Ni tots són iguals, ni actuen de la mateixa manera, és clar. Seria del gènere idiota intentar posar a tots els polítics dintre del mateix sac, cadascú té un sostre en els seu valors i en les seues formes d’actuar. Alguns possiblement dormen al descobert. No són la gran majoria, però són els més cridaners i els que fan que les regles de joc semblen una cosa banal i que sols estan si els beneficia. Fa no-res, la paraula d’una persona, en un tracte, en un compromís, en un acte públic significava molt més que allò que deia o significava, era un vertader contracte amb valor afegit que semblava irrompible davant la societat i les persones a les que anava adreçada. Eren uns altres temps, unes altres persones i uns altres polítics. Després de “las ganas locas de hablar” del President Camps i del que ens ha contat (millor dit, ha mentit) als valencians, possiblement la imatge del contracte verbal i del compromís social que podia restar en el imaginari col•lectiu d’alguna part de la ciutadania valenciana ha d’haver-se esfumat. Els actuals dirigents del Govern Valencià i d’altres institucions públiques i els càrrecs de les administracions que els representen, han situat la política valenciana en un escenari mai conegut en un estat de dret com el nostre. Han segrestat la voluntat electoral i amb un suport majoritari han convertit el govern en poder, les institucions en maquinàries electorals, els recursos públics en calaixos de prebendes, la legislació en el diari del caudillo, desmantellant el sistema públic per convertir-lo en una trama d’empreses, fundacions, instituts, etc. que escapen al control i fiscalització parlamentaria. Hem pogut assistir a la nododització del mitjans de comunicació públics com Canal 9, Radio 9, Punt 2, 24/9, i com s’ha treballat a consciència la concessió de les TDT a empreses afins. Hem vist com s’ha pervertit o bloquejat el canvi en les altes institucions com ara la Sindicatura de Greuges, Consell Valencià de Cultura, i com s’han aturat decisions i peticions per capritx i situació política. Hem clamat quan hem observat que el poder legislatiu se sotmetia al executiu i com aquest darrer feia gala de l’íntima amistat amb el judicial, trencant i tirant per terra la divisió de poders que encarna la Constitució Espanyola i que ha d’estar present en tot govern mínimament decent. Estem en un punt extrem on sembla que tot canvia per a no canviar res. El segrest de les institucions públiques al País Valencià per part del PP avança i no té fre, la societat sembla anestesiada i no reacciona davant fets d’extrema gravetat: tenim imputada a la màxima autoritat dels valencians i al cap del partit amb major representació, les xifres de l’atur sobrepassen límits prohibitius, el deute generat per l’administració popular és d’escàndol, s’amaga informació i es persegueix l’oposició, es criminalitza la llibertat d’expressió i es ridiculitza la protesta. Possiblement, si estiguérem en un altre lloc del planeta ja s’hauria declarat l’estat d’emergència democràtica. En quin País vivim?
