Durant 100 dies hem estat assistint amb perplexitat com un govern espanyol, subsumit en una espècie d’amnèsia transitòria, ha negat amb insistència la més evident, que no és altra que una crisi amb tota regla.
El trio de las Azores d’Aznar en l’any 2004, s’ha convertit en el trio econòmic de Zapatero en el 2008: l’elevat preu del petroli, l’augment de l’euribor i la fallida immobiliària han creat un cisma en l’economia espanyola de complicada solució.
Cap persona reflexiona i busca l’origen. Per què la pujada del petroli? No tindrà res a veure la guerra injustificada promocionada per Bush, Aznar i Barroso? Era previsible l’augment de l’euribor? Quin pes tenim a Europa? Per què no es va actuar abans contra la construcció desaforada? Que s’ha fet estos anys per la diversificació productiva i la recuperació de la industria tradicional?
El que va ser un plantejament estratègic per guanyar les eleccions en març de 2008, negant qualsevol indici de possible entrebanc en la marxa empresarial espanyola, on el propi Ministre d’Economia i President deien que tenien un economia de ferro, a prova de qualsevol esdeveniment extern i intern, s’ha convertit en un desacceleració galopant traduïda en una crisi global, on ja no sols s’ha generat una desconfiança en els mercats borsaris i financers, sinó també en les xicotetes economies familiars.
Dia rere dia, hem vist com anava canviant el discurs d’aquells que pensaven que les vaques gordes eren per a sempre i que proposaven mesures de maquillatge, com la dels 400 euros, per acabar d’arrodonir un desfeta previsible, però que era silenciada des dels despatxos de la Moncloa i des de la pròpia patronal, amb la por de que si es feia palesa, les conseqüències hagueren sigut encara més desastroses i comparables al “corralito” argentí.
Per un altre costat, hem assistit a la resurrecció d’un cadàver polític, com és el de Rajoy, que defenestrat electoralment davant la ciutadania, sols li restava ser aliment de les feres internes del partit. Es va començar la cerca i depuració, San Gil, Ortega Lara, la pròpia Esperanaza Aguirre va fer algun amago, però, ni era el moment ni semblava perfilada una alternativa clara, així que, més val cosa roïna coneguda que fer experiment al llimonada, i se’l va deixar fer.
Amb un congrés a la búlgara, on el canvi de cares ha estat important, feminitzant la direcció i postulant una política més pactista i de centre, la bèstia ferida s’ha recuperat posant-se a la mateixa altura que l’adversari, segurament amb els dies comptats i amb una oposició interna latent que prepara i gesta el contracop del 2012.
En mig d’esta guerra de negatives i de resurreccions sanguinolentes, quedem molts morts i ferits en les cunetes, amb el gasoil pels núvols, amb hipoteques de difícil pagament, un salaris que no ens deixen arribar a fi de mes i una perspectiva laboral poc alentidora després de conèixer les xifres d’atur. Dues posicions oposades, però amb un mateix objectiu, mantenir el poder siga com siga.
El trio de las Azores d’Aznar en l’any 2004, s’ha convertit en el trio econòmic de Zapatero en el 2008: l’elevat preu del petroli, l’augment de l’euribor i la fallida immobiliària han creat un cisma en l’economia espanyola de complicada solució.
Cap persona reflexiona i busca l’origen. Per què la pujada del petroli? No tindrà res a veure la guerra injustificada promocionada per Bush, Aznar i Barroso? Era previsible l’augment de l’euribor? Quin pes tenim a Europa? Per què no es va actuar abans contra la construcció desaforada? Que s’ha fet estos anys per la diversificació productiva i la recuperació de la industria tradicional?
El que va ser un plantejament estratègic per guanyar les eleccions en març de 2008, negant qualsevol indici de possible entrebanc en la marxa empresarial espanyola, on el propi Ministre d’Economia i President deien que tenien un economia de ferro, a prova de qualsevol esdeveniment extern i intern, s’ha convertit en un desacceleració galopant traduïda en una crisi global, on ja no sols s’ha generat una desconfiança en els mercats borsaris i financers, sinó també en les xicotetes economies familiars.
Dia rere dia, hem vist com anava canviant el discurs d’aquells que pensaven que les vaques gordes eren per a sempre i que proposaven mesures de maquillatge, com la dels 400 euros, per acabar d’arrodonir un desfeta previsible, però que era silenciada des dels despatxos de la Moncloa i des de la pròpia patronal, amb la por de que si es feia palesa, les conseqüències hagueren sigut encara més desastroses i comparables al “corralito” argentí.
Per un altre costat, hem assistit a la resurrecció d’un cadàver polític, com és el de Rajoy, que defenestrat electoralment davant la ciutadania, sols li restava ser aliment de les feres internes del partit. Es va començar la cerca i depuració, San Gil, Ortega Lara, la pròpia Esperanaza Aguirre va fer algun amago, però, ni era el moment ni semblava perfilada una alternativa clara, així que, més val cosa roïna coneguda que fer experiment al llimonada, i se’l va deixar fer.
Amb un congrés a la búlgara, on el canvi de cares ha estat important, feminitzant la direcció i postulant una política més pactista i de centre, la bèstia ferida s’ha recuperat posant-se a la mateixa altura que l’adversari, segurament amb els dies comptats i amb una oposició interna latent que prepara i gesta el contracop del 2012.
En mig d’esta guerra de negatives i de resurreccions sanguinolentes, quedem molts morts i ferits en les cunetes, amb el gasoil pels núvols, amb hipoteques de difícil pagament, un salaris que no ens deixen arribar a fi de mes i una perspectiva laboral poc alentidora després de conèixer les xifres d’atur. Dues posicions oposades, però amb un mateix objectiu, mantenir el poder siga com siga.
