents fa temps que ens costa arribar a fi de mes, pagar les lletres de la casa, del cotxe, o molt pitjor, passar a engreixar les llistes d’atur.

INICIATIVA EN MARXA

Iniciativa ha superat els set mesos des de la seua constitució com a partit el darrer 20 d’octubre de 2007. Un període que no ha estat exempt d’entrebancs, però al mateix temps acompanyat de treball i molta il·lusió.

Cert és que l’activitat d’esta nova formació ecosocialista no ha començat a caminar fins després de les darreres Eleccions Generals, ja que les inèrcies de conformació de la direcció, distribució de competències, estructuració territorial (tasca en la que encara estem) i preparació dels comicis electorals, es varen dur gran part dels esforços del partit, de tots els militants i simpatitzants.

Però iniciativa no para, es més, ha començat a créixer política i socialment, constatant que hi ha un altra forma de fer política, més constructiva, amb responsabilitat i pensada en la ciutadania. I per fer-ho possible, comptem amb una destacable presència institucional en tots els àmbits, des del Municipal fins l’Europeu, passant per l’Autonòmic i l’Estatal.

Hem començat a projectar una nova imatge jove, dinàmica, pospositiva i de projecció de futur que ha marcat uns objectius clars per construir un País Valencià que instrumentalitze un desenvolupament econòmic respectant el medi i el territori, on els valors de ciutadania i els serveis públics abasten amb optimitat la vida quotidiana, on la participació en els afers públics no siga un entelèquia i una cita cada quatre anys. Un País pensat per a les persones d’avui i per a les noves generacions que vindran; un País on cabem tos, el qui hi som i els nouvinguts que arriben a les nostres terres; un País obert enquadrat dins Europa que pensa en solucions reals per als seus pobles i ciutats.

Iniciativa mira cap endavant, amb la fermesa i convicció de treballar de valent per formar i conformar eixe ideari col·lectiu d’una societat on la prioritat són i han de ser les persones i la seua qualitat de vida, on el medi ambient i la seua conservació ha de ser l’eix vertebrador de la política productiva i social, una societat que recupere i valoritze els trets d’identitat que ens defineixen com a poble.

En eixe camí, Iniciativa s’ha posat en marxa, amb peu ferm i sòlid, establint un itinerari clarament definit, convidant a sumar-se i participar a totes les persones que, decebudes de les polítiques socialdemòcrates i endinsades en purs dogmàtiques, contribuïsquen a fer polítiques reals en temps real.

ATEMTAT LEGISLATIU

Les reaccions no s’han fet d’esperar i les veritats comencen a fer mal en el corredors del Palau de la Generalitat. El govern de Camps te molta presa i ho te clar, vol deixar fora del càrrec a la Síndica de Greuges.

La Presidenta de les Corts, fidel deixeble del President i fent gala d’un estil semblant a les monarquies absolutistes, ha convocat a la Comissió de Peticions per a debatre la proposta unilateral i sectari del PP de voler canviar la Llei per modificar l’elecció d’una nova persona al càrrec de la Sindicatura de Greuges.

A imatge del monarca absolutista, el PP modula les lleis als seus interessos personals i partidistes, dirigint estos gestos a la seua cort d’honor i pleitesia. Sense escrúpols ni tremolors, Les Corts Valencianes van a donar carta de naturalitat i de legalitat a un atemptat legislatiu en tota regla, dirigit i maquinat contra una de les màximes institucions valencianes, sense importar-los la degradació i desvirtuació que això pot suposar de cara als ciutadans valencians.

La por a que els draps bruts surten a la llum, i que les xifres reals i les queixes fetes davant d’institucions i organismes públics queden negre sobre blanc, ha fet que la rància dreta valenciana (es la que tenim i no podem canviar-la pel moment) s’alce en armes i argúcies legals per defenestrar normativament allò que no poden fer ni moralment, ni políticament.

Indefensió, esta és la paraula que millor pot definir la situació en que ens quedem els ciutadans davant la macabra i sòrdida reacció popular de matar al missatger dels valencians i valencianes per alçar la veu i dir les coses pel seu nom. Mal, molt malament anem quan els poders públics es confonen i es magregen solucions a la carta per donar-li gust a un govern que res l’importen les institucions sinó són per al seu benefici.

I davant d’esta situació, que fer? Es pot recórrer la decisió o la manipulació legislativa, però mentrestant es canvia la Síndica, es col·loca a una persona afí i es manipulen novament les dades. Pasaran anys fins que es resolga el pleit, i finalment, quan ens donen la raó (si es que ens la donen), segurament ja no estaran els personatges que han protagonitzat la malifeta. O per contra, hauran fet un altra que supere o mareje l’anterior.

500.000

Estes són les persones que poden quedar en l’atur d’ací a fi d’any segons el president de la patronal CEOE. Mentre la dreta liberal i conservadora es baralla per veure qui lidera l’oposició nacional; mentre la socialdemocràcia fa una política continuista i poc social, les famílies estan més endeutades, les hipoteques ens mengen els salaris, els productes bàsics cada cop més cars i els llocs de treball escassos i precaris.

La crisi econòmica, per molt que vulga amagar-la Zapatero ja està ací. Però no passa res, els valencians com sempre continuarem barallant-nos per altres temes que res importa a la ciutadania. Pa i circ, llengua i aigua. "España va bien".

UN GOVERN DE MANDROSOS

El primer trimestre en la cambra autonòmica no podem dir que s’ha caracteritzat per la productivitat dels nostres governants donades les escasses convocatòries que s’han fet després de les festes de Nadal.

La primera sessió es va celebrar a finals del mes de febrer i com que anàvem a entrar en plena campanya electoral el PP va decidir suspendre a partir d’esta data tota activitat parlamentaria, com si els votants anaren a elegir de nou la composició de les Corts o la remodelació del Consell. Res més lluny de la realitat. Mentrestant les propostes de la resta de grups aparcades en els calaixos.

Tot i això, la senyora Milagrosa Martinez, veient la fatiga que arrosseguen algunes de les senyories populars en la seua tasca de govern i la possible ressaca electoral del 9 de març, va tindre que deixar el suficient temps per a poder recuperar-se dels dies festius agafats en Setmana Santa, Falles i Sant Vicent (com Deu mana), i no va fer cap altra convocatòria de Ple fins als darrers dies de març. No per necessitat de la cambra i per a tractar temes d’urgència o endarrerits, no, sols per la imperiosa necessitat d’anomenar a un alcalde del PP amb seriosos problemes amb la justícia com a senador popular.

Hem hagut d’arribar al més d’abril per a poder gaudir d’un ple amb algun tema de contingut polític i de debat parlamentari mínimament seriós, no sense la sorpresa de que a les primeres de canvi, el Cap de l’Executiu, Francisco Camps, ha defugit d’assistir a la sessió de control al Govern per motius d’agenda. Què no haurà tingut prou en cinc mesos de vacances parlamentaries per atendre els compromisos que te com a responsable del Consell? Tan fluixos són els centenars d’assessors de que s’envolta que no saben ni quadrar-li una agenda per complir amb les seues responsabilitats? Què no es fia del conseller de Medi Ambient per a que defense el temes hídrics en Europa que té que anar ell personalment? Mal, molt mal l’actitud de Camps davant els votants i ciutadans valencians.

Estem, sense dubte, davant d’un ple autonòmic fet a mida per a mandrosos (els populars, ja que la resta de senyories venen reivindicant més sessions i dies de treball). Tenim un Govern de la Generalitat que no té cap interès en les propostes que es fan, ni les pròpies del seu partit, que s’han vist paralitzades i en via morta en tot el que duguem d’any.

Estàvem acostumats a que alguns diputats del Govern desapareixien per anar a veure finals de la “Champions”, o brillaven per la seu absència en algunes sessions del ple, o a perdre’s en fer cridades pel mòbil, o utilitzant el “pen drive”, però, que siga la mateixa Presidència la que mantinga i done cobertura als mandrosos no és normal.

Esperem que la normalitat en el funcionament que regna en altres parlaments autonòmics impregne el seny i la serietat als responsables populars de dirigir esta institució, que és la representació màxima del poble valencià i no una simple paradeta de fira que es mou a voluntat capritxosa.

UNA TAXA DE DUBTÓS COBRAMENT

El Tribunal de Justícia de la Comunitat Valenciana ha declarat contrari a dret el cobrament d’una taxa urbanística que l’ajuntament de Burriana volia cobrar a tothom, tan sols pel simple fet de presentar-se a poder ser el promotor d’un programa urbanístic. Taxa que el PP de Llíria ha aprovat recentment en la mateixa línia i que voldrà cobrar als veïns a partir d’ara. El Tribunal valencià ha fallat que sols es pot cobrar al qui resulte adjudicatari del programa de gestió urbanística (el mateix que va demanar Iniciativa per Llíria i que el PP va desestimar en el ple). Rectificar es de savis, esperem que igual que ha fet l’ajuntament de Burriana de no recórrer la sentencia i acatar-la, l’equip de govern de Llíria prenga nota i modifique allò que la justícia ha deixat clar i que els veïns i promotors no tinguen que anar de nou als tribunals.

UN ALTRE DEBAT ÉS POSSIBLE

La pluralitat ideològica no és un problema. La diversitat política no fa mal a la societat. Entre el blanc i el negre hi ha més games de color.

Al contrari, la pluralitat i la diversitat en democràcia són necessàries, són bàsiques com a principi inspirador. Però, sent així, per què s’encaboten els principals mitjans de comunicació amb l’aquiescència dels dos principals partits espanyols en negar-nos-les?

En el tauler polític estatal, i en el nostre cas el valencià, sembla que es difumina tot allò que estiga al marge dels paràmetres fixats pel bipartidisme i que els ciutadans han de ser simples espectadors d’una funció o tragicomèdia que sols compta amb dos protagonistes, i que la resta no tenen ni dret a poder escenificar el paper d’actors secundaris.

És bo que es facen debats, es més, és necessària la paraula i la contraposició de propostes per definir polítiques i clarificar tendències partidistes que els ciutadans pogam entendre, i fins i tot, interpretar i jutjar, per a després poder exercir el dret que consagra tota democràcia, com és el vot.

Ara bé, ni tots els debats valen, ni valen els debats cuinats o acordats, ja que en este tipus de situacions estem davant d’una manipulació encoberta i una clara transgressió a la pluralitat informativa i llibertat d’expressió u opinió, donat que moltes veus, minoritàries o no tant minoritàries tinguen les mateixes oportunitats d’expressar les seues propostes polítiques.

En un debat es contrasten opinions, punts de vista, dades, plantejaments, propostes i formes d’entendre els problemes i les possibles solucions.

Si este debat el reduïm a la simple expressió de dues parts, estem disminuint la capacitat de crear una opinió objectiva i coherent amb la realitat plural d’una societat que no és, ni bicolor, ni bipartidista. Estem tancant-nos el camp de visió i entrant en una focalització que disminueix la capacitat humana per poder conformar voluntats amb criteri crític i de responsabilitat.

Una altre debat és possible. Un debat més obert, més plural, amb un bon continent i contingut, complint amb el manament constitucional de garantir la igualtat d’oportunitats en tots els àmbits, també en l’informatiu. Un debat que no siga excloent i que puga formular-se des de la independència mediàtica, on els candidats i candidates tinguen l’oportunitat de ser coneguts pels seus fets i per les seues propostes, per la seua experiència o per les seues aspiracions i il·lusions. Un debat rigorós i realista, sense ficcions i estadístiques interessades. En definitiva, on la paraula pren protagonisme i genera acció, on els gestos són part activa de la transmissió i l’ésser humà deixa la part animal per cultivar i fer gran la seua part més racional.

REQUIEM A LA PLURALITAT INFORMATIVA

Creiem que amb la sortida d’Urdaci dels informatius de la TVE1 s’havia acabat l’època del NODO, de les mentides i de la manipulació informativa que el Govern de dretes d’Aznar i companyia feien de la cadena pública. Però els temps tot ho madura i PSOE, TVE i el acòlits de Camps en Canal 9, tots juntets, han tornat a reviure.

Debats que no ho són, tertúlies prefabricades a la mida dels grans partits, elecció d’una temàtica a gust del convidat, laminació d’altres opcions que poden fer ombra i coartament de la llibertat d’expressió, són les eines que tant PP com PSOE estan emprant en esta campanya electoral, on els mas media dels mitjans de comunicació afins, uns per disposició del poder i uns altres dels diners, han deixat als espectadors (electors) sense l’oportunitat de conèixer quines opcions es presenten al País Valencià la propera legislatura.

De la dreta era una cosa previsible, però d’un Govern socialista, que fa bandera de la pluralitat i de la llibertat d’expressió com a elements bàsics d’una democràcia madura i consolidada no s’ho esperaven.

A la fi, Zapatero i Rajoy se’n lleven ben poc, el despotisme que els acompanya han fet que la ciutadania ja no es crega res del que diuen, ja que una vegada han recollit el vots, fan el que volen, i fins a la pròxima.

Estem assistint a la mort paulatina de la pluralitat informativa, on els neoliberals i els socialdemòcrates han signat un pacte de silenci, un pacte, on l’agressió directa a la resta d’alternatives polítiques és un fet més que evident. Vetant la seua presència en espais televisius, no concedint-los entrevistes en emissores de ràdio, dualitzant i bipolarintzant els encontres entre els candidats a les generals de març.

Tota una estratègia que, en connivència oculta, arrossega una càrrega de profunditat que no es altra que, silenciar l’opinió de decenes de milions d’electors per a que no pensen, sols escolten i al final tinguen que triar entre blanc o negre, sense deixar-los l’oportunitat de distingir que hi ha més games de color.

S’ha començat a escriure l’epitafi d’un rèquiem per la pluralitat informativa, una lletra impresa que trenca amb tot el sentit d’una democràcia moderna, una lletra que va començar dictant-la Aznar i que, si les coses no canvien, acabarà rubricant-la Zapatero.

9-M, OFERTES ELECTORALS

Francisco J. García Latorre (Portaveu Iniciativa del Poble Valencià)

Estem en plena precampanya electoral, on les maquinaries partidistes comencen a engreixar els aparells logístics i mediàtics per captar l’atenció d’uns votants cada cop més lluny de saber discernir entre la qualitat del producte que es presenta i el preu que s’ofereix de venda en el mercat. Un mercat que obri cada 4 anys i que si t’equivoques en l’elecció del producte, ni es torna ni es pot canviar en breu.

No importa el que, ni el quant, ni molt menys el com s’han d’aplicar moltes de les propostes absurdes i sense trellat que líders arribistes, com el cas del Gonzales Pons, ens volem vendre dia a dia. O molt menys qui és el cap de cartell electoral, com la Maria Teresa, que una vegada més es presenta per una província diferent, en una comunitat diferent, sense importar-li ni conèixer els problemes dels ciutadans als que aspira representar. Són simplement manaments estratègics de partit, on estos peons sols fan que moure fitxa.

Els mitjans i els propis partits ens envolten en xifres i enquestes precuinades que marquen tendències i exposen problemes que, lluny de polsar el sentiment real dels votants i examinar quines són les preocupacions reals, redireccionen i centren el debat en assumptes dels que possiblement ni ens importa, ni en volem saber.

Molt es parla del dret a la llibertat d’expressió, però quan arriba el moment, sols es pensa en com minar la presència d’altres opcions polítiques en debats televisius i presència en mitjans de comunicació. El patis de les televisions públiques juga a favor del qui te el comandament a distància i el govern de torn, mentre que de les privades, ni parlar.

Ofertes i més ofertes. Uns prometen 400 euros, altres 400.000 places de guarderia, uns eliminar IRPF, altres 1,5 milions de vivendes protegides. On anem? On està la serietat? Que han fet els darrers anys, tant uns com altres? Que passa ara que no passava el darrer mes de desembre? Doncs que les urnes criden a la porta.

Estem en plena campanya d’ofertes electorals, però , el “NO SOMOS TONTOS” que ha cunyat una marca comercial comença a entrar en el cos electoral espanyol i la publicitat enganyosa a que ens tenen sotmesos dia sí i dia també, ja no cala amb tanta facilitat. Molta gent, i continuant amb cunyes comercials comença a utilitzar allò de “busque, compare i si encuentra algo mejor, cómprelo”.