Creiem que amb la sortida d’Urdaci dels informatius de la TVE1 s’havia acabat l’època del NODO, de les mentides i de la manipulació informativa que el Govern de dretes d’Aznar i companyia feien de la cadena pública. Però els temps tot ho madura i PSOE, TVE i el acòlits de Camps en Canal 9, tots juntets, han tornat a reviure.
Debats que no ho són, tertúlies prefabricades a la mida dels grans partits, elecció d’una temàtica a gust del convidat, laminació d’altres opcions que poden fer ombra i coartament de la llibertat d’expressió, són les eines que tant PP com PSOE estan emprant en esta campanya electoral, on els mas media dels mitjans de comunicació afins, uns per disposició del poder i uns altres dels diners, han deixat als espectadors (electors) sense l’oportunitat de conèixer quines opcions es presenten al País Valencià la propera legislatura.
De la dreta era una cosa previsible, però d’un Govern socialista, que fa bandera de la pluralitat i de la llibertat d’expressió com a elements bàsics d’una democràcia madura i consolidada no s’ho esperaven.
A la fi, Zapatero i Rajoy se’n lleven ben poc, el despotisme que els acompanya han fet que la ciutadania ja no es crega res del que diuen, ja que una vegada han recollit el vots, fan el que volen, i fins a la pròxima.
Estem assistint a la mort paulatina de la pluralitat informativa, on els neoliberals i els socialdemòcrates han signat un pacte de silenci, un pacte, on l’agressió directa a la resta d’alternatives polítiques és un fet més que evident. Vetant la seua presència en espais televisius, no concedint-los entrevistes en emissores de ràdio, dualitzant i bipolarintzant els encontres entre els candidats a les generals de març.
Tota una estratègia que, en connivència oculta, arrossega una càrrega de profunditat que no es altra que, silenciar l’opinió de decenes de milions d’electors per a que no pensen, sols escolten i al final tinguen que triar entre blanc o negre, sense deixar-los l’oportunitat de distingir que hi ha més games de color.
S’ha començat a escriure l’epitafi d’un rèquiem per la pluralitat informativa, una lletra impresa que trenca amb tot el sentit d’una democràcia moderna, una lletra que va començar dictant-la Aznar i que, si les coses no canvien, acabarà rubricant-la Zapatero.
Debats que no ho són, tertúlies prefabricades a la mida dels grans partits, elecció d’una temàtica a gust del convidat, laminació d’altres opcions que poden fer ombra i coartament de la llibertat d’expressió, són les eines que tant PP com PSOE estan emprant en esta campanya electoral, on els mas media dels mitjans de comunicació afins, uns per disposició del poder i uns altres dels diners, han deixat als espectadors (electors) sense l’oportunitat de conèixer quines opcions es presenten al País Valencià la propera legislatura.
De la dreta era una cosa previsible, però d’un Govern socialista, que fa bandera de la pluralitat i de la llibertat d’expressió com a elements bàsics d’una democràcia madura i consolidada no s’ho esperaven.
A la fi, Zapatero i Rajoy se’n lleven ben poc, el despotisme que els acompanya han fet que la ciutadania ja no es crega res del que diuen, ja que una vegada han recollit el vots, fan el que volen, i fins a la pròxima.
Estem assistint a la mort paulatina de la pluralitat informativa, on els neoliberals i els socialdemòcrates han signat un pacte de silenci, un pacte, on l’agressió directa a la resta d’alternatives polítiques és un fet més que evident. Vetant la seua presència en espais televisius, no concedint-los entrevistes en emissores de ràdio, dualitzant i bipolarintzant els encontres entre els candidats a les generals de març.
Tota una estratègia que, en connivència oculta, arrossega una càrrega de profunditat que no es altra que, silenciar l’opinió de decenes de milions d’electors per a que no pensen, sols escolten i al final tinguen que triar entre blanc o negre, sense deixar-los l’oportunitat de distingir que hi ha més games de color.
S’ha començat a escriure l’epitafi d’un rèquiem per la pluralitat informativa, una lletra impresa que trenca amb tot el sentit d’una democràcia moderna, una lletra que va començar dictant-la Aznar i que, si les coses no canvien, acabarà rubricant-la Zapatero.
