.

EL LUXE DE LA SANITAT PÚBLICA

2011-10-27T10:05:00.000-07:00

Fa molt de temps que l’hospital de Llíria, construït i encara no inaugurat, s’ha convertit en la mofa dels veïns del Camp de Túria i Serrans. De la famosa frase en 2003 que llançava el PP local de “Lo hemos conseguido, tenemos hospital”, a la d’estos dies del Conseller de Sanitat afirmant que és un luxe obrir-lo, dista molt la realitat que estem patint els usuaris d’esta comarca de l’àrea metropolitana, ja que, a part de sobre costos, han passat quatre o cinc consellers, tres presidents de la Generalitat (contant a José Luis Olivas) i dos empreses constructores, sense veure cap resultat.

En el procés de construcció hem observat atònits com la trama Gürtel feia acte de presència en l’adjudicació de les obres a un altre que també sembla era “amiguito” de l’ex president Camps, com el cap de l’empresa Begar, que va tindre que deixar les obres i traspassar-les a l’altre soci per que pogueren continuar. Empresa esta segona, entrampada i ofegada en una construcció, que ni tira endavant, ni se sap quan pot finalitzar.

Si pasem per les obres, els operaris han tancat ja totes les entrades i forats que donen accés a l’immoble per a que no comence a deteriorar-se abans d’obrir-se. Una vergonya que te un nom, el PP. I també uns cognoms, el Consell i els seus Consellers que han malbaratat els diners públics i ja no poden fer front a res. No paguen als proveïdors, ni als advocats d’ofici, ni a correus, ni la llum, ni als dependents, ni res de res. Si treballaren per a qualsevol empresa estarien al carrer. Però ací, a molts d’eixos que foren Consellers i que han arruïnat als valencians i a la Generalitat, ara els premien anant en les llistes electorals del PP per al 20N. Possiblement per acabar d’arruïnar també l’Estat.

Com a regidor de Compromís a Llíria, m’alegre que este últim plenari a l’Ajuntament hem tingut unanimitat en reclamar tots els grups polítics (inclòs el PP) al Consell que l’Extensió Hospitalària de l’Arnau de Vilanova a Llíria s’acabara el més aviat possible i es posara en funcionament, amb tot l’equipament tècnic i personal que pertoca.

Han sigut molts ridículs de l’alcalde de Llíria donant dates de finalització d’obres d’esta infraestructura sanitària, així com algun desplante que li han fet els seus companys de partit i autoritats valencianes, com aquell en el que l’imputat Francisco Camps, abans de les eleccions de maig de 2011 va anunciar que anava a vindre a donar el punt i final a la construcció d’este centre, i després va desaparèixer enviant a un Conseller i deixant en un pam de nassos i en entredit al primer edil de la localitat.

Ara, fins el PP està desenganyat de la política del propi PP, no troben solucions, ni esperen que Rajoy les aporte cas d’aplegar a ser President del Govern. Al final, com sempre, moltes paraules i pocs fets, sols tindre el poder.

Ments obtuses recorren Ca la Vila

2011-10-06T00:50:00.000-07:00

Seria un xiquilleria si no fora pel rere fons que deixa veure una manca de pluralitat democràtica i un menyspreu a la diversitat ideològica que a hores d’ara encara es vislumbra en certes actituds caciquils i dominants que tenim a la nostra terreta.

Ahir pel matí, sobre les 13:30 hores, vaig penjar a l’entrada de Ca la Vila de Llíria un cartell anunciant la festa dels valencians del 9 d’Octubre i la manifestació que diverses entitats cíviques, socials, sindicals i polítiques hem organitzat per al mateix diumenge 9 d’Octubre a les 18 hores des de la Plaça de Sant Agustí a València.

El cartell el vaig ubicar junt un altre que hi havia en el mostrador de l’entrada que anunciava la setmana taurina (que ja duia uns dies penjat), lloc on han estat ubicats altres cartells anunciadors d’altres esdeveniments socials, culturals, cívics i religiosos.

La sorpresa ha sigut que hui pel matí, quan torne anar a Ca la Vila, el cartell del 9 d’Octubre havia desaparegut i havia estat trencat i tirat a un contenidor de paper.

Quin mal haurà fet este cartell em preguntava? Supose que el d’enguany ha estat un cartell molt transmissor i amb una potència comunicativa fora de lloc, ja que la càrrega psicològica que deu haver despertat en l’individu o individus que el varen fer fora arrancant-lo, trencant-lo i tirant-lo al contenidor, ha estat seguida d’una por insuperable i desmesurada de que qualsevol ciutadà que entrara en Ca la Vila el poguera veure, comprovant que el País Valencià està viu i que no sols existeix el mon feliç del PP i la manipulació de Canal 9.

Segurament és un acte reflex propi de ments obtuses propi d’altres èpoques. Però que anem a fer, tenim el que tenim. Açò és una mostra més per a la indignació que molts ciutadans senten de ser menyspreats i trepitjats per uns poders corromputs que ens han arruïnat i que encara volen que paguem els plats trencats.

Nosaltres, que som gent com tu, des d’Iniciativa-Compromís, continuarem treballant en positiu i fent propostes de futur per a Llíria i per al País Valencià, ja que esta és la millor vitamina i remei contra les ments obtuses que resten per curar.

Colp a l’Estat de Benestar

2011-08-26T10:40:00.000-07:00

En ple estiu, amb traïdoria i premeditació, PP i PSOE s’han posat d’acord en donar una volta més de tornavís a la mala situació econòmica que vivim, on no s’albira cap solució i les mesures inconnexes que cada dia es prenen tenen menys sentit i estan abocades al fracàs absolut.

Indignats és poc! Estem cansats i decebuts d’uns parlamentaris que només pensen en el rèdit electoral i en mantindre el poder, i molt poc en estructurar unes noves bases per crear un model econòmic diferenciat d’aquell que ens ha portat al desastre i a la fallida financera, econòmica, laboral i social.

Zapatero i Rajoy no es posen mai d’acord, menys en allò que els uneix, que és la política econòmica de les retallades. Ara, a tres mesos vista de les eleccions, sense portar-ho en el programa electoral, sense consultar les bases dels partits i menys volent deixar que la ciutadania opine mitjanant un referèndum, ens volen colar a corre cuita, una reforma Constitucional que a curt i mitjà termini l’única cosa que pot suposar és un colp a l’Estat de Benestar, retallant l’índex d’endeutament públic, que com a conseqüència portarà una forta disminució en les inversions d’infraestructures socials i productives.

Per què no proposen modificar el drets fonamentals i incloure entre ells el dret a un treball i a una vivenda digna? Per què no proposen limitar la desocupació, les situacions de necessitat extrema i de pobresa, el fracàs escolar, les llistes d’espera i l’atenció sanitària deficient, el frau fiscal, els salaris màxims de directius, la corrupció i el malbaratament públic. Senzillament, per què açò demostraria que les polítiques neoliberals que han aplicat tant PP com PSOE han sigut un desgavell; on els guanys, se’ls han emportat unes quantes empreses i conglomerats mercantils, i quan hem tingut dèficits, hem socialitzats les pèrdues mentre els causants de la desfeta encara s’han emportat suculents beneficis i la perpetuació en els seus càrrecs directius, sense demanar-los cap responsabilitat, patrimonial, civil o penal.

Cal una reforma constitucional? Si, però no conjuntural ni en els termes que marquen els mercats. Necessitem canviar les regles del joc per començar una nova etapa, on les velles fórmules ja no aprofiten per resoldre els problemes d’una societat del segle XXI, amb una joventut ben preparada i formada, però amb cap perspectiva de futur. El model especulatiu, de la construcció desaforada, del consumisme sense control ha finalitzat i tenim que repensar com afrontar els reptes del nou segle.

S’ha de cercar formules de política econòmica redistributiva en totes les esferes, així com un reequilibri en política fiscal i productiva que ens situe en igualtat de condicions a l’hora de què el nostre producte siga competitiu dins i fora de les fronteres europees.

Avancem, apliquem reformes, establim noves regles de joc, creem un nou model productiu, però no oblidem allò que ens ha costat tant aconseguir, un estat social, democràtic i participatiu on el valor afegit siguen les persones i no els mercats.

Amb el que tenim fem festa

2011-08-13T03:20:00.000-07:00

La crisi no sembla haver afectat les celebracions festives que els ajuntaments venen organitzant any rere any. Es veritat que ja no són tan cridaneres, ni compten amb els excessos aberrants dels pressuposts municipals en anys de bonança, ni es veuen a empreses patrocinant-les (ja que ho han tancat o no hi cap PAI que sustente este mecenatge). Però, som un poble amb sang llatina i la festa és part del nostre ADN.

Ben bé podem dir que a la meua comarca, el Camp de Túria “la festa és un clam”. Des de que comença l’estiu, fins la tardor. Des del poble més menut, fins la capital comarcal, tots i cadascun d’ells celebren festes de barri, patronals o activitats veïnals que són un focus d’atracció turística i lúdica per als joves que estiuegen o viuen en estes localitats.

Són mesos de molta activitat, on el cap de setmana o entre setmana, quan circulem pel carrer major comarcal, que és l’autovia de Llíria, podem veure a un costat o un altre com es visualitza un castell de focs d’artifici al finalitzar un acte, una processó, una nit de bous al carrer o la proclamació dels festers.

També tenim les festes dels barris i urbanitzacions que omplin a lo llarg i ample el territori comarcal. Unes celebracions modestes i casolanes que són preparades amb tanta il•lusió, entrega i harmonia que, amb tota la modèstia del mon, ni els millors festejos patronals poden superar-les. Són unes festes on la participació i col•laboració són elements claus per a l’èxit. A Llíria, la meua ciutat, ben bé ho saben els festers i festeres del Remei i de la Puríssima, que cada any intenten mantindre vives unes festes de barri que, a part de ser un patrimoni local, són un focus d’atracció i gaudiment de milers de visitants.

Disc mòbils, fires, berbenes, actuacions de bandes de música, activitats per a menuts i gent gran, concerts, festivals, exposicions, rutes turístiques, fires gastronòmiques, setmanes esportives, bous al carrer, engalanament de barriades, etc.. són una mostra de tot allò que podem visitar i gaudir amb les peculiaritats pròpies de cadascuna de les localitats. On sempre trobarem una cara amable i amb bon caràcter que ens rebrà amb la sana cordialitat mediterrània.

Sabem fer festa amb el que tenim i amb el que comptem. Venim d’unes arrels agrícoles i ramaderes que han marcat durant moltes centúries el sentit de les celebracions festives i socials als nostres pobles. Algunes d’elles venien a marcar la fi d’una collita o els preparatius per començar un altra, o simplement el canvi d’estació.

Som un poble viu, i de la necessitat fem virtut. Per això, amb poc o molt, sempre estarem ahí. Recordant qui som i d’on venim. Passant de mans en mans i de boca a orella, un llegat de fets i costums religioses, cíviques i culturals a les noves generacions que ens succeiran. Per tant, sols resta dir que “la festa continue i nosaltres que pogam gaudir-la”.

Nous temps, noves veus

2011-08-03T07:08:00.000-07:00

Ens ho diuen fa uns mesos i no haguérem donat crèdit: a la dimissió de Camps, un president mentider, imputat i a punt d'assentar-se en la banqueta dels acusats, dos dels quatre imputats en el cas del trages de la trama Gürtel es declaren culpables i assumeixen la condemna, la justícia valenciana dicta un auto en que s’obri el cas del finançament il•legal presumptament comés pel PP valencià en les eleccions del 2007, i ara, el PSOE estatal reconeix la seua incapacitat per finalitzar una legislatura marcada pels retalls i l’aplicació de polítiques clarament neo conservadores (aquelles que de segur aplica el PP amplificades, però signades amb ma esquerra).

L'avançament electoral cada dia s’assemblava més a la crònica d’una noticia anunciada, ja que les situacions viscudes de pèrdua de tota credibilitat de Zapatero, el nomenament d’un candidat socialista a la búlgara (sense participació de les bases), la manca de recolzaments parlamentaris per afrontar els pressupostos del 2012 i l’eventual ombra d’una possible moció de censura que va recórrer per la ment d’alguns grups al Congrés del Diputats, tot unit a la possible imposició de noves mesures econòmiques que implicarien més retallades socials, han fet que la decisió s’haja precipitat en una calculada maniobra de pillar a contra peu a un arc parlamentari a punt d’anar-se’n de vacances.

El 20N no sabem si respon a una broma de mal gust per escenificar la fi d’una època, o simplement és una coincidència de l’atzar en els càlculs matemàtics per fer la convocatòria electoral. De tota manera dóna igual. El que necessitem els valencians és tindre l’oportunitat de començar una nova etapa que aconseguisca donar un vertader gir a l’esquerra i a les polítiques que la social democràcia ha abandonat pel camí de les institucions estatals.

Compromís ha demostrat que hi ha un altra manera de fer política, més connectada amb la realitat del carrer, pensada en les persones i no en els mercats financers, que busca un canvi en el model d’estat i en el sistema econòmic i polític, els quals han demostrat estar en fallida quan la ciutadania ha requerit de la seua intervenció.

Son nous temps i calen noves veus, fresques, dinàmiques, sense càrregues i propositives com les que representa Compromís al País Valencià. Hem de fugir de la dualitat bipartidista i presidencialista que envolten totes les eleccions generals al mateix temps que hem de fer vore què hi ha una altra alternativa forta i en creixement que pot ser punt d’inflexió per frenar l’avanç del neoliberalisme que encarna el PP estatal. I que si els retalls han estat importants, no tenen ni punt de comparació en el que ens pot vindre damunt.

Si el 20N del 75 va suposar obrir la porta a la democràcia, esperem que este pròxim 20N supose obrir una nova porta a la participació, la regeneració democràtica i la recuperació econòmica basada en un nou model productiu, on el valor afegit siguen les persones.

Interinitat o eleccions?

2011-06-24T04:25:00.000-07:00

Després de la derrota socialista el 22-M i les demandes ciutadanes del 15-M, cal una regeneració del Parlament espanyol i nous aires en la presa de decisions que possibiliten un canvi en les formes de fer política i en els models econòmics. Segurament, l´agenda del PSOE i la de la ciutadania van per caminis diferents. Mentre el president Zapatero s´enroca en mantenir i esgotar el mandat i resoldre les qüestions internes des de l´esfera institucional, les xifres i el clamor popular ja han donat per amortitzada esta segona etapa zapaterista: per un costat, l´executiu s´ha quedat sols, i pel moment no te cap vot que li puga avalar els pressupostos de 2011, cosa que de produir-se obriria una escletxa més gran en la sanguina socialista i deixaria al futur candidat en el pitjor escenari electoral possible.

Davant esta situació, ens trobem a Rajoy, que sense pols ni remolí, i sense oferir cap solució concreta, podria accedir a La Moncloa a fer la mateixa o més dolenta política econòmica, social i laboral. O, cas contrari, pensa algú que els bancs, inversors, mercats, i tot allò que ens ha situat en esta crisi econòmica tan dura, van a començar a donar crèdits, realitzar nous projectes, crear treball o facilitar més drets socials? No ens enganyem, la resposta es no.
La interinitat política no és molt saludable, sobretot per què ni és fa ni es deixa fer. Uns intentant remar contracorrent i refugiant-se en la «responsabilitat del càrrec». Els altres intentant buscar el descrèdit de l´executiu a tota costa, sense arguments, sense mirar el que fan en les seues files. En definitiva, política autodestructiva, que al final fa que paguem els plats trencats sempre els mateixos, amb retallades en les pensions, salaris, drets socials i reformes laborals sense precedents.
Són moments de canvi, així ho estan demanant els ciutadans en els carrers i les places, on cal situar una veu valenciana diferent i diferenciada al Congrés dels Diputats, que siga un revulsiu i situe a les persones i a les seues necessitats en el centre del debat polític, deixant de costat els debats estèrils que no es condueixen a cap lloc. Els partits i coalicions tenen clar que el vaixell de Zapatero fa aigües per totes bandes i no hi ha capità que puga controlar la seua deriva, per molt que intenten ajornar l´agonia uns quants mesos més.
Els valencians han vist en este naufragi general de la classe política un illot de democràcia i esperança on poder xafar terra ferma, sense manipulacions, dient les coses clares, sense trames corruptes, sense retalls. Compromís estarà present en les eleccions generals, siguen quan siguen, amb noves propostes, idees i un projecte de País Valencià i d´Estat on l´eix de treball ha de ser la creació d´ocupació, el benestar i el canvi del model productiu.

EL 22 TOCA CANVI

2011-05-09T05:58:00.000-07:00

Hem començat un campanya electoral un poc atípica. Amb un candidat a la Presidència de la Generalitat del partit actualment en el govern que està absent per complet. Amb un President de l’Estat interí i en funcions fins les properes eleccions, amb la taxa d’atur més gran coneguda en la història recent del nostre País Valencià i amb una ciutat com Llíria, totalment paralitzada i arruïnada per les polítiques urbanístiques aplicades els darrers 8 anys..

Mentre els grans partits volen convertir estes eleccions en un plebiscit d’Estat, nosaltres, des de Compromís per Llíria apostem per estar “a peu de carrer”, junt a la gent necessitada, junts els treballadors i les treballadores, empresaris, comerciants i professionals dels nostres pobles i ciutats. Aquells que amb la seua dedicació diària estan fent que les coses funcionen i no estiguem pitjor de lo que estem.

Des de Compromís tenim un projecte de ciutat per a Llíria i per a la resta de poblacions del Camp de Túria, comarca on la taxa de desocupació ha desbordat qualsevol previsió i on les polítiques de la Generalitat no han sabut donar resposta.

Es temps de canvi i molts ciutadans ja estan cansats de decidir entre “blanc i negre”. Nosaltres oferim una opció diferent, clarament valenciana, d’una esquerra moderna, ecologista i sense complexos, oberta al diàleg i al consens per poder eixir de la crisi. Per això animem a totes les dones i homes de Llíria a "atrevir-se a votar diferent". A apostar per una tercera via amb gent assequible i molt propera a la ciutadania. Per que “som com tu”, volem “la Llíria que tu vols”.
Davant les lluites caïnites dels grans partits estatals per conservar quotes de poder, nosaltres proposem treballar per la nostra ciutat i aplicar polítiques d’economia i treball social, millorant el mercat laboral i el teixit productiu local, animant a implantar-se a noves empreses i donar suport als emprenedors per generar nous llos de treball i jaciments d’ocupació.

Som conscients que les coses no seran fàcils i que caldrà prendre decisions atrevides i de calat si realment volem transformarà la realitat i donar solucions als més necessitats. Estem preparats i assumim el repte. El 22 de maig toca canvi de polítics i també de polítiques.

2011, LES REBAIXES DEL BIPARTIDISME PP-PSOE

2011-01-18T13:34:00.000-08:00

Els treballadors i treballadores encetem un any ple d´incertesa i de poques alegries. La crisi, creada per un sistema corromput i anacrònic per als temps que vivim s´ha dut per endavant moltes il·lusions i projectes vitals que ara es veuen sumits en l´atur, la pobresa, la desesperació i la incapacitat d´uns governants que continuen amb la vista posada en velles fórmules i models que són els que han fracassat i ens han conduit a esta situació.
Son dies de rebaixes. Però no comercials, sinó laborals, socials i econòmiques. Ha començat l´era de l´involucionisme laboral, on els drets dels treballadors (eixa gran massa poc crítica i abocada a la submissió total) cada dia són vilipendiats i tractats com a moneda de canvi de les errades i mals decisions governamentals, on la força del treball es vol explotar fins perllongar l´edat de jubilació als 67 anys, on es tindrà que cotitzar més per cobrar menys i on l´acomiadament s´abarateix per facilitar més i més tancaments d´empreses i negocis. Estes són les fórmules màgiques del snyor Zapatero i el seu equip econòmic.
A les rebaixes laborals, sumen les socials. Les retallades en dependència, en eliminació de serveis bàsics, la congelació de les pensions i altres mesures paral·leles que van obrint el ventall de desprotecció cap a sectors i persones que tenien que ser l´eix de les polítiques i generadores de nous jaciments d´ocupació. Hem passat en poc de temps, de ser un Estat que abanderava les polítiques i els drets socials, a ser el major destructor de les mateixes. De malbaratar els recursos econòmics regalant rebaixes en l´IRPF sense trellat, a eliminar un subsidi per a gent aturada de poc més de 400 euros.
Ací, a la nostra terra, mentre hi ha famílies que cap membre treballa i no tenen ni un cèntim per passar el dia a dia, el president Camps (pendent de causes judicials) continua en el seu món, embogit per muntar un Parc de Ferrari, continuar urbanitzant el territori, fer noves ciutats fantasma i crear parcs temàtics amb milions de pèrdues, els quals ens han situat en el rècord Guinness del deute per habitant. Açò, al final ho paguem, i molt car. En sanitat, en educació, en serveis socials, en infraestructures.

El PP ens ha hipotecat per a moltes dècades, i si no se´ls para els peus, possiblement per a més d´una generació. És el moment del canvi.Els valencians i valencianes hem de despertar d´este mal somni i cercar altres vies i governs que no passen pel bipartidisme PP-PSOE.

La coalició Compromís, amb Enric Morera i Mónica Oltra al capdavant han demostrat que hi ha altres solucions i han presentat multitud de propostes per sortir d´esta escalada de rebaixes que al final sempre acabem pagant els mateixos.

Que en 2011 les rebaixes siguen per a les xifres d´atur, per als números rojos, per a les pujades dels impostos indirectes i no per a les grans fortunes, grups de poder econòmic i multinacionals. Apliquem polítiques d´economia distributiva i fem valdre la força del treball, amb un altre model productiu més pensat en la nostra terra, en la nostra gent i en les nostres possibilitats.

"NEGOCIO VALENCIA INTERIOR", UN NEGOCI REDÓ

2011-01-10T04:19:00.000-08:00

Este nom sembla més adient per al negoci que el “Consorcio Valencia Interior” ha muntat amb el fem de 5 comarques valencianes, entre la que es troba el Camp de Túria i com no, la Ciutat de Llíria.

A Llíria, lloc on s’ha ubicat una de les plantes de tractament de fem, semblava que les coses pintaven molt bé, que anàvem albergar una planta i que, com a contraprestació, no anaven a pagar ni un cèntim. Açò era en 2006, però, quatre anys després, i gràcies al PP i al nostre alcalde (mebre del Consorci i persona que pren decisions en el mateix), anem a pagar més que cap població del voltant.

La recollida i reciclatge del fem, ha passat de ser una servei que cal coordinar i millorar per minimitzar els seus efectes, a ser un negoci. Ens expliquem: Fa més de dos anys que tenia que haver començat la construcció de la planta de tractament a Llíria, i ara, ja tenia que estar en funcionament. Res d’això, no s’ha construït la planta i estem pagant com si s’haguera fet d’or la seua estructura. Estem pagant per avançat algo que no existeix.

Ens han imposat una taxa discriminatòria, rectificada el segon any de vigor. On els veïns depenent d’on vivien, pagaven més o menys (produint el mateix fem). Als de Llíria, ens han cobrat tones de més (com els del cas Brugal), ens volen carregar els rebuts que altres no han pagat per incompetència del Consorcio, i a més, ens volen aplicar un 15% en concepte de futuribles impagats. Es a dir, paguem els que ens pertoca i a més, el que està previst que no es va a pagar. Comptes redons.

Tot açò, per no dir on van a parar les milers de tones que es centralitzen en la planta de Llíria i que el seu destí està tan obscurs com el líquid negre que desprenen els seus lixiviats.

El “Negocio Valencia Interior” patrocinat pel PP valencià i els responsables dels 61 municipis que hi ha en el mateix cada dia fan més olor, i no justament per la matèria que tracten, sinó per la manera d’actuar poc transparent i oblidant-se que són un servei públic i no una sucursal de traure diners.

TRES MILIONS PER A NO RES

2010-11-12T03:38:00.000-08:00

Dos contractes i tres milions d’euros gastats en una proposta fantasma que el Consell de Francisco Camps ha silenciat, ha tapat i ha passat a formar part de les benaventurances sobre events i projectes que el PP ens ha vingut venent en la darrera dècada i que mai són com ens prometien.

Possiblement si esta fóra una proposta aïllada, que s’ha fet amb totes les millors voluntats, amb convicció de que hi havia possibilitats i que el Govern de la Generalitat ha fet pensant-se que, amb el seu desenvolupament anava a traure algun que altre rèdit econòmic al País valencià, tindria un certa coherència. Però la veritat és que els valencians ja estem cansats de projectes e inversions que, de productives no tenen res, que no tenen cap estudi econòmic o de viabilitat i que a més sempre ens toca rascar-nos la butxaca als de sempre.

Els grans projectes s’han convertit en els grans mal somnis i en el taló d’Aquil·les de l’economia valenciana, endeutada fins el coll i amb un índex de precarietat que ens comença a afectar directament: en la proliferació de barracons educatius, en la precarietat en la sanitat, en la destrucció d’ocupació, en l’abandonament dels depenents i en molts àmbits de la societat que, d’una manera indirecta estem patint el ciutadans davant una pèssima gestió dels populars valencians. Tot açò mentre la dreta valenciana continua ancorada i pensant en com continuar malbaratant els pocs recursos que ens queden.

Sembla que els casos Gürtel, Brugal, Fabra, Blasco i derivats han trobat en els mandataris del PP un pastís del que no han deixat ni volen deixar un granet de merengue. S’han engolit en poc menys d’una dècada allò que tenia que haver servit durant molt de temps per generar i impulsar economies productives, que feren del nostre territori un lloc d’oportunitats, amb el disseny d’un teixit empresarial de continuïtat i generador d’ocupació, en canvi s’ha apostat per inversions destrellatades que han soterrat qualsevol oportunitat de liderar un canvi productiu, amb fortalesa i que estiguera per damunt de qualsevol crisi conjuntural o estructural, comptant sempre amb els recursos, la capacitat professional dels valencians i les possibilitats que ens ofereix el nostre entorn.

En lloc d’això, Camps i el seus deixebles han disparat amb pólvora de rei, sense importar-los el que demanaven el llops dels “lobbys” de l’euro i dels mega projectes improductius. Entre ells, trobem la suposada intermediació per aconseguir uns Jocs Europeus (dels que ningú te constància i que mai s’han celebrat) d’Iñaki Urdangarin amb un cost per a la Generalitat de tres milions d’euros per a no res i que ningú mai més ha sabut que ha passat, ni amb els Jocs, ni amb els diners.

No és que ens sorprenem, ja estem massa acostumats (per desgràcia) a este tipus de desficacis. El problema és que ens hem gastat el que no teniem i ara estem pagant les conseqüències. Entre trages i viatges, ens hem quedat amb els solatges.

CONVULS INICI DE CURS

2010-09-22T01:00:00.000-07:00

Comencem el nou curs polític i acadèmic envoltats d’una nuvolosa xifra d’atur que supera el mig milió de valencians i valencianes que no tenen clar quin va a ser el seu futur més immediat i, el que és pitjor, amb un governs (autonòmic i estatal) totalment descol·locats i que arrosseguen un suspens en juny que segurament repetiran en les proves de setembre i la revàlida de gener.

Amb les llances alçades i les maquinaries engreixant l’aparell electoral, els bipartidistes, sense solucions i amics de l’ànima quan es tracten temes econòmics, afronten una vaga general un poc tardana i amb unes reformes laborals i socials irreversibles que ens retornen a èpoques pretèrites. Uns amb primàries internes en Madrid o les casolanes d’Asunción i Alarte; altres intentant amagar vergonyes i candidats incòmodes com fa Mariano Rajoy amb Francisco Camps i tota la trama Gürtel i altres derivades en clau valenciana que han malbaratat la poca credibilitat que els restava en causes judicials i judicis pendents com el de Carlos Fabra.

Mentrestant, i en l’àmbit educatiu, Font de Mora ha decidit passar-se al costat de l’austeritat reduint més de 1.200 places de docents, no executant els centres educatius pendents i mantenint els més de 900 barracots que engalanen els patis del col·legis públics. A més continua amb la lluita personal contra el professorat valencià que no li riu les seues poques gràcies o no recolza els programes ridículs d’uniformes, xinés i altres derivats sense trellat.

Per altra banda, el trident Gürtel-Brugal-Fabra està causant moltes incomoditats a Gènova i a Rajoy que, avergonyit dels seus deixebles valencians no sap com amagar el cap per a no haver de confirmar davant la premsa cap candidat fins que els tribunals dictaminen sobre les suposades trames de corrupció, finançament il·legal i tractes de favor que al País Valencia s’han viscut en diversos àmbits de la política autonòmica i local, amb imputacions i detencions.

A Zapatero no li va millor. La sort i alguns companys de partit l’han abandonat. Ministres que, davant el ridícul que han fet en la política econòmica i l’abandonament dels plantejaments socials i laborals, han decidit pegar a fugir i anar-se’n a refugiar-se als seus respectius territoris i jugar-se-la a ser candidats en les pròximes eleccions autonòmiques.

Tant el Govern de ZP com el partit majoritari en l’oposició han creat el desconcert, han abonat la poca fiabilitat i a més s’han quedat eixuts de propostes o alternatives creïbles per als treballadors, jubilats, pensionistes, funcionaris o el món empresarial, que cada dia els veu més com un problema que com a possible solució.

Iniciem un curs convuls, amb poques perspectives de canvi, amb un PP desacreditat i totalment esgotat, on els ciutadans hem de fer un acte de reflexió i valoració de quin país, comarca, ciutat o poble volem a partir de maig de 2011, quan ens tornen a convocar a les urnes i tingam que decidir qui conduirà els destins dels prop de 5 milions de valencians i valencianes. Aleshores, serà el moment de dir clarament la nostra.

EL "CRACK" DEL SEMESTRE ESPANYOL

2010-07-01T23:48:00.000-07:00

Si tinguerem que fer un balanç contable del semestre de Presidència de la Unió Europea d’Espanya, podríem dir que el resultat ha estat prou negatiu i hem estat a un fil de causar una davallada econòmica de mesures incalculables. Sols cal recordar el dia en que les borses varen estar a punt de fer fallida quan el PSOE aconseguí per un vot traure el Decret-Llei dels primers retalls al Congrés dels Diputats.

És cert que Zapatero va començar l’any amb l’esperança que l’estar al capdavant de la Unió Europea podria acarrejar-li alguns beneficis i una credibilitat extra que, des de les eleccions de març de 2008 no ha trobat i a més l’ha fet perdre la imatge del “buen talante” mostrada en el seu primer mandat, quan en la caixa pública encara entraven ingressos de l’època de vaques grosses.

Les coses no han pintat be per al govern socialista: La projecció pública s’ha convertit en ser el conillet d’índies en matèria econòmica i exemple de com s’han de fer els retalls econòmics, socials i laborals a l’Europa; de la inversió pública s’ha passat a reduir el dèficit i aplicar un descens en infraestructures i projectes reiteradament promesos; de l’estat del benestar hem passat a la congelació de les pensions, reducció del salari dels empleats públics i augment en dos punts de l’IVA. Mesures incomprensibles de la socialdemocràcia espanyola que ha suposat un revés en la credibilitat dels seus militants i la recerca d’altres opcions polítiques, més esquerranes i amb solucions alternatives menys dolentes a les butxaques de la ciutadania.

En esta davallada política, el PP i el seu líder, Mariano Rajoy, no se’n han salvat, ja que han aplicat la màxima de “quan pitjor millor” (per als seus interessos partidistes, no per a la ciutadania). Quan en altres estats de la Unió Europea es feia un front comú front les terrorífiques xifres d’atur, dèficit i mercat laboral, en Espanya la dreta avivava el foc de la recessió i a més intentava fer més fusta de l’arbre caigut. Tot amb la simple intenció de guanyar punts en les enquestes, fidelitzar la seua clientela més serrill i arrapar uns quants vots, enfrontant-se fins i tot a les estructures econòmiques de l’estat i deixant d’escoltar als seus propis socis europeus. Tot un exemple de irresponsabilitat i poca capacitat de ser alternativa, ja que propostes no se’ls ha escoltat posar-ne damunt la taula ni una.

Però, la decepció més gran de Zapatero i del seu Ministre de Treball, Celestino Corbacho, ha estat l’aprovació de la “Reforma Laboral” mitjançant Decret-Llei i la seua tramitació parlamentaria amb l’abstenció de PP, apartant-se del concert social i amb postulats del neoliberalisme europeu més ranci i reaccionari. Un postulats que deixen orfes a militants que es senten d’esquerres i veuen com els seus líders han capgirat les polítiques i apliquen mesures i recomanacions emanades dels mercats financers mentre deixen esclafar-se a la gran massa social.

Podem dir clarament que el President ha patit en carn pròpia el crack del semestre espanyol, un període negre en xifres i turbulent en l’àmbit polític, un temps que ha deixat una empremta difícil d’esborrar malgrat les tocadetes d’espatlla del Barac Obama, Merkel o Sarkozy. Hi havia altres alternatives. El com, quan i el perquè no s’han adoptat ninguna d’elles, el temps ho dirà.

DE L'ESPILL A LA DECADÈNCIA

2010-05-25T03:13:00.000-07:00

Molts han sigut els crits d’alarma entre la gent d’esquerres sobre la sentència de retalls econòmics autoimposada per Zapatero a la ciutadania i que les bases socialistes no acaben d’assimilar o si molt m’apures, no estenen com pot haver-les pres. No donaven crèdit quan escoltaven de la boca del President com es feia malbé l’estat de benestar, aquell que va ser cap de llança del seu primer mandat al Congrés del Diputats, on les formes i els models avançats en polítiques socials europees provenien d’Espanya. Érem l’espill on mirar-se i l’enveja de totes les societats avançades.

La diagnosi de la crisi sembla no haver-se fet amb temps i amb els suficients elements de reflexió. Les receptes que ara empra el Govern de l’Estat per parar la febre del deute trontollen i fan esclatar els pilars dels drets laborals i socials que havien adquirit i que semblaven marcaven un abans i un després d’una societat, l’espanyola, que sempre havia caminat darrere de les polítiques que altres estats europeus, com ara, França, Alemanya o Regne Unit, havien anat marcant en la seua agenda.

Semblava que havien assolit una majoria d’edat, econòmica, social i laboral, que ens permetia dir la nostra i a més, que els plantejaments i propostes que féiem des del legislatiu eren un model a seguir i aconseguir. Érem l’avantguarda de la societat europea i fins i tot ens permetien el luxe de liderar l’anomenada revolució de l’Aliança de les Civilitzacions.

Com pot ser que de la nit al dia tot açò ha fet fallida? Quines són les claus de la decadència en la que estem sumits? Per què els gran partits estatals no saben buscar punts d’encontre en situacions de feblesa i mirar més per buscar solucions i no per buscar rèdit polític?

Segurament per al senyor Rajoy, quant pitjor millor. Però no sap que quant pitjor, més difícil serà rehabilitar el “status quo” del punt de partida i que les mesures que es prenguen tard, seran dolentes i possiblement irreversibles.

Als espanyols, ens ha passat com en el conte de la formiga i la xitxarra, no hem sabut guardar en època de bonança i plantejar un canvi de model productiu que permetera mantindre el nivell de benestar sense haver de fer retalls en l’apartat social i en el mercat de treball. Un model que haguera permés reconvertir el teixit productiu autòcton en una eina de possibilitats econòmiques i laborals de futur i amb consistència, que generara llocs de treballs de qualitat i amb estabilitat. Un sistema productiu que haguera diversificat els seus sectors i que haguera apostat per les noves tecnologies, energies renovables i treball verd basat en les economies de sostenibilitat.

Estem en un mon globalitzat, on el darwinisme econòmic sols permetrà sobreviure aquells països que puguen donar una major productivitat, estiguen preparats tecnològicament i hagen invertit en I+D+I, amb productes que tinguen un valor afegit, diferent i diferenciat de la resta de competidors. I sobretot, que tinguen un planter de treballadors i treballadores ben formats professionalment.

Hem passat de ser un espill a Europa a estar en una profunda decadència, amb polítics del segle XX que no s’han adonat que hem canviat de centúria i que per molt que vullguen actualitzar-se, donar una imatge possibilista i crear falses expectatives, ja hi són història.

400 DIES PER A L'EXPULSIÓ

2010-04-26T06:47:00.000-07:00

Els esdeveniments es succeeixen i les mostres de repulsa a la manipulació, a la censura, a la paràlisi institucional i a la degradació pública que practica el PP valencià són cada cop més freqüents i més intenses. Fa poc més d’any i mig que va esclatar el cas Gürtel, moment que va marcar un abans i un després en l’àmbit polític del País, al mateix temps que va suposar un trencament de la tanca informativa a la que ens tenia sotmesos Canal 9 i les seues filials, saltant a la graella informativa estatal temes que havien estat vetats en la televisió pública que paguem entre tots els valencians.Des d’aleshores hem tingut molt de temps per analitzar i reflexionar, de prendre consciencia de l’estat d’emergència democràtica i crisi laboral, social i política en la que el President Camps i els seus deixebles ens han situat, volent tapar les imputacions que sobre ells varen recaure amb fugides cap endavant i anuncis de plans econòmics que ni els empresaris més afins als populars es creuen a hores d’ara.Tenim un govern caduc, sense iniciativa i pres del pànic mediàtic, on el seu màxim exponent no fa rodes de premsa, simplement llig comunicats i es nega a contestar als periodistes. On els Consellers redueixen els pressupostos un 35 per cent durant els primers mesos de l’any pel deute acumulat que ofega els comptes públics i minva la capacitat de regeneració econòmica. I a més, tenim una presidència de les Corts Valencianes que és més una part de l’engranatge del Govern que una institució amb vida pròpia, subjugada als interessos de partit, convertint el parlamentarisme en un record del passat.La ciutadania comença a omplir els carres rebutjant les formes i les pràctiques abusives del PP, tal i com varem comprovar en la gran manifestació convocada pel Col•lectiu contra la Corrupció, la concentració per la Pluralitat i Transparència en Canal 9 o la produïda espontàniament desprès de la censura aplicada a l’exposició en el MUVIM feta a la Unió de Periodistes i la conseqüent dimissió de Romàn de la Calle. I per a rematar-ho, les càrregues policials fetes al Barri del Cabanyal, davant uns ciutadans que sols pretenien que es respectar a legalitat vigent i el compliment de la Llei que protegeix este Bé d’Interès Cultural. Mostres i exemples en trobem en tots els àmbits: educatiu, amb les bofegades del President Alfonso Rus als professors; cultural, amb els retalls a les societats Musicals; econòmic, amb la pitjor situació de desocupació i més de mig milió d’aturats; social, amb els dependents, etc.. que il•lustren la necessitat d’un canvi en la forma de fer política i de establir les prioritats en les actuacions. Amb quinze anys de desgovern i restant uns 400 dies per a les properes eleccions autonòmiques i locals, tal i com diuen els organitzadors del 25 d’abril “Ja n’hi ha prou”. Tenim l’oportunitat de canviar la realitat, no podem continuar deixant que el bipartidisme institucional i model econòmic de l’especulació “Express” controlen el nostre futur i el nostre territori. Podem quedar-nos a casa tal i com estem, o simplement tenim 400 dies per decidir si volem o no expulsar al PP de les institucions valencianes i obrir una nova etapa de transparència, pluralitat i regeneració democràtica.

EL MÓN DESBARATAT DE CAMPS

2010-03-23T02:43:00.000-07:00

Possiblement en els propers 14 mesos, de cara a eleccions veurem com el PP comença a inaugurar coses que fa anys estan en funcionament, col·locar primeres pedres, omplir els solars de cartells anunciadors d’obres caducades en els calaixos de les conselleries, de fer campanyes institucionals amb un caràcter totalment partidista i amb missatges quasi subliminars, etc… És l’etapa desbaratada de la dreta valenciana dirigida a persones de poca capacitat discernidora entre la realitat i la ficció.

Com un encisador de serps, el president recorrerà la geografia valenciana proclamant les abundàncies i bondats de la política popular, aquella que ens ha portat a tindre mig milió d’aturats, el deute major del Regne i la imatge més tèrbola de la democràcia valenciana amb el cas Gürtel i les corrupteles d’un partit censor amb la cultura i l’art i discriminador per ideologia política.

Però per a Camps, ells ho han fet molt bé. Possiblement tenen el mateix pensament les empreses d’amics i familiars i aquells contractistes que en anys de bonança s’han omplert les butxaques sense mirament, xuplant de l’ampolla pública fins deixar-la exhaurida.

Viatges pomposos i exòtics a països estrangers per a no se sap quina missió, ni amb quina finalitat, ni molt menys dient quina productivitat porta als valencians i valencianes. Viatges que són utilitzats com a coartada per no acudir al Parlament Valencià i enfrontar-se a la fiscalització d’una mala gestió i a la crua realitat per què travessen milers de famílies que no arriben a fi de més o s’han quedat en l’atur.

Mentrestant, en la terra de la prominència popular, aquella que fa rics a un pocs i desgraciats a la gran majoria, deixa que els censors del segle XXI com Fabra, Rus o Caturla facen la feina bruta i perpetren la inquisició dels artistes, professors, periodistes, polítics, empresaris, i demés professionals que no els són afins i no combreguen amb el règim instaurat al Palau de la Generalitat.

Ja no veuen la política i els partits com un instrument útil a la ciutadania, que ha de donar respostes als problemes reals i quotidians. Han fet de la política un fi i utilitzen tots els recursos públics i privats per intentar perpetuar-se en el poder. Sense importar-los el més mínim les deficiències que patim en educació, sanitat, transport públic o infraestructures.

Viuen en un mon desbaratat, on han posat en la picota els drets bàsics de ciutadania i els principis democràtics, segrestant institucions i manipulant els mitjans públics de comunicació per crear una maquinària al servei del sistema i dels interessos d’un partit que ha perdut el nord i que ataca a destra i sinistra tot allò que es mou en una direcció que no afavoreix la seua projecció.

I per rematar-ho, s’atreveixen a voler fer-nos creure que vivim en un País d’abundància. On està? Què no passen per les portes de les oficines del Servef? Què són invisibles el més de mig milió d’aturats? Què no escolten el que diu el mon empresarial valencià? Esta és la crua realitat i no aquella en què està immers el PP, negant que vivim un temps polític i social que necessita un canvi en profunditat i un recanvi urgent dels seus governants.

UNA TELEVISIÓ DE VERGONYA

2010-03-03T03:02:00.000-08:00

Tothom coneix la clara, freda, calculada i estructurada manipulació que fa el PP de la televisió valenciana. Un NODO franquista extrapolat als segles XX i ara al XXI. Amb els avantatges de les noves tecnologies i amb una direcció totalment entregada a les voluntats de la dreta que ens governa.

No tenen pudor, ni mirament, manipulen les notícies dia si i dia també, seleccionant allò que exalta les benaventurances del President Camps i del seu seguit de Consellers i alts càrrecs, menyspreant la democràcia i la pluralitat informativa. La resta de forces polítiques, que representem un ample espectre social valencià som invisibles en la xicoteta pantalla autonòmica, o quan es donen eixida sol ser fora de context i informativament perniciós.

Els reiterats informes del Comitè d’Empresa (menys mal que el tenim) sobre les distribucions d’espais informatius, la prioritat en la seua selecció i l’amnèsia en contar allò que pot degradar o posar en perill la imatge del PP valencià i dels seu líders, són les mostres evidents d’un mitjà totalment desacreditat, sense rigor, partidista i clamorosament venut al govern de Camps.

Ara, sols ens faltaven els casos d’assetjament sexual practicats presumptament pel número dos de l’ens. Una mostra, cas de provar-se el fets, d’on pot arribar la prepotència d’aquells que s’han cregut que ocupar un càrrec públic suposa ser l’amo del corral i que això el revesteix de la suficientment autoritat per fer el que vulguen.

Mentretant, els senyorets del consell d’administració veient-les passar i apessebrant-se en tertúlies, reunions, concertant entrevistes i programes per als coneguts de partit i altres prebendes per a propis o amics que els deixen “KO” o al menys, fora de lloc, per a dir el que toca a l’hora de demanar explicacions. La cadira no està sols per escalfar-la sinó que du aparellada una responsabilitat que cal exercir.

Vergonya, cavallers, vergonya aliena sentim aquells que veiem l’espectacle des de l’exterior i se’ns rebolquen el budells quan davant un cas denunciat en els jutjats d’assetjament sexual, el portaveu popular a Les Corts, Rafael Blasco, diu que cal preservar en tot moment la presumpció d’innocència i que no cal prendre cap mesura preventiva. Menys mal que algú amb més trellat moments després va forçar el cessament temporal d’este personatge.

Després tenim la sentència del TSJCV que anul·la el nomenament de Pedro Garcia, l’anterior director general de RTVV i que posa en dubte la legalitat del nomenament de l’actutal director de l’ens José López Jaraba.

En definitiva, açò és el que tenim i el que tindrem si la cosa no canvia en les properes eleccions del 2011. Una prepotència acumulada en quinze anys d’autoritarisme i control desaforat, que s’utilitza com a patent de “corso” i de la que a més es fa gala pública, sent el seu màxim exponent la utilització partidista i sectària d’un mitjà que paguem i sustentem entre tots els valencians i valencianes.
Francesc Garcia Latorre, portaveu d’Iniciativa del Poble Valencià.

EL GIR CAP A LA DRETA

2010-02-04T05:38:00.000-08:00

No sabem si al President del Govern li han aconsellat que ha de posar damunt la taula tots els temes conflictius d’àmbit social i acabar de perdre la poca credibilitat que encara li restava o simplement els socialistes han perdut el rumb i no saben ni per on van, per això el gir cap a la dreta.

Sempre que entrem en crisi no se sap, però al final sempre acabem pagant els plats trencats els mateixos, els treballadors. Primer comencen dient que, com la cosa no funciona tan bé, cal flexibilitzar l’acomiadament. Després, cal retallar els salaris i contindre la despesa pública per no crear més inflació. L’Estat s’esglaia i a més de donar ingent i indecents quantitats de diners a les entitats financeres, s’atreveix a retallar prestacions (com la famosa del 400 euros) que ells mateixos varen vendre electoralment. S’apliquen augments en impostos, però en compte de ser inversament proporcionals, sempre es pugen els impostos indirectes, mai els directes. I tot açò es fa al capdavant d’un govern que s’anomena socialista.

Ara, novament la por a trencar la caixa única de la Seguretat Social i davant rumors i informacions malintencionades, es diu que no anem a ser capaços de mantindre el règim de pensions tal i com el tenim cobert actualment. Este romanç també es va escoltar els durs anys de crisi amb Felipe González i no es feu cap modificació de l’edat de jubilació. Però, aprofitant la conjuntura, els empresaris demanen que s’ajorne l’edat de jubilació i el govern de Zapatero, torna a caure en el parany i aprova la jubilació a partit dels 67 anys.

Vergonya cavallers, vergonya!! Este seria el crit d’alguna persona amb un poc de trellat en un cert moment de la història. Ara, ni tan sols això. Aquells que diuen treballar pel sistema del benestar, aquells que s’omplin la boca dient que estan per no reduir ni un centímetre els drets socials dels ciutadans, aquells que teòricament no defensen les teories neoliberals capitalistes, ells i sols ells, sense parar-se a analitzar altres possibilitats, han fet que tot el pes de la responsabilitat econòmica i d’assegurança dels sistema de prestacions torne a recaure en les esquenes dels treballadors.

Per què la Ministra Salgado no li demana als bancs que li retornen tots els interessos dels diners prestats? Per que no s’aprova una llei on les grans companyies elèctriques, energètiques, de comunicació etc.. que operen a l’Estat Espanyol repartisquen en temps de crisi els grans beneficis? Per què continuen repartint-se dividends els bancaris mentre les xicotetes i mitjanes empreses no poden accedir ni a crèdits ni a pòlisses de crèdit? No, és més fàcil actuar sobre el dèbil que sobre el poderós.

Este, sense dubte és un nou “Zapatazo” del President del Govern de difícil explicació. Sobretot per als que es consideren socialistes, tinguen o no carnet, que una vegada més perden la confiança prestada a un líder que predica una cosa i aplica un altra. Plegant-se a les receptes de la dreta del PP i ginyant l’ull a una CEOE que manté un president que ja no és exemple ni per als seus propis afiliats.

ÈTICA A LA CARTA

2009-12-29T02:35:00.000-08:00

En política la memòria sembla prou curta. El que un dia no és bo i es rebutja per què està presentat pels grups de l´oposició, un altre dia va i ho proposa el mateix partit al govern. Açò és el que li ha succeït al PP valencià, que per imperatiu centralista de Rajoy s´ha vist obligat a acatar un codi ètic que els grups d´esquerres del País Valencià ja han vingut proposant en reiterades ocasions des del 2002. Un codi que, l´agafen per l´on agafen, no li acaba d´encaixar molt bé als populars.
De fet, encara que totes les senyories varen aprovar en la cambra valenciana fer públics els bens i postular-se en pro d’una transparència democràtica, el cert és que el portaveu popular, Rafael Blasco, va tindre que lidiar en una plaça poc favorable. Els cas Gürtel, l’opacitat en la contractació, el bloqueig institucional a la fiscalització, la corrupció en alguns ajuntaments, la manca de pluralitat en l’elecció de consellers a les caixes, els regals, les prebendes que tenen algunes empreses i l’amiguisme desaforat d’alguns consellers a l’hora d’adjudicar contractes, varen ser algunes de les «perles» que la diputada d’iniciativa, Mónica Oltra, va oferir a la bancada popular front una modificació legislativa que, a part de vindre tard, es fa a la carta.
És tant així que, el President Camps, va prendre por i no va acudir a la sessió plenària per no escolar «in pectore» les andanades de crítiques i allau de contradiccions en les que es mou el seu govern, que aplica la màxima de «fes el que jo diga, no el que jo faça».
Com explicarà el cap nacional del PP que el seu codi està vetat en certs aspectes a la nostra Comunitat? Per què allò que reclama on està en l’oposició no ho posa en pràctica on està al Govern? Que amaguen els consellers valencians per no fer públics els contractes menors? Faran públics els seus bens aquells conselleres que no són diputats?
Esta variació legislativa del reglament de Les Corts, on els diputats i diputades tindran que fer públics per Llei els seus bens i patrimonis és una mostra més de com el PP utilitza les institucions a cop de decisió partidista, sense importar-li el més mínim què pensen o què volen els ciutadans.
Estem cansats de què insulten la nostra intel·ligència i que ens manipulen sense pietat, que s’utilitzen els nostres impostos i els esforços de tots els valencians en engreixar un partit (el popular) que, amb les seues decisions s’allunya de la realitat, alimenta les trames de voltors i té com a únic objectiu aferrar-se al poder, sense importar-li el cost i a costa de qui es faça.
Culminen un 2009 negre per al País, on les xifres d’atur han desbordat qualsevol previsió pessimista, on s’han aprovat un pressupostos autonòmics irreals, amb moltes mancances, deficitaris i esgotats abans de començar a executar-los. Amb una crispació inusual provocada pel rosari de mentides i ocultació d’informació, avivada per la manipulació dels mitjans de comunicació públics i la desaparició del responsables polítics en moments crítics i quan més calen decisions contundents.

NADALS EN PLENA CRISI

2009-12-14T01:20:00.000-08:00

Possiblement alguns canvien el tito pel pollastre, el cava per algun que altre vi espumós de la terra o el marisc per gambeta a granel. Esta pot ser una situació que visquen moltes famílies valencianes davant la greu situació econòmica en què el govern autonòmic i estatal ens ha situat i a la qual no aporten cap solució.

En estos moments d’angoixa i preocupació, amb mig milió de persones desocupades, el President Camps va decidir a principis del mes de novembre anar-se’n de vacances parlamentàries i no tornar a la cambra autonòmica fins el més de febrer.

Amb tot el que està caient, amb les penúries que estan passat prop de 158.000 valencians que estan sobrevivint sense cap prestació, amb una fugida d’empreses cap a països en vies de desenvolupament, amb una caiguda forta d’autònoms, el tancament quasi diari de xicotetes i mitjanes empreses autòctones i la presentació de centenars d’EROs, els responsables polítics, aquells que han de prendre decisions urgents, prenen por i no fan altra cosa que amagar el cap i pegar a fugir.

Paral·lelament, i com si d’una broma del dia dels innocents es tractara, el PP ens ha presentat un projecte de pressupostos de la Generalitat on per primera vegada en la història, el deute supera el mateix pressupost, fet inaudit i que no passa a cap altra comunitat autònoma.

En este panorama, ens trobem què tres de cada deu aturats no reben ni tan sols l’ajuda d’emergència que Zapatero va prometre i que al final va limitar a qui causara baixa laboral des de principi de 2009. És clar que els famosos Plan-E (Zapatero) o Plan Confiança (Camps) no han causat efecte, al menys en l’àmbit laboral, ja que el mercat de treball es ressent i les fórmules econòmiques, socials i laborals emprades no han servit per disminuir les conseqüències d’una crisi que més que aguda, està entrant en un nivell de severa.

És tant així que, l’agència de qualificació Standard & Poor's (S&P) ja li ha posat un punt negatiu a l’Estat Espanyol per la seua gestió econòmica, fet que s’aguditza si ens situem en el País Valencià, on, des que va començar la mal anomenada desacceleració, sempre hem estat per sota de la mitjana estatal en quan a la generació de producte interior brut i per damunt de totes les estadístiques en quant a destrucció d’ocupació i tancament d’empreses.

Davant esta situació, tenim els centenars de milers de treballadors i treballadores que van a viure uns Nadals atípics. Alguns d’ells sense treball i amb un panorama desolador a la vista. Uns altres que agafaran uns dies de vacances i no sabran si el 2010 podran acabar l’any en el mateix lloc de treball, i uns altres que veuran minvades les seus retribucions o jornada laboral per tal de poder mantenir-se en actiu. Açò últim en el millor dels casos.

Esperem que la ressaca dels excessos que hem viscut els darrers anys amb els diferents governs del PP a nivell autonòmic i el socialista a nivell estatal no tornen a passar factura en 2010 als de sempre, i que tos dos centren els seus esforços i activitat en veure com canviar el model productiu, activar el mercat laboral i sanejar el cos financer.

Pressupostos 2010: els vots vencen, però no convencen

2009-10-28T01:07:00.000-07:00

Els Pressupostos Generals de l´Estat (PGE) del 2010 marquen un abans i un desprès en les polítiques socioeconòmiques del president Zapatero. El cap de l´executiu pot ser obtinga els vots suficients per aprovar-los, però en cap moment tindrà ni l´autoritat ni la visualització d´un govern d´esquerres.
Els governs i els seus governants, siguen del color que siguen, no es mesuren políticament en èpoques de bonança i de recaptació fàcil, sinó en situacions adverses i de crisi econòmica, laboral o social com la que estem patint dia rere dia.

Els invents en matèria econòmica i social que l´entorn del president del Govern, i ell mateix, ha intentat vendre a l´opinió pública no han funcionat. No es poden publicar minisubsidis de 420 euros a corre-cuita, en data fitxa i per uns pocs, canviar-li el termini de prestació als pocs dies del seu anunci, i molt menys, deixar fora a una gran majoria de famílies que es varen quedar sense recursos per haver esgotat l´atur abans de 2009.

No podem entendre com un govern, que s´anomena d´esquerres, fa una pujada generalitzada de l´IVA, que afecta a totes les butxaques, tant la dels poderosos com la dels més desfavorits. Com s´eliminen impostos a grans fortunes i al mateix temps es deixen d´abonar els famosos 400 euros a les rendes baixes. On està la fiscalitat progressiva i la redistribució de la riquesa? Està clar que en la bancada socialista i en els seus vots no es troben a hores d´ara.

El Govern es troba en un carreró sense eixida, on la força de la matemàtica numèrica dels vots en la cambra del Congrés dels Diputats ofega la racionalitat política en la gestió. S´acorden aliances a contra natura, com la del PNV. Els socialistes bascos defugen dels nacionalistes per a governar al País Basc però, els socialistes espanyols no rebutgen pactar amb ells per traure els comptes del 2010. Uns comptes que embarguen els valencians i les economies familiars amb el pagament de 513 euros més per habitant.

ZP ha de saber (i tinc clar que ho sap) que els vots vencen, però no convencen l´opinió pública, i molt menys al votant d´esquerres que tenia una mínima esperança que, fora de les polítiques i corrupteles de la dreta (les quals comencen aflorar en diverses parts de l´Estat espanyol), cabia una altra forma de fer política, de donar solucions i de fer front als problemes i les situacions adverses. Pel moment i en els números que ha presentat la ministra d´Economia per als PGE de 2010 no ho vorem.

Pel que fa a inversions de l´Estat al País Valencià, més del mateix, seguim sent considerats territori de segona, el govern de Zapatero continua marginant-nos igual que han fet anteriorment Aznar o González. I estes magres inversions es centren en la construcció de l´AVE, una infraestructura que només una minoria de valencians i valencianes usaran habitualment.

A PACO BASCUÑAN

2009-09-30T08:35:00.000-07:00

A Paco Bascuñan

Hui donem l’últim adéu a un company i a un amic.
Paco Bascuñan, amb 55 anys, ens ha deixat en plena esplendor de la seua vida personal i artística. Era un dissenyador que amb el seu talent era capaç de convertir lo quotidià en autèntiques creacions, de fer tangibles les idees i les il·lusions.
De la seua ma i de la seua ment sortien projectes innovadors, frescos i plens de vitalitat. Home compromès política i socialment, ens ha regalat un nou concepte d’entendre el mon de l’art i del disseny, conceptes que amb una empremta purament personal ens ha deixat per a que gaudim d’ella a través dels diversos treballs i col·laboracions que al llarg dels anys ha anat perfeccionat i exposant.
El reconeixement a eixe treball incansable, que sempre ha sabut impregnar als que l’envoltaven, el va conduir a ser proposat acadèmic de número de la Reial Acadèmia de Belles Arts de València.
El rellotge de la vida torna a ser injust i s’ha parat quan no tocava. Quedaven molts projectes, personals i professionals, que els que hem tingut la sort de conèixer-lo, no tenim prou paraules per expressar-li la nostra gratitud i reconeixement.

Entre Llíria i València, a Censals i La Malva-rosa, junt a sa mare Paquita i la seua companya Lupe, Paco sempre ha tingut temps per dedicar-nos i compartir relexions.
A la família, transmetre-li el nostre més sincer condol. A Paco, enviar-li un fins després.

ATACS DE PREVENCIO MASSIVA

2009-09-10T04:38:00.000-07:00

El PP sembla que no ha oblidat velles pràctiques de l’era Aznar. Si en aquell moment varen utilitzar els atacs preventius en la Guerra d’Iraq per les anomenades “armes de destrucció massiva”, el populars valencians han fet una deriva i han començat el curs polític amb un rosari premeditat i estudiat d’atacs de prevenció massiva.

El pes del Cas Gürtel sobre el president Camps ha deixat empremta i l’inici del curs polític ha significat el plante d’una ofensiva en tota regla contra l’oposició parlamentaria i contra tot aquell que no combrega amb el pensament únic que vol imposar la dreta valenciana o al seus interessos pecuniaris.

En quan a l’apartat crematístic, el PP no vol perdre cap privilegi retributiu, encara que siga il·legal la seua implantació, com ara els finiquitos i pensions complementaries de les senyories en Les Corts. Ni un pas enrere, este sembla ser el lema de la Presidenta de la cambra, Milagrosa Martinez. Si no ens agrada la resposta, canviem al locutor; si no agrada el informe negatiu del Lletrat Major, se’l cessa i en pau.

Al Palau de Benicarló les coses van pel mateixos derroters. En esta cas, són els Grups de l’oposició, sobretot el que encapçala la diputada d’Iniciativa, Mónica Oltra, els que pateixen els símptomes de l’estrès post-imputació dels trages i de les famoses frases de l’ovoide “Bigotes”, símptomes que pateixen alguns càrrecs polítics valencians ubicats en la bancada popular.

La samarreta del “Wanted” a Camps i les reproduccions que ha tingut en diferents formats, com el utilitzat en la tarja d’invitació a la cloenda del curs polític del Grup Compromís en La Universitat de València, sembla que encara desprenen espurnes en seu parlamentaria, arribant el PP a proposar una persecució interna mitjançant l’obertura d’expedients informatius a veure si aconsegueixen acovardir i silenciar les úniques veus que han posat de manifest el talant mentider del Molt Honorable i la seu Cort d’Honor. Mai més lluny de la realitat.

Al grup majoritari de l’oposició i al seu portaveu, Angel Luna, tampoc li ha anat mal el començament de curs, ja que la dreta valenciana vol fer qüestió d’Estat les practiques d’espionatge que els seus homòlegs madrilenys varen posar en pràctica i que ara volen atribuir a una premeditada persecució política i filtracions de les Forces de Seguretat. No està mal. Quan no se sap com eixir del pou no hi ha res millor com tindre a una Dolores de Cospedal que solte una soflama en plenes vacances i que l’imaginari col·lectiu faça la resta.

Així tenim el País, mentre els que governen sols es dediquen a fer oposició de l’oposició, estem sumits en una crisi que està arrasant centenars d’empreses valencianes, polvoritzant als autònoms, posant de pateta en el carrer a milers de treballadors i treballadores cada mes. Tot mentre el PP sols pensa en iniciar batalletes i vendetes partidistes que, ni importen a la ciutadania, ni és el millor moment econòmic per posar-les en l’agenda política. Si Camps no avança les eleccions, esperem que no es faça pesada o cruenta l’arribada del darrer diumenge de maig en 2011.

DECAPITACIONS PER DECRET

2009-08-14T03:32:00.000-07:00

Este estiu va estar calent dintre les files populars. Una volta Camps s´ha desfet, encara que temporalment, de la seua condició d´imputat, sembla que les decapitacions en l´estaff popular al front del Consell no van a fer-se esperar. El cap del Consell sembla tenia preparada a principis d´any una sèrie de canvis al front de l´executiu, però la seua implicació directa en la trama Gürtel (rama valenciana) va paralitzar cessaments d´alguns consellers que començaven a ser molestos per a la imatge del ja conegut mentider Camps.Les més que amistats del TSJ valencià semblen haver-li posat a huevo al President la revenja front la poca o nul•la confiança que té en alguns dels seus actuals consellers, brindant-li la possibilitat de què a finals d´agost o principi de setembre, abans de què comence el nou curs polític, puga fer els canvis escaients per afrontar el que resta de legislatura. Després de sis mesos de desgovern, en una desaparició al complet del Molt Honorable, més preocupat en la seua defensa davant la justícia sobre els regals acreditats i ratificats pel jutge Flors, sembla que enguany el curita vol fer un retir menys curt que altres anys i reduir el període vacacional per recuperar un poc el temps perdut i en el que ha deixat orfes a tots els valencians i valencianes, ja que ni hem tingut President, ni un Govern en condicions de gestionar l´administració valenciana, tot en mig de la crisi econòmica, laboral i social més gran que hem viscut des de la tornada de la democràcia. Però no cal preocupar-se, mentre el PP vaja bé, tot el demés no importa: ni les xifres d´atur, ni el tancament d´empreses xicotetes i mitjanes, ni la disminució en el nombre d´autònoms, ni la proliferació d´Expedients de Regulació d´Ocupació, ni que les economies familiars estiguen en precari i no arriben a fi de més o no tinguen ja ni prestacions socials, i més i més. En este temps mort judicial, mentre es preparen i es resolen els recursos contra la trama Camps, que poden tardar prop d´un any, el PP ho te clar: toca llançar una campanya mediàtica i política per buscar recuperar part del prestigi perdut en este últim tram de la vida política valenciana.Veurem com la dreta valenciana utilitzarà de nou els mitjans públics per fer el NO-DO popular, possiblement es farà una decapitació per decret del consellers no afins o molestos, s´utilitzarà el Debat de l´Estat de la Comunitat per fer una posada en escena de les mil i una promeses incomplides pel PP (promeses que ja no es creu cap persona). En definitiva, s´utilitzaran els recursos públics i els diners que paguem entre tots i totes per intentar llavar la cara a un president que, fent un paral•lelisme de faula, li ha crescut el nas més que a Pinotxo i ha estat descobert pel Sastret valent, en la que sembla una Història interminable.

ESTAT D'EMERGÈNCIA DEMOCRÀTICA

2009-08-14T03:30:00.000-07:00

Ni tots són iguals, ni actuen de la mateixa manera, és clar. Seria del gènere idiota intentar posar a tots els polítics dintre del mateix sac, cadascú té un sostre en els seu valors i en les seues formes d’actuar. Alguns possiblement dormen al descobert. No són la gran majoria, però són els més cridaners i els que fan que les regles de joc semblen una cosa banal i que sols estan si els beneficia. Fa no-res, la paraula d’una persona, en un tracte, en un compromís, en un acte públic significava molt més que allò que deia o significava, era un vertader contracte amb valor afegit que semblava irrompible davant la societat i les persones a les que anava adreçada. Eren uns altres temps, unes altres persones i uns altres polítics. Després de “las ganas locas de hablar” del President Camps i del que ens ha contat (millor dit, ha mentit) als valencians, possiblement la imatge del contracte verbal i del compromís social que podia restar en el imaginari col•lectiu d’alguna part de la ciutadania valenciana ha d’haver-se esfumat. Els actuals dirigents del Govern Valencià i d’altres institucions públiques i els càrrecs de les administracions que els representen, han situat la política valenciana en un escenari mai conegut en un estat de dret com el nostre. Han segrestat la voluntat electoral i amb un suport majoritari han convertit el govern en poder, les institucions en maquinàries electorals, els recursos públics en calaixos de prebendes, la legislació en el diari del caudillo, desmantellant el sistema públic per convertir-lo en una trama d’empreses, fundacions, instituts, etc. que escapen al control i fiscalització parlamentaria. Hem pogut assistir a la nododització del mitjans de comunicació públics com Canal 9, Radio 9, Punt 2, 24/9, i com s’ha treballat a consciència la concessió de les TDT a empreses afins. Hem vist com s’ha pervertit o bloquejat el canvi en les altes institucions com ara la Sindicatura de Greuges, Consell Valencià de Cultura, i com s’han aturat decisions i peticions per capritx i situació política. Hem clamat quan hem observat que el poder legislatiu se sotmetia al executiu i com aquest darrer feia gala de l’íntima amistat amb el judicial, trencant i tirant per terra la divisió de poders que encarna la Constitució Espanyola i que ha d’estar present en tot govern mínimament decent. Estem en un punt extrem on sembla que tot canvia per a no canviar res. El segrest de les institucions públiques al País Valencià per part del PP avança i no té fre, la societat sembla anestesiada i no reacciona davant fets d’extrema gravetat: tenim imputada a la màxima autoritat dels valencians i al cap del partit amb major representació, les xifres de l’atur sobrepassen límits prohibitius, el deute generat per l’administració popular és d’escàndol, s’amaga informació i es persegueix l’oposició, es criminalitza la llibertat d’expressió i es ridiculitza la protesta. Possiblement, si estiguérem en un altre lloc del planeta ja s’hauria declarat l’estat d’emergència democràtica. En quin País vivim?

COMPROMIS, PREPARANT EL 2011

2009-07-03T02:46:00.000-07:00

A la foto: Monica, Morera, Pañella i Mireia.

Les forces d’esquerres, valencianistes i ecologistes ja hem donat llum verda a l’inici d’un procés encaminat a conformar una gran plataforma electoral social i política que encare els comicis del 2011.

Hem celebrat l’acte de clausura del curs polític 2009 del Grup Parlamentari Compromís en la Universitat de València, en el Col·legi Major Rector Peset, després de la persecució política de la dreta i la denegació d’un espai en Les Corts Valencianes per la Presidenta de la cambra, com sempre teledirigida pel PP.

L’acte va ser un èxit, on es varen congregar prop de 200 persones, entre sindicats, entitats socials, plataformes cíviques, alcaldes i regidors dels partits polítics. El quatre diputats de la coalició varen agrair la col·laboració durant este any de tots i totes, a més de fer un ample balanç del curs polític, finalitzant demanant iniciar una revolució de les paraules i la creació d’una força ciutadana que erradique la corrupció implantada en les institucions pel PP, generant un revulsiu social i participatiu on l’eix i el centre de la política estiguen les persones.

Compromís, amb Enric Morera, Mónica Oltra, Josep Mª Pañella i Mirei Mollà al front han recuperat la il·lusió de l’esquerra i l’esperit reivindicatiu valencià amb una forta dinàmica propositiva que ha deixat descol·locada a la dreta que representa el PP. Des del Bloc-Inicitiva-Verds es tenen respostes i solucions als problemes dels valencians i així s’ha demostrat en les 165 Proposicions No de Llei presentades des de setembre de 2008 fins ara, una proposta per dia.

Sense dubte, un altre fet destacat és la llavor d’oposició i de fiscalització al Govern de Camps, on els parlamentaris de Compromís han demostrat tenacitat i fermesa en la petició d’explicacions sobre contractacions a amics, encàrrecs a la trama corrupta de Orange Market i l’opacitat en la despesa de prop de 800 milions d’euros en contractes menors dels que no es facilita informació.

S’ha evidenciat que el model productiu del PP està en fallida, que no es pot tornar a repetir i que cal canviar als seus gestors. Així ho han reclamat sindicats i empresaris, que veuen com es promet molt i s’executat ben poc. Incompliment del PAVCE, abandonament de la mitjana i xicoteta empresa, poc de recolzament a Pymes i autònoms, destrucció del mercat laboral amb prop de 500.000 aturats, este és el balanç que presenta a hores d’ara el PP valencià.

Des de Compromís s’ha desenmascarat la falàcia política de fastos i grans events que han resultat ser un fiasco, ja que ni han creat ocupació ni han generat un motor econòmic per fer front la situació de crisi, mentre que s’ha abandonat el camp i la industria tradicional valenciana.

Bloc-Iniciativa-Verds hem demostrat, al parlament i als ajuntaments, que tenen capacitat, fórmules i propostes per afrontar eixe futur que ara comencem a preparar de cara al 2011, on tots junts podem i deguem canviar per salut democràtica.

CRISIS DEL MODEL ECONÒMIC DEL PP

2009-06-30T12:20:00.000-07:00

No ens sorprèn la noticia de que el sector turisme ha tingut una davallada fortíssima en el País Valencià i que la nostra Comunitat ha estat la líder de caiguda del turisme estranger amb una reducció del 19%.

Ja no ens va pillar desprevinguts la notícia de que la bombolla inmobiliaria havia fet fallida i que el sector quedava en drassana seca mentre els nivells d’atur es situaven 20 punt per damunt de la mitjana estatal.

Estos fets no són gratuïts ni circumstancials, són la culminació d’un procés de materialització d’uns models productius impulsats des de la dreta valenciana que han estat fracassats i sense possibilitat de reviscolar a curt termini.

Ni la rajola, ni la proliferació d’extensos PAIs, ni els grans events, ni els projectes faraònics i temàtics, ni les ciutats virtuals creades pel PP valencià han servit per aturar una crisi, que si be podem dir que es global, afecta amb major virulència als valencians. Tot gràcies a una mala planificació del mercat i de les possibilitats de la industria valenciana, a més de fer un malbaratament dels recursos públics amb lleugeresa i poca previsió de futur.

L’època de vaques grosses, on els ingressos es donaven per càstig, res a veure amb una bona gestió, el govern autonòmic encapçalat per l’imputat Camps, ha estat incapaç de remodelar el teixit productiu i adaptar-se a les noves realitats socio-econòmiques de principis de segle XXI, on la competitivitat, la especialització i la inversió en I+D+I són els punts angulars que el PP no ha sabut, ni ha volgut impulsar.

La deriva al soterrament de milions i milions d’euros en megaprojectes que han fet fallida tècnica i econòmica, com Terra Mítica, o d’altres que no hi són viables, com l’aeroport de Castelló, són un clar exemple de com no s’han de fer les coses i com un govern pot hipotecar el futur d’un País i les economies dels seus ciutadans (a hores d’ara, cada valencià te un deute per càpita de prop de 3.000 euros).

Els models productius del turisme de baixa qualitat i la construcció desaforada no són, ni han sigut una garantia per salvar moments de vaques flaques com els que travessem, ni sembla ho seran en prou de temps. La seua caiguda, en cap moment reconeguda des de l’executiu popular, ha suposat un retrocés econòmic de difícil recuperació i molt menys si la recepta que aconsella el PP és l’abaratiment de l’acomiadament, creant menys estabilitat laboral i més precarietat que es tradueix en menys inversió en vivenda i descens de l’activitat turística. És el peix que es menja la cua.

Des de l’esquerra i l’ecologisme hem apostat per impulsar i dinamitzar la xicoteta i mitjana empresa autòctona generadora de milers de llocs de treball, amb polítiques que afavorisquen la reactivació del consum intern i la producció externa, amb la complicitat dels milers d’autònoms i de treballadors i treballadores que dia a dia, amb la força del seu treball, mantenen una activitat econòmica i laboral que necessita de canvis, tant en el model, com en la gestió i els seus gestors.

UNA DRETA SENSE ARGUMENTS

2009-05-29T04:49:00.000-07:00

Si la samarreta de “Wanted” a Camps va ser el detonant d’un despertar de la societat valenciana davant una oligarquia de polítics de dreta aferrats al seu seient, que pensen que tot val, que són els portadors de la veritat absoluta (confonent tindre la veritat i la raó amb tindre la majoria numèrica), que pensen que són immunes a qualsevol imputació, ben vingut siga el Compromís pel País Valencià.

Des d’aleshores, molts votants i electors d’esta coalició electoral que es va presentar el 2007 a les eleccions autonòmiques i altres que no ho varen fer, han afirmat amb convicció i goig que l’esquerra (l’esquerra ideològica i dels fets) despertara del seu insomni letal en el que estava immersa els darrers anys, duent al debat polític i públic allò que milers de ciutadans pensaven i desitjaven escoltar de la boca d’algun dels seu líders.

Una dona, valenta, jove, amb principis i propostes, sense por i sense mandíbula de vidre, Mónica Oltra, ha sigut la que amb veu alta i serena, ha plantat cara als dinosaures de la dreta valenciana perduts en el parc juràssic parlamentari i dispersos entre les diferents conselleries, devorant tots els recursos públics, territori i impostos que, amb gran sacrifi i penúria, hem tingut que pagar el poble valencià per a ús i gaudiment d’uns pocs. Ha sabut enfrontar-se a eixos que utilitzen l’amenaça i servilisme polític, als que qualsevol mitjà de comunicació públic ha ser servir-los a ells i sols a ells, als que la cobdícia sembla els ha perdut.

Ella ho ha fet i l’esquerra s’ha adonat que amb la força de la raó es poden moure muntanyes i governs, que la veritat sols te un camí i que els mentiders es pillen més tard que prompte.

S’ha obert el camí del canvi i de la regeneració política, amb cares noves i noves formes de fer política, més propera a la ciutadania, amb trellat, amb propostes en positiu i comptant en l’opinió de la gent per a solucionar els problemes de cada dia, de l’atur, de la sanitat, de l’educació, sense pompositats ni malbaratament de l’erari, però amb dedicació i eficàcia.

La dreta no té recursos, ni per a contrarestar les mentides, ni per contestar les propostes del Compromís. Aran de l’últim debat parlamentari, on el “remember” sobre els avantpassat ideològics no semblà ser del gust de les senyories en el govern, el PP autonòmic, baix el mandat del patriarca “Tio Paco”, s’ha quedat mut i sense arguments en els debats de Les Corts. Sobre els contractes menors, no saben, no contesten. Sobre els trages, no saben, no contesten, Ara, sobre les propostes que es formulen en el ple i en les comissions per part del grup Parlamentari de Compromís, ni saben, ni contesten, ni res de res. Aleshores, per a que volen estos parlamentaris? És així com volen silenciar les veus crítiques? O, és un acte de contrició per les seues males accions?

Estes rabietes infantils dels dirigents populars no fan sinó, augmentar més la sospita sobre la seua manera d’actuar i d’ocultar informació a la ciutadania, ja que si deuen alguna cosa i algun càrrec, no és al jutge que ha de jutjar-los, ni als que els fan els regals, sinó als ciutadans que un dia varen confiar amb ells i que ara els han decebut.

LA VERITAT DOL

2009-05-07T06:03:00.000-07:00

El PP valencià està perdent els papers i la credibilitat. L´expulsió de la portaveu de Compromís, la diputada d´Iniciativa, Mónica Oltra, del ple de les Corts Valencianes ha suposat el grau suprem d´atemptat a la llibertat d´expressió en l´hemicicle valencià.

Possiblement la veritat fa mal i quan és més que evident, encara més. El que Mónica apareguera en el seu escó amb una samarreta on apareixia la imatge del president Camps amb un text que deia «Wanted. Only alive», no és motiu per a la desproporcionada mesura que la presidenta del Parlament, Milagrosa Martínez, va prendre en expulsar-la. Més si tenim en compte que el president de la Generalitat s´ha declarat pròfug de la política al deixar de comparèixer en les sessions de control de la cambra, ha estat ridiculitzat per la seua íntima amistat amb el Bigotes (Álvaro Pérez) i possiblement siga citat en breu a declarar com imputat en la rama valenciana del cas Gürtel.

La crispació que tenim a la societat valenciana pel menyspreament constant que apliquen els populars i la prepotència amb què actuen en les institucions, insultant, coartant i amenaçant, són pràctiques que ben bé podrien enquadrar-se en un marc de pràctica mafiosa poc desitjable.

No és de rebut, ni ètic ni molt menys propi d´una personalitat pública, com el President de la Diputació de València, dir que cal «rematar-los», en referència als que defensem la llengua i les senyes d´identitat pròpies dels valencians. Açò és més propi de bròfecs i mal educats que no tenen ni dignitat ni categoria per poder ocupar una càrrec com eixe.

Així ens va al poble valencià, amb un PP ple de corrupteles, amb mandataris que han instal·lat el descrèdit en la classe política, decebent i desmotivant l´electorat, que cada cop té menys confiança i posa a tots en el mateix sac. No s´ho mereixem. Els valencians tenim potencial, categoria i esperit de lluita suficient per fer front a moments adversos com l´actual crisi. El que necessitem amb urgència són uns altres gestors públics, uns polítics nets, frescos i sense cap càrrega.

Però al final la veritat sols té un camí, i quan és irrefutable, comença a doldre. Açò li ha passat al PP en les Corts, que davant la impotència de poder fer alguna cosa més (ganes no els faltava), es va quedar amb el regust d´expulsar a Mónica Oltra. Un fet que exalta la valentia d´esta diputada i del Grup Parlamentari de Compromís i, a més, demostra fins on pot arribar la coartació a la llibertat d´expressió i com es fa un ús malèvol del poder en les institucions per part de la dreta valenciana.

CONTINUA LA SANGRIA DE LA DESOCUPACIÓ

2009-04-30T05:06:00.000-07:00

Des d’Iniciativa per Llíria manifestem el nostre suport a les mobilitzacions que les centrals sindicals han convocat i realitzaran amb motiu del 1r de maig, i emplacem a la ciutadania de la localitat a participar.
És en estos moments de crisi en la què estem immersos, és quan estem cridats a reivindicar més si és possible, els drets laborals d'este País, ja que la crisi ens colpeja fonamentalment a nosaltres, els treballadors i treballadores, destacant els 2.060 desocupats que hi ha a hores d’ara a Llíria, xifra que va en augment mes rere mes, es fa necessari fer front a la incessant sangria que pateixen les butxaques de les famílies i que comença a fer-se palesa en l’economia local.
Sobretot, si tenim en compte que l'actual situació generada per la crisi financera i la bombolla immobiliària l'han propiciat sectors neoliberals que negaven el paper de l'Estat com regulador de l'economia i ara, volen a més que siguem la majoria de la ciutadania qui paguem els plats trencats.
Des d’Iniciativa manifestem que la crisi econòmica no la poden pagar només els treballadors com alguns sectors de la dreta proposen, entre ells l’ex–president Aznar, on la solució proposada és la flexibilització de l’acomiadament que ens porta a una major precarietat laboral i la disminució dels drets socials.
Mentre l'administració estatal i l'autonòmica estan facilitant diners públics per a crear ocupació i proposant plans i accions encaminades en el mateix sentit, el nostre ajuntament ha rebutjat fer un pla municipal per a crear ocupació que minimitzara les nefastes xifres d’atur que envolten a la nostra ciutat.
No s’entén com moltes de les obres contractades es donen a empreses de fora de la localitat i com es continua amb l’afany urbanitzador quan els propietaris demanen una moratòria urbanística per poder fer front a les despeses generades i no tindre que tancar negocis o empreses.
Des d'Iniciativa creiem que és necessari un pacte local per l'ocupació i un acord amb tots els agents socials representats a Llíria (empresaris, sindicats, tècnics, comerciants, grups polítics) per a analitzar la situació i promoure mesures d'impuls econòmic que donen una solució col·lectiva amb trellat i continuïtat.
No és acceptable que un ajuntament en plena crisi continue amb despeses importants destinades a protocol, publicitat i propaganda, mentre les famílies no arriben a fi de mes o no tenen ni per a menjar. Necessitem que tots els recursos i esforços tinguen un únic camí, reduir l’atur i crear benestar entre la ciutadania.

DIA DEL PLANETA TERRA

2009-04-22T01:10:00.000-07:00

El 22 d'abril de 1970, 20 milions de persones per tots els Estats Units van celebrar el primer Dia del Planeta Terra.

Era una època en la que la protecció del medi ambient començava a clamar a tot arreu del món. Els sistemes productius eren dolents i les ciutats estaven sota un boirum permanent de les xemeneies de les fàbriques i industries químiques, els rius contaminats causaven grans mortaldats de peixos i els índex de diòxid carbònic es disparaven.

El Dia del Planeta Terra que celebrem des d’aleshores, ens recorda que tots i totes convivim i vivim baix un mateix sostre, on les barreres dels estats i les nacions no existeixen, on calen esforços combinats dels governants per tal de mantindre un creixement sostenible que garantitze la supervivència d’espècies i d’ecosistemes.

Este dia, és un dia de reconeixement ambiental mundial global, on es marca un únic objectiu, protegir el nostre medi ambient i establir mesures que garantitzen la seua protecció.

El Dia del Planeta Terra és un dia més dels 365 de l’any, però carregat de simbologia i amb un bona dosi d’auto reflexió sobre el que som, el que fem, com ho fem i el més important, que hem de fer per a que generacions futures puguen gaudir d’allò que nosaltres hem tingut la sort de conèixer.

14 D'ABRIL, EN MEMÒRIA D'UN AMIC

2009-04-14T02:36:00.000-07:00

Enguany s’acompleixen 70 anys de l’entrada de les tropes sublevades a terres valencianes, moment en el que es varen frustrar definitivament les poques esperances de recuperar la llibertat i la democràcia del que havia sigut la República Espanyola de 1931.
En memòria de tots aquells que varen viure aquells tràgics moments i d’aquells altres que ho varen patir durant 40 anys, hui és una dia de reencontre de l’esquerra i dels valors republicans, de les dones i dels homes que varen donar la vida i tot el que tenien per defensar uns ideals i una manera de ser i d’estar en el mon.
Hui es fa un homenatge a una d’eixes persones que han fet de la seua vida un exemple de com ser i com fer possible sentir-se d’esquerres, republicà i valencià al mateix temps. Hui Paco Bascuñan, es troba una vegada més present entre tots nosaltres, contagiant-nos dels seu ànim i de la seua forta vitalitat que tenien aquells homes del segle XX que varen patir la dictadura i que varen lluitar (en els cercles on es desenvolupaven) per mantindre encesa una flama d’il·lusió i d’esperança per tornar a reviure temps de llibertat.
Paco ha sigut més que un company de partit, més que un home que l’has tingut al costat per ajudar-te o donar-te consell quan l’has necessitat. Paco és i serà per sempre un amic al que les persones de Llíria i de València (ciutat on va passar gran part de la seua vida i treball) que hem tingut la sort de conèixer-lo ens serà difícil oblidar-se d’ell.
Hui, de segur que estaries entre nosaltres celebrant i commemorant este dia gran i significatiu de la història de la democràcia espanyola i valenciana. Amb la nostra bandera tricolor i escoltant eixe Himne de Riego, sopant i conversant, recordant i traient a la memòria històries i vivències personals i col·lectives, del teu barri, del treball, de la família. Rememorant a aquells, que com tu, vareu estar sempre donat la cara i compromesos.
Per això, per que continues ahí, per que Paquita, la teu inseparable companya de viatge ens ho recorda dia rere dia en les converses i en els escrits que et dedica i t’ha dedicat. En memòria teua i per sempre, des d’ací Paco,
Salut i República

30 ANYS DE DEMOCRÀCIA LOCAL

2009-04-03T08:50:00.000-07:00

Enguany celebrarem 30 anys de democràcia als ajuntaments espanyols. El 3 d'abril de 1979 tingueren lloc al nostre País i a la resta de l’Estat les primeres Eleccions Municipals després de la dictadura franquista. Per tant, es compleixen 30 anys d'aquesta data, 30 anys de retorn a la democràcia local.

Des d’Iniciativa, volem fer manifesta la històrica transformació que han experimentat les administracions locals, tot gràcies als homes i dones que han dedicat part de la seua vida a servir a la societat en la que viuen i conviuen. Ells, els regidors i regidores, alcaldes i alcaldesses, han sabut, amb el seu treball i esforç transformar la realitat de pobles i ciutats. A tots ells, als que estan i als que ja ens han deixat, volem dedicar este 30 aniversari de la democràcia municipal.

Els homes i dones ecosocialistes valencians als que represente volem fer palés que els ajuntaments han esdevingut els protagonistes actius de la vida social i econòmica del País Valencia, han estat un factor important de valencianització de la política i han posat molts serveis bàsics a l’abast de la ciutadania.

Estos 3 decennis coberts fins avui presenten, però, dèficits importants en finançament, gestió i participació que cal corregir i adaptar als nous temps i a les noves demandes socials. Per tant, hem de saber situar el mon local al lloc que li correspon dintre de la vida pública i institucional.

En este curt període vital de democràcia municipal que hem tingut la sort de compartir, hem vist com totes les corporacions locals que han passat pels diferents ajuntaments (amb encerts i desencerts), han posat el seu gra de sorra per fer dels pobles i ciutats referents amb projecció i ambició, llocs d’acollida i al mateix temps acollidors, emprenedors i sobretot oberts als nous reptes que ens durà este segle XXI.

Ens congratulem que en estos 30 anys d’ajuntaments democràtics la majoria de les corporacions locals que s’han succeït, han incorporat al missatge públic les línies politiques que nosaltres defensem i impulsem, i que van adreçades a complimentar dos objectius clars: garantir el benestar social i els drets laborals dels veïns i veïnes, i incorporar l’ecologia i la sostenibilitat com a màximes transversals de les politiques de desenvolupament i de racionalització territorial.

El camí que els ajuntaments han recorregut en estos anys no ha estat fàcil ni planer, però ha estat un camí fructífer i apassionat. Era molta la feina per fer i molta la il·lusió de treballar per al bé comú en un autèntic projecte de renovació i de modernització del conjunt del País Valencià.

Este aniversari és un clar homenatge a este esforç col·lectiu que té com a protagonistes a les persones que al llarg d’estos 30 anys han ocupat els escons dels salons de plens, exercint les funcions de representació democràtica. Un aniversari que també té com a protagonistes principals a tots els ciutadans i ciutadanes que amb la seua exigència i la seua contribució personal i política han fet possible que enguany, tots i totes, ens sentim orgullosos dels canvis que hem viscut i dels que estan per vindre als nostres municipis.

BRETXA SOCIAL

2009-03-05T05:35:00.000-08:00

En ple segle XXI les societats i els governants estan molt preocupades en posar les condicions i mecanismes per tal de que els ciutadans no ens troben immersos en l’anomenada bretxa digital, aquella que ha fet una separació generacional en base a la connexió a la xarxa.

Tot açò està molt bé quan les coses funcionen, l’ocupació està en uns nivells de normalitat i les necessitats bàsiques de les famílies estan garantides. Però, davant d’una situació d’emergència laboral com la que estem vivint els valencians, amb un atur que supera les 415.000 persones i continua en ascens, on les mesures de Zapatero i les promeses de Camps no semblen ser vàlides i el futur està negre, la bretxa que ens ha de preocupar és la bretxa social.

Segons “l’Informe d’exclusió social en Espanya” elaborat per l’Obra Social La Caixa, a la nostra Comunitat, 1 de cada 4 valencians vivien en condicions de pobresa a finals de 2008, el 3,1 % en situació severa, el 6,8 en pobresa alta i el 16,8 en moderada. A hores d’ara i amb la forta desocupació acumulada estes xifres estaran segurament amplificades.

La majoria dels valencians, sense ser part activa en la presa de decisions, hem vist com hem passat de la crisi econòmica a la crisi laboral i esta última, ha comportat ineludiblement la crisi social, una crisi social que comença a deixar una empremta en les persones que no poden fer front al pagament de l’hipoteca, de la lletra del cotxe, el lloguer, la llum, que no poden ni dur-se un plat de calent diari a la boca, entre altres, derivant en molts casos en desavinences i enfrontaments dintre de la pròpia família.

La manca d’un mercat de treball que puga absorbir l’excés de ma d’obra i la nul·la planificació d’un sistema social i laboral que puga garantir una renda mínima de subsistència, fan perillar l’estructura socioeconòmica al País Valencià i la convivència diària. La bretxa està més present que mai entre les persones que tenen treball i les que estan en l’atur, entre les que gaudeixen de recursos per afrontar-la i els que no tenen on acudir.

Els temps de bonança econòmica que ha malbaratat el PP al nostre territori no han sabut aprofitar-se per fer acopi de recursos, fer una diversificació de models productius o apuntalar les economies tradicionals, fet que haguera garantit un comodí en temps com els que estem vivint. Tot açò, sumat a l’excés de confiança de la gent que ha viscut per damunt de les seues possibilitats, han generat un còctel explosiu de difícil digestió i que està generant molts ingressos en l’UVI de la morositat i els impagaments.

A la vista està que ningú té la solució al problema i que eixir de la crisi costarà temps i diners. Si en algun moment les administracions i els seus polítics han de servir per alguna cosa, este és l’ocasió de demostrar-ho. Cal deixar-se d’espies, de corrupteles, de contractacions a amics, de sobrecostos en obres faraòniques, de balafiament en publicitat, propaganda i protocol, per destinar tot l’esforç i recursos econòmics a intentar que la bretxa social siga la mínima possible i que cap valencià, cap valenciana es quede sense una prestació o un sostre on poder guarir-se.

AMB POLITICA FICCIÓ: MÉS ATUR I MENYS AUTÒNOMS

2009-01-11T23:46:00.000-08:00

Les xifres no enganyen, al País Valencià tenim el creixement d’atur més gran de tota Espanya i un descens important d’autònoms. On estan les glorioses benaventurances que predicava el President Camps? On estan els milers de llocs d’ocupació que anava a crear amb el seu model econòmic? Quins beneficis han dut els grans projectes fastuosos fets a les Capitals valencianes? Res de res, el PP valencià bufa en caldo gelat. Quan tot ha anat be, s’ha apuntat els punts, però, ara que la cosa pinta mal, toca mirar cap a Madrid. Sr. Camps, menys viatges a EUA a càrrec de l’erari públic i més treballar per donar feina i ajudar a xicoteta mitjana empresa valenciana.

La societat valenciana i el seu empresariat sempre s’ha caracteritzat per ser emprenedora, dinàmica i respectuosa. Fins l’arribada de grans superfícies i supermercats, els botiguers i gremis professionals eren els encarregats de crear ocupació. Un ocupació estable en el temps i diversificada en les diferents branques i matèries. Ara, tot i haver patit un fort retrocés per la pressió de les gran multinacionals, encara suposen una part important del teixit productiu del nostre territori.

Els que hem tingut arrels en l’agricultura, en la ramaderia, en la pesca, en el joguet, en el calcer o en el tèxtil, en som conscients del que parlem. No tenen que vindre els senyorets de la dreta moderna valenciana, que molts d’ells no han pegat ni brot, i voler transformar tot un model de vida per acaparar guanys fàcils en poc de temps. Amb esta dinàmica estem en la situació en la que estem. Amb un País desestructurat, amb una taxa d’atur que supera en més de vint punts la mitjana espanyola i amb un futur impredictible a curt termini.

La política ficció que ens han volgut vendre el President Camps i el seu seguit de incondicionals els darrers anys on tothom podia o creua ser ric o apoderat, s’ha demostrat que era fum de boja. Les hipoteques continuen omplint de números rojos les llibretes del banc, el cistell de la compra cada cop més exhaurit, els euros s’aprimen i els que abans, amb un bitllet de 5.000 pessetes omplíem el carro del mercat, ara, sols portem amb 30 euros un bolseta de plàstic i mig buida.

Entre l’entrada de l’euro, les polítiques neoconservadores de la dreta d’Aznar a nivell estatal que ha continuat Zapatero i les de Zaplana-Camps a nivell valencià i els experiments del cafre de Bush en l’esfera internacional, han fet que no sols els bancs perderen els crèdits, sinó que entren en un total descrèdit monetari i financer. Situació que en 2008 ha bloquejat qualsevol possibilitat de creixement, paralitzant mercats i creant un desconfiança que ja vorem quan es torna a restablir, projectant un 2009 difícil i complicat.

En aquells que no tenen sentiment com a poble i en la seua ment sols impera la llei del lliure mercat salvatge, no hi podem trobar esperança de recuperació, ja que com les feres, una vegada esquarterada i devorada la víctima, i quedant únicament l’os, l’abandonen en busca de més carnassa, sense pensar que el ramat es finit i que al corral no hi ha perspectives que entren més animals. Ja que sols queden ells.

TORRONS AGREDOLÇOS

2008-12-29T03:49:00.001-08:00

Estos dies són dies de retrobaments i encontres, on familiars, amics i coneguts s’ajunten davant la taula i la llar per compartir experiències i esdeveniments que han viscut durant tot l’any.

Enguany és un any diferent. Molta gent continua complint amb el ritual nadalenc i festiu de costum, fent les compres d’última hora, encarregant el menjar o productes per als típics sopars, visitant a la gent coneguda, acudint a les celebracions religioses o festives. Cadascú amb les seues possibilitats i contingut de la butxaca. Però, trobem els mateixos sentiments que anys enrere?

La resposta es clara. No. Moltes famílies valencianes acaben l’any 2008 i començaran l’any 2009 amb un sentiment d’interinitat, de fragilitat i fins i tot de precarietat. Més de 300.000 persones valencians i valencianes estan a hores d’ara en situació de desocupació, i segons les previsions del Govern, moltes més estan en situació de passar-ne en pocs mesos.

Ja no estem en la “Comunidad i Mundo Ilusión” que predicava fa uns mesos el President Camps, ni amb una economia de ferro i sòlida que anunciava el President Zapatero en plena campanya electoral a principis d’any. Hem passat de viure en el País de l’abundància, opulència i l’enriquiment fàcil a ser un territori on les xifres d’atur multipliquen la mitjana estatal.

Quina diferència amb els Nadals del 2007!! Mentre altres economies mundials començaven a tambalejar-se, nosaltres, els valencians i espanyols, miraven cap un altre costat, pensat que això no ens passaria i no anava amb nosaltres. Que ignorants i creguts estàvem. O tal volta ens ho havien fet creure? No importa que o qui ens va encisar, sols tenim que donar una ullada al nostre voltant i comprovar en quina situació ens trobem. Potser així despertem i comencen a veure les coses com són i a dir-les pel seu nom: estem en crisi i hi ha una gran desconfiança en els mercats.

Possiblement les famílies valencianes es mengen el torrons igual que altres anys, però tindran un sabor agredolç, esperant que passarà quan es reincorporen al seu lloc de treball: si l’empresa continuarà, si farà una disminució de la plantilla, si entrarà en un concurs de creditors, o simplement desapareixerà. Altres, els aturats, possiblement veuran passar els dies i com el subsidi es va esgotant, sense esbrinar una perspectiva de treball a curt o mitjà termini. I que dir dels que esperaven o somniaven trobar el seu primer treball: joventut amb flamants carreres universitàries recent acabades o joves que han adquirit una qualificació professional i que no podran posar-la en pràctica. Per a ells, els torrons també tindran un sabor agredolç.

Com diu el refrany: “No hi ha mal que per be no vinga”. Esta situació no te parangó en altres crisis, s’ha vist que cal definir un nou model productiu i una major intervenció de l’administració en la regulació del mercat. Ara més que mai, front la crisi, calen més polítiques socials.

CONTINUEM TENINT COMPROMÍS

2008-11-13T04:00:00.000-08:00

Des del mateix dia de la constitució del Grup Parlamentari Compromís, tots els partits i forces socials que el composem hem tingut veu i hem pogut participar en ell. Molts creguérem i lluitàrem per aconseguir que es materialitzara Compromís, una força que supera els partits polítics i que aglutina moltes sensibilitats; altres, des de la direcció d’EU sols l’acceptaren per raons matemàtiques, sense cap convicció i impedint la seua concreció a municipis tan importants com València i Alacant on s’ha implantat el bipartidisme. Fins ara, totes les persones que han volgut participar han tingut les portes obertes. Sols la prepotència i el personalisme d’una diputada (Glòria Marcos) han arrossegat a un projecte que continua viu i treballant pel País a una situació gens desitjable. No ha estat un problema amb EU, que fins ara ha tingut veu al parlament, presentant tot el que ha volgut, quan han volgut i de la manera que ha considerat escaient. Tot respon simplement a un episodi continuat d’egocentrisme partidista. Açò, amb altres dirigents, amb més talant i talla política, mai haguera passat. Malgrat tot, el País Valencià continua tenint un Compromís viu i actiu al servei de la ciutadania.

ÁCÍ, TOTS SANTS COM SEMPRE, GRÀCIES

2008-10-31T02:20:00.001-07:00

La globalització ens fa assumir festes i noms que res tenen a veure en la nostra idiosincràsia, cultura, tradicions i història. Un anys més, els veïns del Camp de Túria preparem el dia de TOTS SANTS, una festivitat que res te a veure en les modes ianquis o globalitzadores d’altres llocs europeus. Nosaltres, els que som creients i el que no ho són, com sempre, dediquem este dia a recordar i rememorar als avantpassats i sers volguts que han deixat d’estar entre nosaltres. Podem fer-ho qualsevol dia de l’any, es cert, però sembla que si no es marca una data en el calendari mai no se’n recordem, al igual que es fa en la celebració de molts dies internacionals. Familiars, amics, coneguts i gent propera s’acostarà estos dies als cementeris de la nostra comarca per netejar les làpides i posar flors. Els cementeris municipals centren els seus esforços (com sempre es fa) en mantindre un ornat en perfectes condicions: emblanquinant les façanes, retallant els arbres, renovant el material de manteniment dels nínxols, etc. Tot per a rebre els seus visitants. Molts d’ells assidus i altres que ho fan any rere any o de tant en tant. Memòria, sentiments, reencontre, dignitat i respecte envaeixen corredors i corredors de sepultures. Cadascú amb els seus, i junts, amb tots ells. Podran vindre noves modes, canviaran les generacions, les mentalitats i les formes de concebre la vida i a mort, però mentrestant, ací, al Camp de Túria, Tots Sants com sempre, gràcies.

Tots Sants, la Festa dels Morts

QUI HA TRENCAT ELS PLATS?

2008-10-14T07:05:00.000-07:00

Des que a l’estiu de 2007 es va conèixer la infecció causada per les hipoteques subprime als EEUU i la conseqüent reducció de la liquidesa als mercats de capital, ha anat creixent la por a un shock financer que finalment està generant un terratrèmol de primer ordre a tot el mon mai vist des de la crisi del 29.

Ningú no pot dir que no estàvem avisats: a les darreres dècades, les administracions nord-americanes han hagut de drenar quantitats multimilionàries per les crisis de les caixes d’estalvis (també a Europa i el Japó) i s’han vist casos de corrupció empresarial i dels organismes de control, com ENRON. Igualment, era conegut que els mercats financers havien generat una enorme varietat de productes que, sota el nom de derivats, intentaven oferir rendiments extraordinaris cap a productes especulatius d’alt risc fomentats per la banca d’inversió.

La paradoxa del sistema és que la tradicional virtut cardinal del capitalisme basada en el risc individual, que és premiat o castigat pel mercat, es transforma en una socialització del risc que converteix tothom en víctimes de les actuacions temeràries dels grans inversors.

Igualment, hem de recordar que aquesta crisi té en el seu origen les bombolles immobiliàries creades a països com ara Estats Units i Espanya, que han basat bona part del seu creixement sobre l’augment de preus de l’habitatge, un bé de primera necessitat convertit durant una dècada en objecte de la inversió especulativa. La lliçó pel futur no pot ser únicament la regulació financera, sinó també una forta intervenció pública sobre el sòl i la producció d’habitatge. I cal advertir que els mercats de l’energia poden ser, més prompte que tard, un nou factor d’inestabilitat sobre el que cal començar a actuar.

És evident que els huit anys de Bush Jr. al davant del govern dels Estats Units és part de les responsabilitats en aquesta crisi. Ja són massa anys de forts dèficits, públic i exterior, alimentats per l’aventura criminal de la invasió d’Iraq. Però des d’Espanya tant els governs d’Aznar com els de Zapatero han estat manifestament irresponsables en fer créixer la bombolla immobiliària, que ha comportat un endeutament de les famílies i, especialment, de les grans empreses, molt per sobre de nivells raonables davant la inacció dels governs i de les autoritats monetàries.

Aquesta situació genera uns efectes en cascada que van començar a la locomotora, la construcció, i arriben ara a la resta dels vagons, els altres sectors, en forma de reducció de la demanda i, finalment, expedients de regulació d’ocupació.

En els mesos que portem de l’any 2008, ja tenim mig milió més d’aturats a Espanya, i s’ha arribat en el total a 2.625.000 aturats registrats. Cap sector està al marge d’un canvi de tendència que manifesta especial crueltat amb els treballadors menys formats i amb contractes precaris. I sobta que tornen a sentir-se veus per una major liberalització del mercat de treball i l’abaratiment de l’acomiadament en un país amb índexs altíssims de temporalitat, sobretot després d’haver reduït substancialment la fiscalitat sobre les rendes altes, culminada en la desaparició de l’impost sobre el patrimoni, mentre s’anuncien aportacions públiques de 50.000 milions d’euros per salvar les entitats promotores del desastre.

Els governs valencians del PP amb el seu control sobre les caixes d’estalvi i les seues orientacions sobre les inversions especulatives en el sector immobiliari i en bancs estrangers en fallida financera son directament responsables que tant la CAM com Bancaixa estiguen entre les més mal valorades pel mercat i s’hagen situat en les darreres setmanes en la cua de la fiabilitat de les qualificacions internacionals posant en perill amb la seua irresponsabilitat els estalvis i les inversions de milers de persones i empreses del País Valencià. L’exigència de responsabilitat política als governs i la jurídica i patrimonial als membres dels Consells d’Administració d’aquestes entitats és ineludible.

Sabem qui ha trencat els plats i per això exigim responsabilitats i que es prenguen decisions contundents, com ara polítiques expansives de política fiscal i monetària per fer front a la crisi, mesures per garantir la liquidesa i la solvència del sistema financer i directives sobre control del mercat energètic, ampliació de polítiques socials, generació d’ocupació i desenvolupament sostenible. Cal començar a canviar.

ATUR, LA BÈSTIA NEGRA DELS VALENCIANS

2008-10-03T02:03:00.000-07:00

Atur, la bèstia negra dels valencians
El País Valencià, després Múrcia és el territori on més ha augmentat l’atur durant el darrer any: un 44% entre setembre de 2007 i el mateix mes de 2008. Açò vol dir que 91.115 persones i les respectives famílies han passat a engreixar les llistes de la desocupació valenciana. On està Camps? On estan els milers de llocs de treball i milions que anaven a deixar els grans projectes i grans events? Que ha sigut d’eixa “Comunidad” de rosa que ens pintava fa un any. Si era responsable de la bona marxa, també o serà de la destroça laboral, o no? Ja en són prop de 300.000 valencians i valencianes que estan en les llistes de l’atur. Ha quedat demostrat que el model productiu del PP, basat en la construcció, turisme i grans events no ha funcionat. Des d’Iniciativa li hem fet varies propostes en Les Corts, però el seu cervell se li ha tornat aigua i sols pensa en ZP, somnia en ZP. Que ningú li ha dit que ací, al nostre País, l’únic responsable és ell? La Generalitat és la competent en Treball, Industria, Educació, Benestar Social, Sanitat, etc.. i moltes més. Estem sense direcció política, els Consellers sosl pensen en anar-se’n de festa i fer propostes ridícules i sense trellat, l’atur entra diàriament als nostres domicilis, i el més mal de tot, estem quedant-se sense un cèntim i endeutats fins el coll. Ens cal un canvi en el model productiu i en el Govern de la Generalitat que ens situe en els temps reals que hem de viure en este segle XXI.

ACOMIADAMENTS BARATS, PERQUÈ?

2008-09-26T01:32:00.000-07:00

Patronal i PP demanen acomiadaments barats. No sabem perquè, però sempre que hi ha una època de crisi els que paguen el “pato” són els treballadors i treballadores. No hi ha cap indicador que diga que la recessió econòmica siga o provinga del mercat laboral, però, aprofitant la conjuntura, tant el Mariano com el President de la patronal han fet pinya i demanen uns acomiadaments més barats. Més encara? Que quede clar, des d’Iniciativa estarem en contra de qualsevol mesura que vaja en este sentit, al igual que no permetrem que es socialitzen les pèrdues o menors guanys de les grans empreses, mentre defensarem que les ajudes que establisca l’Estat, les CC.AA. o els ajuntaments siguen directes a les butxaques de les famílies i a la xicoteta i mitjana empresa, ja que esta és l’única que pot garantir la creació efectiva d’ocupació. No estenem el perquè d’esta proposta d’acomiadaments barats, ja que si el que es vol es posar diners en les butxaques dels espanyols per a que augmente el consum i així millorar la situació financera, com és possible que disminuint el mercat laboral i deixant a la gent en l’atur, sense prestacions i sense poder adquisitiu es va a contribuir a millorar la situació econòmica? Esperem que el PSOE no es deixe enlluernar per esta proposta recesiva i perillosa davant els treballadors i treballadores com va fer en altre èpoques amb el contracte basura i flexibilització de les condicions de treball. Cal ser productius i competitius, ara bé, a qualsevol preu, no.

DINERS AMB COLOR I SEGELL LOCAL

2008-09-18T05:31:00.000-07:00

No és casualitat, ni tampoc un tema conjuntural, que els municipis valencians i en general els espanyols, necessiten una nova manera de garantir la suficiència financera sense tindre que recórrer a grans requalificacions o desfer-se del seu patrimoni.
Els serveis i les inversions públiques les paguem els ciutadans i ciutadanes amb els diners que es recapten dels impostos que paguem a les administracions. A tots els nivells, des de les taxes a nivell local, fins els tributs i impostos que recapten les Autonomies i l’Estat. Però, el viatge de retorn d’estes recaptacions mai te un color municipal, ja que sols ser repartida entre les altres dues administracions.
Res a veure tenen els actuals ajuntaments amb aquells dels anys 70, o fins i tot dels 80, on els serveis que es prestaven eren bàsics i sense molta transcendència social. Aleshores, només l’11% dels recursos financers els gestionaven els ajuntaments; ara, amb un munt de nous serveis, activitats, prestacions, és del 13%. No hi ha punt de comparació. Es calcula que hem passat de destinar un 200 € per ciutadà als anys 80 a quasi 1.200 € al 2008. Aquesta diferència també té a veure amb que des dels ajuntaments hem invertit molt en infraestructures i equipaments públics. Els ajuntaments valencians són un exemple d’aquesta manera d’actuar amb un clar objectiu de crear riquesa i cohesionar territorialment i socialment el nostre País.
Però, trenta anys d’ajuntaments democràtics no ha estat suficients per adonar-se’n els diferents governs del PP i del PSOE de les flagrants necessitats que, amb aquests diners limitats s’han anat sumant serveis als ciutadans i a les ciutadanes que no corresponen pagar en solitari als ajuntaments i que els són impropis.
Quan un municipi s’implica, ho fa amb totes les conseqüències, fins i tot el compromís econòmic, amb la prestació de servei d’escoletes infantils, de residències per a la gent gran, d’escoles d’adults, d’escoles de música, ho està fent “voluntàriament” però amb convicció, a partir del compromís amb les necessitats reals de la ciutadania i com a administració coneixedora de la realitat al trobar-se més a prop dels problemes.
Des d’Iniciativa sempre hem reclamat per als ajuntaments una millor i més àmplia distribució dels diners públics. Ara però, més que mai, donat el context de crisi en que estem, és de vital importància per mantenir com a mínim aquests serveis dels que parlàvem i que s’han consolidat a tot arreu del nostre País. Ara també és oportú parlar-ne, ja que juntament amb la negociació del finançament autonòmic, s’ha de tractar la situació econòmica dels municipis.
Necessitem que els diners i els tributs que es paguen comencen a tindre color i segell local, identificable i quantificable, per això defensem que la reforma del marc competencial dels ajuntaments i sobretot la seua suficiència financera és, a hores d’ara, inajornable si volem una administració local moderna i amb capacitat per fer front als reptes de la convivència i de la cohesió social, que exigeixen més polítiques de proximitat eficients i amb més recursos.

1.300 BASTONADES

2008-09-01T10:58:00.000-07:00

1.300 són els barracons que lluiran en les explanades dels centres escolars públics valencians. Ja ho deia Camps: som els número 1. Sí, sí, els primers en nombre d’alumnes de tota Europa que estudien en aules prefabricades. Un total de 25.000 xiquets i xiquetes, parents nostres, germans, nebots, nets o fills i filles aniran per la gràcia del Molt Honorable a patir fred, calor, polls i misèria en els “Camps de concentració educatius del segle XXI”. Mentre el President i la seua colla d’amics han lluït el morenet de l’estiu en l’entrega de trofeus en el Valencia Street Circuit de la F1, on s’han gastat més de 100 milions d’euros, els mestres i professors encara esperen cobrar el deute de 40 milions d’euros que la Conselleria d’Educació te pendent d’abonar a prop de 27.000 docents. On ha quedat la promesa de Francisco Camps quan era Conseller d’Educació que va dir que inauguraria un centre cada setmana fins complir el mapa escolar? Segurament en el calaix de l’oblit, igual que moltes altres promeses que fa el PP quan s’acosten eleccions. I per tapar estes vergonyes, que fa el govern de la Generalitat? Doncs, crear el bluf dels uniformes escolars, discutir l’assignatura d’educació per a la ciutadania en angles, crear plans i més plans repetint les mateixes obres per a després no complir-los, i més i més... Estem en un País que no te vergonya ni la coneix. Penseu que els madrilenys, catalans, bascos, gallecs o andalussos permetrien esta barbaritat? Els sindicats educatius es queden afònics denunciant la situació crítica per la que passa la comunitat educativa. Des de l’any 1996 no s’ha culminat cap del programes d’infraestructures de la Conselleria d’Educació i la població escolar ha augmentat de manera exponencial. Però sembla que açò no es cosa del PP, ni del govern, i que, encara que les classes es tinguen que impartir baix una figuera, no passa res. Cal tenir en compte que hi ha alumne que va a passar-se tota la seua etapa educativa en un barracot, per a que després ens queixem de que hi ha fracàs escolar. El que caldria preguntar-se és: com és que no hi ha molt més? I com que estem a principi de curs i hem de comprar els llibres, fem memòria i reflexionem: Qui va dir que anava a implantar la gratuïtat total dels llibres escolars? El mateix que es mereix 1.300 bastonades al llom per inútil, estafador, malbaratador dels diners públics i venedor de fum. Una per cada barracot.

100 NEGATIVES I UNA RESURRECCIÓ

2008-07-21T02:11:00.000-07:00

Durant 100 dies hem estat assistint amb perplexitat com un govern espanyol, subsumit en una espècie d’amnèsia transitòria, ha negat amb insistència la més evident, que no és altra que una crisi amb tota regla.

El trio de las Azores d’Aznar en l’any 2004, s’ha convertit en el trio econòmic de Zapatero en el 2008: l’elevat preu del petroli, l’augment de l’euribor i la fallida immobiliària han creat un cisma en l’economia espanyola de complicada solució.

Cap persona reflexiona i busca l’origen. Per què la pujada del petroli? No tindrà res a veure la guerra injustificada promocionada per Bush, Aznar i Barroso? Era previsible l’augment de l’euribor? Quin pes tenim a Europa? Per què no es va actuar abans contra la construcció desaforada? Que s’ha fet estos anys per la diversificació productiva i la recuperació de la industria tradicional?

El que va ser un plantejament estratègic per guanyar les eleccions en març de 2008, negant qualsevol indici de possible entrebanc en la marxa empresarial espanyola, on el propi Ministre d’Economia i President deien que tenien un economia de ferro, a prova de qualsevol esdeveniment extern i intern, s’ha convertit en un desacceleració galopant traduïda en una crisi global, on ja no sols s’ha generat una desconfiança en els mercats borsaris i financers, sinó també en les xicotetes economies familiars.

Dia rere dia, hem vist com anava canviant el discurs d’aquells que pensaven que les vaques gordes eren per a sempre i que proposaven mesures de maquillatge, com la dels 400 euros, per acabar d’arrodonir un desfeta previsible, però que era silenciada des dels despatxos de la Moncloa i des de la pròpia patronal, amb la por de que si es feia palesa, les conseqüències hagueren sigut encara més desastroses i comparables al “corralito” argentí.

Per un altre costat, hem assistit a la resurrecció d’un cadàver polític, com és el de Rajoy, que defenestrat electoralment davant la ciutadania, sols li restava ser aliment de les feres internes del partit. Es va començar la cerca i depuració, San Gil, Ortega Lara, la pròpia Esperanaza Aguirre va fer algun amago, però, ni era el moment ni semblava perfilada una alternativa clara, així que, més val cosa roïna coneguda que fer experiment al llimonada, i se’l va deixar fer.

Amb un congrés a la búlgara, on el canvi de cares ha estat important, feminitzant la direcció i postulant una política més pactista i de centre, la bèstia ferida s’ha recuperat posant-se a la mateixa altura que l’adversari, segurament amb els dies comptats i amb una oposició interna latent que prepara i gesta el contracop del 2012.

En mig d’esta guerra de negatives i de resurreccions sanguinolentes, quedem molts morts i ferits en les cunetes, amb el gasoil pels núvols, amb hipoteques de difícil pagament, un salaris que no ens deixen arribar a fi de mes i una perspectiva laboral poc alentidora després de conèixer les xifres d’atur. Dues posicions oposades, però amb un mateix objectiu, mantenir el poder siga com siga.

Del "ÈXIT" al fracàs de l'estiu

2008-07-09T00:26:00.001-07:00

Ja es pot vestir la mona de seda, que mona es queda. El conseller d’Educació, més conegut com Alex (versets) Conde Mor, no encerta ni una: Fa un Decret sobre Educació per a la Ciutadania que l’únic objectiu és fotre al Govern d’Espanya; solta el bluf experimental dels uniformes escolars enfrontant la comunitat educativa, amb un informe de justificació que deixa molt que desitjar; ha augmentat les ràtios per classe; té els col·legis plens de barracots i ha aconseguit el major incompliment del mapa escolar que s’arrossega des de l’etapa quan Camps era Conseller; i ara, per a rematar-ho vol obrir el instituts en el mes de juliol per donar classes de repàs de llengua, matemàtiques i idiomes, sense comptar amb els mestres, ni amb els pares i mares, sense consignació pressupostària i sense una política pedagògica que ho avale. El fracàs ha estat assegurat, a Llíria cap del centres públics de secundaria aplicarà este pla, un pla que ha mort abans de nàixer, i precisament no ha sigut d’èxit.

TEMPS DE DIR LA NOSTRA

2008-06-19T00:38:00.000-07:00

D'on venim? On som? Quin model volem?

La mobilitat i el transport públic al Camp de Túria comencen a ser complicats. Moltes veus s’han alçat en peu a reclamar noves fórmules i solucions als problemes que, dia rere dia, ens ofeguen en la mar d’urbanitzacions, carreteres, autovies i mitjans de transport públic obsolets i que manquen d’una planificació global.

Des de la vessant política i des de la social, alcaldes, regidors i plataformes cíviques han fet palesa la necessitat d’establir mecanismes que aturen el desgavell i la irracionalitat dels actuals sistemes de comunicació i de serveis públics de transport que tenim a la comarca.

Cal establir estratègies territorials que visualitzen els problemes locals i abasten solucions de conjunt, a curt, mitjà i llarg termini. Instruments de planificació els tenim, legislació que els avalen, també. Sols resta posar-se a treballar i enllestir un treball que, serà costos i possiblement origine alguna que altra discrepància. Però, sinó el fem nosaltres (els ciutadans i responsables de la gestió municipal de la comarca), uns altres ho faran mirant interessos que res tenen a veure amb el que realment necessitem.

Ara més que mai, quan la voràgine constructora ens ha donat un xicotet respir, és moment de reflexionar i de donar un pas endavant, pensant en el futur i dissenyar un Pla d’Acció Territorial que cobrisca amb eficiència i competitivitat les necessitats de mobilitat i de transport públic que el Camp de Túria i les poblacions que l’integren requereixen.

Sabem d’on venim. Tenim una història arrelada en tots els pobles i ciutats, una història de relacions humanes i socials que està lligada a la mobilitat i als mitjans de comunicació que han anat evolucionant al llarg dels segles. Conformació de pobles, distribució comercial, centralització d’activitats públiques i privades, esdeveniments culturals, vincles familiars i afectius, totes elles marcades d’una u altra forma per la implantació de nous sistemes de transport i una millora en la mobilitat geogràfica.

Tenim clar on som. En un mon en constant evolució i en una comarca que ha crescut exponencialment d’habitants en la darrera dècada, on l’autovia de Llíria (la CV-35) s’ha convertit pràcticament en el carrer major de la comarca i ramal umbilical de tot el creixement urbanístic, quan temps enrere ho era el trenet, les carreteres més comarcals o altres factors.

Quin model volem? O, on volem anar? Eixe és el repte que tenim d’ara endavant, i del que podem ser artífexs d’una manera raonada i sostenible. Creant mecanismes de cohesió territorial, però al mateix temps respectant el medi ambient i l’entorn que ens rodeja, sense caure en el parany del pur desenvolupament exacerbat i creació de recursos que a la fi sols comportem més massificació i majors problemes. Com diu el cantautor Pau Alabajos en el seu últim disc, “és temps de dir la nostra”.

NI AMB ELS SET MAGNÍFICS

2008-06-12T01:47:00.000-07:00

Les dades d’atur al País Valencià comencen a ser preocupants. Les economies familiars tenen per davant un període de recessió que res te a veure amb el d’altres èpoques passades. Molts han gastat més del que podien. Les hipoteques comencen a ofegar els salaris mensuals, els productes bàsics es posen pels núvols i els jornals són els mateixos o pas contrari baixen.

Mentre Camps i els membres del seu Govern pensen en com lluir corbata i fer-se la foto este mes d’agost en les competicions de Fòrmula 1, altres (més de 250.000 valencians en l’atur) no saben com van acabar el més o com podran pagar la seua hipoteca, ja que, o no tenen treball o s’ha quedat sense ell.

Fa pocs dies, el President del Consell feia públics set plans per reactivar la economia valenciana. Com si sols de dir-ho o anunciar-ho s’anara a solucionar el problema. Va prometre injectar 1.350 milions d’euros en els sectors industrial, agroalimentari i turístic, així com potenciar l’accés a la vivenda i reforçar la formació i l’ocupació. No han passat ni tres setmanes d’aquella al·legoria fantàstica i les xifres comencen a passar-li factura.

Ni amb el set magnífics postulats d’inversió que ja no se’ls creuen cap dels dos Camps (el President i el Conseller d’Economia), ni suprimint les fanfàrries propagandístiques i luctuoses previstes, ni posant tota la “poca” capacitat inversora del Consell en crear ocupació, fan reversibles les xifres del 60% d’augment d’atur en Castelló i el 31 i 28% en València i Alacant, respectivament.

S’ha gastat amb pólvora de rei i no s’ha previst l’època de vaques flaques per la que anem o estem passant. S’ha concentrat tota la base econòmica en la rajola i s’han fet pocs esforços en diversificar altres sectors productius com ara la industria tradicional, l’agricultura o el sector serveis. S’Han malbaratat recursos públics en publicitat i auto bombo, amb macro projectes que ni són creïbles, ni assumibles per l’administració.

Ara, en moments de crisi i de comptes en negatiu és quan es demostra la capacitat dels governants davant la ciutadania, redreçant situacions adverses i no defugir responsabilitats pròpies derivant-les cap uns altres.

Les famílies valencianes volem un resposta immediata del Consell i no paraules buides de contingut i plans que són impossible complir per l’elevat índex d’endeutament que té actualment la Generalitat.

Mentre Camps continua flotant en eixa bombolla de vidre i de mon fantàstic i meravellós que ell, i sols ell veu, la resta de mortals i pagans contribuents fa temps que ens costa arribar a fi de mes, pagar les lletres de la casa, del cotxe, o molt pitjor, passar a engreixar les llistes d’atur.

INICIATIVA EN MARXA

2008-06-04T01:05:00.000-07:00

Iniciativa ha superat els set mesos des de la seua constitució com a partit el darrer 20 d’octubre de 2007. Un període que no ha estat exempt d’entrebancs, però al mateix temps acompanyat de treball i molta il·lusió.

Cert és que l’activitat d’esta nova formació ecosocialista no ha començat a caminar fins després de les darreres Eleccions Generals, ja que les inèrcies de conformació de la direcció, distribució de competències, estructuració territorial (tasca en la que encara estem) i preparació dels comicis electorals, es varen dur gran part dels esforços del partit, de tots els militants i simpatitzants.

Però iniciativa no para, es més, ha començat a créixer política i socialment, constatant que hi ha un altra forma de fer política, més constructiva, amb responsabilitat i pensada en la ciutadania. I per fer-ho possible, comptem amb una destacable presència institucional en tots els àmbits, des del Municipal fins l’Europeu, passant per l’Autonòmic i l’Estatal.

Hem començat a projectar una nova imatge jove, dinàmica, pospositiva i de projecció de futur que ha marcat uns objectius clars per construir un País Valencià que instrumentalitze un desenvolupament econòmic respectant el medi i el territori, on els valors de ciutadania i els serveis públics abasten amb optimitat la vida quotidiana, on la participació en els afers públics no siga un entelèquia i una cita cada quatre anys. Un País pensat per a les persones d’avui i per a les noves generacions que vindran; un País on cabem tos, el qui hi som i els nouvinguts que arriben a les nostres terres; un País obert enquadrat dins Europa que pensa en solucions reals per als seus pobles i ciutats.

Iniciativa mira cap endavant, amb la fermesa i convicció de treballar de valent per formar i conformar eixe ideari col·lectiu d’una societat on la prioritat són i han de ser les persones i la seua qualitat de vida, on el medi ambient i la seua conservació ha de ser l’eix vertebrador de la política productiva i social, una societat que recupere i valoritze els trets d’identitat que ens defineixen com a poble.

En eixe camí, Iniciativa s’ha posat en marxa, amb peu ferm i sòlid, establint un itinerari clarament definit, convidant a sumar-se i participar a totes les persones que, decebudes de les polítiques socialdemòcrates i endinsades en purs dogmàtiques, contribuïsquen a fer polítiques reals en temps real.

ATEMTAT LEGISLATIU

2008-05-19T03:39:00.001-07:00

Les reaccions no s’han fet d’esperar i les veritats comencen a fer mal en el corredors del Palau de la Generalitat. El govern de Camps te molta presa i ho te clar, vol deixar fora del càrrec a la Síndica de Greuges.

La Presidenta de les Corts, fidel deixeble del President i fent gala d’un estil semblant a les monarquies absolutistes, ha convocat a la Comissió de Peticions per a debatre la proposta unilateral i sectari del PP de voler canviar la Llei per modificar l’elecció d’una nova persona al càrrec de la Sindicatura de Greuges.

A imatge del monarca absolutista, el PP modula les lleis als seus interessos personals i partidistes, dirigint estos gestos a la seua cort d’honor i pleitesia. Sense escrúpols ni tremolors, Les Corts Valencianes van a donar carta de naturalitat i de legalitat a un atemptat legislatiu en tota regla, dirigit i maquinat contra una de les màximes institucions valencianes, sense importar-los la degradació i desvirtuació que això pot suposar de cara als ciutadans valencians.

La por a que els draps bruts surten a la llum, i que les xifres reals i les queixes fetes davant d’institucions i organismes públics queden negre sobre blanc, ha fet que la rància dreta valenciana (es la que tenim i no podem canviar-la pel moment) s’alce en armes i argúcies legals per defenestrar normativament allò que no poden fer ni moralment, ni políticament.

Indefensió, esta és la paraula que millor pot definir la situació en que ens quedem els ciutadans davant la macabra i sòrdida reacció popular de matar al missatger dels valencians i valencianes per alçar la veu i dir les coses pel seu nom. Mal, molt malament anem quan els poders públics es confonen i es magregen solucions a la carta per donar-li gust a un govern que res l’importen les institucions sinó són per al seu benefici.

I davant d’esta situació, que fer? Es pot recórrer la decisió o la manipulació legislativa, però mentrestant es canvia la Síndica, es col·loca a una persona afí i es manipulen novament les dades. Pasaran anys fins que es resolga el pleit, i finalment, quan ens donen la raó (si es que ens la donen), segurament ja no estaran els personatges que han protagonitzat la malifeta. O per contra, hauran fet un altra que supere o mareje l’anterior.

500.000

2008-04-25T04:00:00.000-07:00

Estes són les persones que poden quedar en l’atur d’ací a fi d’any segons el president de la patronal CEOE. Mentre la dreta liberal i conservadora es baralla per veure qui lidera l’oposició nacional; mentre la socialdemocràcia fa una política continuista i poc social, les famílies estan més endeutades, les hipoteques ens mengen els salaris, els productes bàsics cada cop més cars i els llocs de treball escassos i precaris.

La crisi econòmica, per molt que vulga amagar-la Zapatero ja està ací. Però no passa res, els valencians com sempre continuarem barallant-nos per altres temes que res importa a la ciutadania. Pa i circ, llengua i aigua. "España va bien".

UN GOVERN DE MANDROSOS

2008-04-15T00:50:00.000-07:00

El primer trimestre en la cambra autonòmica no podem dir que s’ha caracteritzat per la productivitat dels nostres governants donades les escasses convocatòries que s’han fet després de les festes de Nadal.

La primera sessió es va celebrar a finals del mes de febrer i com que anàvem a entrar en plena campanya electoral el PP va decidir suspendre a partir d’esta data tota activitat parlamentaria, com si els votants anaren a elegir de nou la composició de les Corts o la remodelació del Consell. Res més lluny de la realitat. Mentrestant les propostes de la resta de grups aparcades en els calaixos.

Tot i això, la senyora Milagrosa Martinez, veient la fatiga que arrosseguen algunes de les senyories populars en la seua tasca de govern i la possible ressaca electoral del 9 de març, va tindre que deixar el suficient temps per a poder recuperar-se dels dies festius agafats en Setmana Santa, Falles i Sant Vicent (com Deu mana), i no va fer cap altra convocatòria de Ple fins als darrers dies de març. No per necessitat de la cambra i per a tractar temes d’urgència o endarrerits, no, sols per la imperiosa necessitat d’anomenar a un alcalde del PP amb seriosos problemes amb la justícia com a senador popular.

Hem hagut d’arribar al més d’abril per a poder gaudir d’un ple amb algun tema de contingut polític i de debat parlamentari mínimament seriós, no sense la sorpresa de que a les primeres de canvi, el Cap de l’Executiu, Francisco Camps, ha defugit d’assistir a la sessió de control al Govern per motius d’agenda. Què no haurà tingut prou en cinc mesos de vacances parlamentaries per atendre els compromisos que te com a responsable del Consell? Tan fluixos són els centenars d’assessors de que s’envolta que no saben ni quadrar-li una agenda per complir amb les seues responsabilitats? Què no es fia del conseller de Medi Ambient per a que defense el temes hídrics en Europa que té que anar ell personalment? Mal, molt mal l’actitud de Camps davant els votants i ciutadans valencians.

Estem, sense dubte, davant d’un ple autonòmic fet a mida per a mandrosos (els populars, ja que la resta de senyories venen reivindicant més sessions i dies de treball). Tenim un Govern de la Generalitat que no té cap interès en les propostes que es fan, ni les pròpies del seu partit, que s’han vist paralitzades i en via morta en tot el que duguem d’any.

Estàvem acostumats a que alguns diputats del Govern desapareixien per anar a veure finals de la “Champions”, o brillaven per la seu absència en algunes sessions del ple, o a perdre’s en fer cridades pel mòbil, o utilitzant el “pen drive”, però, que siga la mateixa Presidència la que mantinga i done cobertura als mandrosos no és normal.

Esperem que la normalitat en el funcionament que regna en altres parlaments autonòmics impregne el seny i la serietat als responsables populars de dirigir esta institució, que és la representació màxima del poble valencià i no una simple paradeta de fira que es mou a voluntat capritxosa.

UNA TAXA DE DUBTÓS COBRAMENT

2008-04-07T09:40:00.000-07:00

El Tribunal de Justícia de la Comunitat Valenciana ha declarat contrari a dret el cobrament d’una taxa urbanística que l’ajuntament de Burriana volia cobrar a tothom, tan sols pel simple fet de presentar-se a poder ser el promotor d’un programa urbanístic. Taxa que el PP de Llíria ha aprovat recentment en la mateixa línia i que voldrà cobrar als veïns a partir d’ara. El Tribunal valencià ha fallat que sols es pot cobrar al qui resulte adjudicatari del programa de gestió urbanística (el mateix que va demanar Iniciativa per Llíria i que el PP va desestimar en el ple). Rectificar es de savis, esperem que igual que ha fet l’ajuntament de Burriana de no recórrer la sentencia i acatar-la, l’equip de govern de Llíria prenga nota i modifique allò que la justícia ha deixat clar i que els veïns i promotors no tinguen que anar de nou als tribunals.

UN ALTRE DEBAT ÉS POSSIBLE

2008-03-05T00:46:00.000-08:00

La pluralitat ideològica no és un problema. La diversitat política no fa mal a la societat. Entre el blanc i el negre hi ha més games de color.

Al contrari, la pluralitat i la diversitat en democràcia són necessàries, són bàsiques com a principi inspirador. Però, sent així, per què s’encaboten els principals mitjans de comunicació amb l’aquiescència dels dos principals partits espanyols en negar-nos-les?

En el tauler polític estatal, i en el nostre cas el valencià, sembla que es difumina tot allò que estiga al marge dels paràmetres fixats pel bipartidisme i que els ciutadans han de ser simples espectadors d’una funció o tragicomèdia que sols compta amb dos protagonistes, i que la resta no tenen ni dret a poder escenificar el paper d’actors secundaris.

És bo que es facen debats, es més, és necessària la paraula i la contraposició de propostes per definir polítiques i clarificar tendències partidistes que els ciutadans pogam entendre, i fins i tot, interpretar i jutjar, per a després poder exercir el dret que consagra tota democràcia, com és el vot.

Ara bé, ni tots els debats valen, ni valen els debats cuinats o acordats, ja que en este tipus de situacions estem davant d’una manipulació encoberta i una clara transgressió a la pluralitat informativa i llibertat d’expressió u opinió, donat que moltes veus, minoritàries o no tant minoritàries tinguen les mateixes oportunitats d’expressar les seues propostes polítiques.

En un debat es contrasten opinions, punts de vista, dades, plantejaments, propostes i formes d’entendre els problemes i les possibles solucions.

Si este debat el reduïm a la simple expressió de dues parts, estem disminuint la capacitat de crear una opinió objectiva i coherent amb la realitat plural d’una societat que no és, ni bicolor, ni bipartidista. Estem tancant-nos el camp de visió i entrant en una focalització que disminueix la capacitat humana per poder conformar voluntats amb criteri crític i de responsabilitat.

Una altre debat és possible. Un debat més obert, més plural, amb un bon continent i contingut, complint amb el manament constitucional de garantir la igualtat d’oportunitats en tots els àmbits, també en l’informatiu. Un debat que no siga excloent i que puga formular-se des de la independència mediàtica, on els candidats i candidates tinguen l’oportunitat de ser coneguts pels seus fets i per les seues propostes, per la seua experiència o per les seues aspiracions i il·lusions. Un debat rigorós i realista, sense ficcions i estadístiques interessades. En definitiva, on la paraula pren protagonisme i genera acció, on els gestos són part activa de la transmissió i l’ésser humà deixa la part animal per cultivar i fer gran la seua part més racional.

REQUIEM A LA PLURALITAT INFORMATIVA

2008-02-19T09:17:00.000-08:00

Creiem que amb la sortida d’Urdaci dels informatius de la TVE1 s’havia acabat l’època del NODO, de les mentides i de la manipulació informativa que el Govern de dretes d’Aznar i companyia feien de la cadena pública. Però els temps tot ho madura i PSOE, TVE i el acòlits de Camps en Canal 9, tots juntets, han tornat a reviure.

Debats que no ho són, tertúlies prefabricades a la mida dels grans partits, elecció d’una temàtica a gust del convidat, laminació d’altres opcions que poden fer ombra i coartament de la llibertat d’expressió, són les eines que tant PP com PSOE estan emprant en esta campanya electoral, on els mas media dels mitjans de comunicació afins, uns per disposició del poder i uns altres dels diners, han deixat als espectadors (electors) sense l’oportunitat de conèixer quines opcions es presenten al País Valencià la propera legislatura.

De la dreta era una cosa previsible, però d’un Govern socialista, que fa bandera de la pluralitat i de la llibertat d’expressió com a elements bàsics d’una democràcia madura i consolidada no s’ho esperaven.

A la fi, Zapatero i Rajoy se’n lleven ben poc, el despotisme que els acompanya han fet que la ciutadania ja no es crega res del que diuen, ja que una vegada han recollit el vots, fan el que volen, i fins a la pròxima.

Estem assistint a la mort paulatina de la pluralitat informativa, on els neoliberals i els socialdemòcrates han signat un pacte de silenci, un pacte, on l’agressió directa a la resta d’alternatives polítiques és un fet més que evident. Vetant la seua presència en espais televisius, no concedint-los entrevistes en emissores de ràdio, dualitzant i bipolarintzant els encontres entre els candidats a les generals de març.

Tota una estratègia que, en connivència oculta, arrossega una càrrega de profunditat que no es altra que, silenciar l’opinió de decenes de milions d’electors per a que no pensen, sols escolten i al final tinguen que triar entre blanc o negre, sense deixar-los l’oportunitat de distingir que hi ha més games de color.

S’ha començat a escriure l’epitafi d’un rèquiem per la pluralitat informativa, una lletra impresa que trenca amb tot el sentit d’una democràcia moderna, una lletra que va començar dictant-la Aznar i que, si les coses no canvien, acabarà rubricant-la Zapatero.

9-M, OFERTES ELECTORALS

2008-02-12T01:17:00.000-08:00

Francisco J. García Latorre (Portaveu Iniciativa del Poble Valencià)

Estem en plena precampanya electoral, on les maquinaries partidistes comencen a engreixar els aparells logístics i mediàtics per captar l’atenció d’uns votants cada cop més lluny de saber discernir entre la qualitat del producte que es presenta i el preu que s’ofereix de venda en el mercat. Un mercat que obri cada 4 anys i que si t’equivoques en l’elecció del producte, ni es torna ni es pot canviar en breu.

No importa el que, ni el quant, ni molt menys el com s’han d’aplicar moltes de les propostes absurdes i sense trellat que líders arribistes, com el cas del Gonzales Pons, ens volem vendre dia a dia. O molt menys qui és el cap de cartell electoral, com la Maria Teresa, que una vegada més es presenta per una província diferent, en una comunitat diferent, sense importar-li ni conèixer els problemes dels ciutadans als que aspira representar. Són simplement manaments estratègics de partit, on estos peons sols fan que moure fitxa.

Els mitjans i els propis partits ens envolten en xifres i enquestes precuinades que marquen tendències i exposen problemes que, lluny de polsar el sentiment real dels votants i examinar quines són les preocupacions reals, redireccionen i centren el debat en assumptes dels que possiblement ni ens importa, ni en volem saber.

Molt es parla del dret a la llibertat d’expressió, però quan arriba el moment, sols es pensa en com minar la presència d’altres opcions polítiques en debats televisius i presència en mitjans de comunicació. El patis de les televisions públiques juga a favor del qui te el comandament a distància i el govern de torn, mentre que de les privades, ni parlar.

Ofertes i més ofertes. Uns prometen 400 euros, altres 400.000 places de guarderia, uns eliminar IRPF, altres 1,5 milions de vivendes protegides. On anem? On està la serietat? Que han fet els darrers anys, tant uns com altres? Que passa ara que no passava el darrer mes de desembre? Doncs que les urnes criden a la porta.

Estem en plena campanya d’ofertes electorals, però , el “NO SOMOS TONTOS” que ha cunyat una marca comercial comença a entrar en el cos electoral espanyol i la publicitat enganyosa a que ens tenen sotmesos dia sí i dia també, ja no cala amb tanta facilitat. Molta gent, i continuant amb cunyes comercials comença a utilitzar allò de “busque, compare i si encuentra algo mejor, cómprelo”.